Al fons, pujant les escales
publicat
per
25 de
febrer de 2013
Dissabte vaig ser a l'estrena d'"El diari d'Anna
Frank", a la Sala Cabanyes de Mataró. Anar a veure una obra el dia de
l'estrena és un error, em sembla, perquè l'obra encara necessita un cert
rodatge, i es nota, però tenia ganes que no se'm passés -com m'ocorre moltes
vegades- i vaig córrer a agafar les entrades del nou muntatge de la secció
teatral del Centre Catòlic de Mataró, que ja té el llistó molt alt.
L'obra original, i el film de 1959 -que comparteix guió amb
la versió teatral-, em quedaven una mica lluny. El 1989, per cert, quan vaig
anar a Amsterdam, recordo haver visitat la famosa casa amb les golfes. De
manera que la recuperació de la història em venia molt de gust. Sé, a més, que
el llibre és de lectura per alguns estudiants d'ESO. Si bé tenia el record de
la construcció d'un niu de refugi davant l'amenaça segura de la mort, amenaça
que es compleix, en aquesta ocasió en vaig fer una lectura més, diguem-ne,
casolana: les dificultats de viure junts.
La precarietat de la situació encara ho fa més difícil (la
manca de menjar, el poc espai vital, la total reclusió) però, per mi, el primer
que cal aprendre d'aquesta obra és que el nazisme (o sigui, el mal, l'exclusió)
pot sorgir en qualsevol context de convivència, fins i tot per les persones
aparentment més íntegres (com la mare d'Anna Frank quan vol expulsar la família
amb qui s'amaguen junts).
En segon lloc, i aquí és on el muntatge ha carregat els
neulers, el diari prodigiós d'aquesta jueva alemanya adolescent en temps de
Hitler ens ofereix una segona lliçó. La de l'esperança. La que diu que, en el
fons, tothom té quelcom de bo. A vegades, diríem, és tan en el fons que de
seguida et canses de tant buscar-ho. O, ja més seriosament, hi ha el perill
absurd del "bonisme" que ignora les nostres ambigüitats i
contradiccions, que ens són tan enganxades. Crec, però, que una bona lectura de
l'obra port anar més enllà: la de comprovar, en primer lloc, que en tota
situació límit hi ha espai per a la dignitat humana, que val la pena
lluitar-hi, tot i que t'acabin matant i que no pots pas defugir-la, sinó
assumir-la del tot per poder superar-la. I la de creure que, en conseqüència,
és ella, la dignitat, la solidaritat, "allò de bo que tenim al fons",
i no la mort, la que guanya la partida, malgrat les aparences.
Hi ha també, com en l'anterior muntatge del Violinista...,
una interessant incursió al món ritual jueu, que planteja breument, junt amb
una altra episòdica menció de la protagonista, el paper de la religió davant
una situació així: de consol i força, d'interrogant sobre el destí, de relació
amb la comunitat absent, de relació amb l'abisme de la plenitud personal en
contrast amb la petitesa de l'espai escènic.
Confio en què aquests dies que queden es resolguin algunes
coses, com alguna interpretació desigual, una major necessitat de ritme, un
començament prescindible (al·lusions a
cançons de l'època d'Espanya i dels Estats Units que no tenen cap sentit) i uns
canvis d'escena lents que despisten. I el fred, feia molt de fred. Però, en
general, és capaç d'arribar en algun moment al terreny íntim de les emocions i
expressar, prou bé, algunes de les coses que jo acabo de dir ara de forma molt
més maldestra.
Mataronins, ja sabeu, cap allà.
