dilluns, 30 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “75 anys amb moltes històries...”


75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Joan Salicrú i Maltas

La meva àvia materna va viure bona part de la seva infantesa a les actuals instal•lacions del Centre Catòlic, a la Sala Cabañes. A la seva memòria perviuen referències als Pastorets de la Saleta, a la inauguració de la pròpia Sala Cabañes que bufa enguany 75 espelmes i al moment, just a l’inici de la Guerra Civil, en què va haver deixar el Centre amb la família. A casa –sobretot a casa l’àvia-, per tant, parlar de la Sala Cabañes, de Pastorets, d’en Malé, d’en Segura… era cosa ben natural. Un tema habitual de conversa.

A les sales on ella va aprendre a viure –en una època duríssima- jo estudiaria molts anys després –seixanta- piano, solfeig, harmonia i altres matèries musicals seguint els cursos de l’escola de música que el 1966 van fundar els mestres Josep Canals i Pere González. Va ser el meu primer contacte amb el Centre Catòlic. La Sala Cabañes en si, el principal col•lectiu que s’acull dins el Centre, la vaig conèixer uns quants anys abans, de molt petit, anant a veure-hi Els Pastorets en companyia de la família i de l’àvia, sobretot.

Ens hi portaven any rere any, a veure L’Estel de Natzaret: el llibre que s’obre, la veu de Josep Maria Malé, les nimfes, la lluna, el foc... Anar a aquella majestuosa Sala Cabañes, a aquella grandíssima Sala Cabañes... era tot un esdeveniment! Com a tots els nens, l’espectacle em fascinava alhora que se’m feia insuportablement llarg. Una contradicció interessant, vist amb ulls d’ara. Però tots ens fem grans i, malgrat sentir-lo com una cosa ben familiar (o precisament per això), hi va haver-hi un moment en què el meu cap va deixar-se de fixar en les paraules de Jonàs i Mataties, en els diàlegs entre l’Àngel i el Dimoni, en els cants dels pastors i en la llum que projectava l’estel...

Al cap d’uns quants anys, sortosament, tot va canviar. Veient Pastorets, curiosament. Els mateixos de sempre. Dalt l’escenari actuava Pep Plaza, fent de Jonàs o Mataties (no sóc capaç mai de recordar qui és qui). Ho feia tan bé, tenia tanta gràcia, que va aconseguir provocar-me un canvi en la percepció que jo tenia de l’espectacle. Els Pastorets de la Sala van ressuscitar en mi. Temps després, un escrit d’en Ramon Bassas em va ajudar a avançar en aquest procés de redescoberta de l’obra (i d’un mateix). Els Pastorets van passar de ser una obra “cutre” a una peça popular, amb el valor afegit de mantenir el caràcter artesanal. D’una història simplista de bons i dolents a una reflexió profunda sobre la psicologia humana, un magnífic punt de partida a partir del qual construir-se. I la Sala Cabañes, de ser aquell teatre vetust de tota la vida a un espai on la creació i la il•lusió s’erigien com a protagonistes. Els Pastorets i la Sala van esdevenir un baluard, un refugi, un lloc familiar, per a mi, sobretot en moments de tristesa o incertesa. Més encara a partir del moment en què vaig començar a participar-hi –al cor dirigit per Genís Mayola o a l’apartat de promoció comercial sota les ordres de Xevi Ribas-. La Sala Cabañes va ser durant un temps una segona casa, tal com ho és pels de “la sala”. Viure l’espectacle des de dins em va ensenyar a estimar-lo més encara.

Vuit o nou anys enrere, doncs, els Pastorets van deixar de ser un tediós record d’infantesa per esdevenir un clàssic de les trobades familiars del diumenge. Des de llavors, dinant a casa l’àvia, els hem cantat, recitat, escarnit i reversionat en centenars d’ocasions. I les converses sobre “la Sala” i els que la integren una manera de salvar la fractura entre joves i grans que sovint es posa de manifest a la taula. Fins ara que l’àvia ha caigut malalta, la salutació del seu germà quan arribava a casa seva els diumenges era de tots coneguda: “Salut i pau a tots!”, deia a la manera de Jonàs i Mataties en tornar a casa l’amo. I en marxar de casa l’àvia, el seu comiat era també esperat: “Pensa en ta mare, pensa en ta mare que prega des del cel...”, ironitzava recordant el reclam de l’Ángel a Naïm. Era la seva manera de demanar-me que pensés en ella durant els dies que no la veuria, durant la setmana.

Ara fa dies que no cantem, recitem ni conversem, sobre Pastorets. Però encara aquest dimarts, des del llit de l’hospital, l’àvia em deia que –si Déu vol- aquest any que ve tornarem a la nostra estimada Sala Cabañes a veure aquesta “bella litúrgia d’arqueologia teatral”* que ens té el cor robats a ella i a tots els de casa. La Sala és per ella, la seva primera casa. Ho serà sempre. I per extensió, també la meva.

* Expressió usada per Josep Maria Clariana en un especial de Mataróescrit amb motiu dels 75 anys de L’Estel de Natzaret (desembre 1991).

diumenge, 29 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “2002 : El president del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Sr. Vidal i Gayolà


75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

El president del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Sr. Vidal i Gayolà

www.totmataro.cat
31 de gener de 2002

Redacció Cultura

El passat diumenge dia 27 de gener del 2002, l’Honorable Sr. Joan Vidal i Gayolà, President del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, va assistir a la representació d'Els Pastorets de Mataró. Aquesta tradicional obra, que enguany arriba a la seva 85èna edició, és una de les cites obligades any rere any a la nostra ciutat.

L'organisme que el senyor Vidal i Gayolà presideix està adscrit al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i té dins el seu àmbit d’actuació els teatres i agrupacions escèniques de caràcter no professional. La seva principal finalitat és promoure la recerca i l’estudi sobre la cultura popular i tradicional, fomentar-ne el manteniment i la difusió i donar suport a la vida associativa i a les activitats de dinamització cultural.

Primera i satisfactòria visita
Segons ens informen fonts dels Pastorets de Mataró, el Sr. Vidal i Gayolà, ja havia manifestat en diverses ocasions que aquesta visita era per a ell una assignatura pendent, ja que li constava el seu nivell i sobretot el fet que són un punt de referència en el panorama teatral amateur del nostre país. Durant els entreactes l’Honorable Sr. Vidal i Gayolà (acompanyat com podem veure a la fotografia, de la seva esposa) va aprofitar per visitar l’escenari i les dependències del teatre per tal de poder veure des de dins l’activitat que genera el fet de portar a terme aquest espectacle. També va estampar la seva signatura en el Llibre d’Honor de Sala Cabañes, on hi va fer constar que havia quedat gratament sorprès tant pel remarcable nivell tècnic i artístic de l’espectacle, com per la quantitat i diversitat de gent que els hi dóna vida.

Redacció// Freqüència Iluro

dissabte, 28 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “ 2004: La Sala Cabañes recrea la faula del Mag d’OZ”


75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

S’estrena diumenge i es representa fins el proper 17 d’octubre

Redacció Cultura


dimecres, 22 setembre 2004


La Sala Cabañes estrena diumenge una adaptació lliure del Mag d’Oz. Aquesta obra de L. Frank Baum està recreada com a musical, com la mateixa pel·lícula protagonitzada per Judy Garlan, que va donar a conèixer i va fer popular la obra de Baum.

Viatge per la Terra d’Oz
Una noia, acompanyada pel seu gosset, travessarà la Terra d’Oz, i superarà totes les aventures que li sorgiran pel camí, per tal de trobar la manera de retorna a casa. L´únic capaç de fer tornar a la Teia, com es diu la noia, a casa és el Gran Mag d’Oz.

La jove protagonista es trobarà amb diferents personatges, que s’afegiran als seu camí cap a la ciutat d’Oz. L’espantaocells, el llenyataire i el lleó també aniran a buscar el Gran Mag d’Oz perquè els concedeixi els seus desitjos, superar les seves mancances.

Com passa en les produccions de la Sala Cabanyes, en escena hi ha un gran nombre de personatges, fins a uns seixantena d’actors, i encara més persones darrera de les cortenes, en l’apartat tècnic.

Dies de les representacions
El musical es representarà a la Sala Cabañés els següents dies, sempre a les sis de la tarda:
-Diumenge 26 de setembre a les 18h
-Diumenge 3 d’octubre a les 18h
-Diumenge 10 d’octubre a les 18h
-Dimarts 12 d’octubre a les 18h
-Diumenge 17 d’octubre a les 18h.

divendres, 27 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “ 2005: El meu darrer muntatge”


75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Joan Peran

“El 14 de maig del 2005, vaig estrenar el que seria el meu darrer muntatge a Sala Cabañes, i del que es varen allargar les representacions fins a la tardor del mateix any: “Els Pirates”, una de les operetes de Gilber & Sullivan, ambientada al nostre entorn, el local i el teatral, tal i com marquen els cannons de les operetes; la crítica pel davant de tot, sense deixar de riure de nosaltres mateixos que, personalment, em sembla un signe de maduresa molt important.

Al darrera queden la resta de muntatges: “La Comèdia dels Errors” de William Shakespeare, “Nit de Sant Joan” de Dagoll Dagom, “La Comèdia de l’Olla” de Plaute, “Taller de Fantasia” de Josep M. Benet i Jornet, “Dol d’alivio” de Santiago Russiñol, i la que va ser la meva estrena com a director a la Sala : “Allò que tal vegada s’esdevingué” de Joan Oliver. En total 7 muntatges com a director. De tots ells en tinc especial record, o per una cosa o per altre.

Però, com va començar la meva relació amb la entitat? Doncs de forma ben casual. La meva filla gran feia un any que participava a Pastorets, i un amic que en aquella època es va incorporar-se a la Sala per tirar endavant un Taller de Teatre destinat al jovent, que en aquell moment passaven una època de desencís, em va demanar un cop de mà degut al gran nombre de joves que es varen inscriure al Taller. A partir de llavors va ser un seguit, o al menys un intent de “no parar”.

A la Sala li dec haver rebut aprenentatge tant a nivell personal com en el teatral. Segurament el coneixement que tinc de diferents àrees d’aquest món no l’hagués pas aconseguit en un altre lloc, i això és el que m’ha obert les portes a altres entitats teatrals que tenim al nostre país.

Contràriament a altres persones que formen part de l’entitat, o que en formaven, a mi el cuquet teatral ja m’havia mossegat molt abans de conèixer Sala Cabañes : des de la meva època d’estudiant, als Salesians, on el professor de literatura em va saber inculcar un amor especial cap a la lectura, i molt especialment cap a les obres de teatre de tots els temps; i després passant pel Foment Mataroní, on hi vaig passar una llarguíssima temporada iniciant-me com a actor, estudiant, i donant les primeres passes al que hauria de ser la meva principal dedicació dins del món teatral (amateur): la direcció.

dijous, 26 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “ 2003: Els Pastorets de Mataró fitxen Maria Rovira”


75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

www.capgros.com
28 de novembre de 2003
La ballarina mataronina Maria Rovira ha acceptat l’oferta del nou director dels Pastorets, Xevi Ribas, de responsabilitzar-se de la coreografia de l’espectacle. Rovira, que va iniciar-se en el teatre amateur a Sala Cabañes, assegura estar gratament sorpresa de l’entusiasme que estan demostrant els actors amb què treballa: «Tenint en compte que és gent amateur, té molt de mèrit. Aquest entusiasme és el que fa que les coreografies funcionin». Rovira destaca que una de les novetats importants és que enguany les bruixes tindran més edat. Això, però, no ha dificultat els assajos: «No costa pas gens fer-les ballar. És una de les coses que té de fantàstic la dansa». Rovira comenta que algunes persones no entenen que hagi acceptat l’oferta: «Ho he fet perquè crec que cal recolzar gent jove com en Xevi Ribas, el director d’enguany», afirma.

dimecres, 25 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “1935: l’Estel de Nazareth”



75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Aquests es el programa que anunciava els Pastorets de l’any 1935. S’anunciava com una obra de insuperable posada en escena amb la col·laboració de l’Orfeó Mataroní. Amb una massa coral de 100 cantaires de la que era director musical Felip Vilaró i 18 professors d’orquestra sota la direcció de Mn. Joan Fargas.
L’escenografia era de Salvador Serra , les caracteritzacions de Pere Peradejordi i els vestuari estava fet segons els figurins de Eusebi Vidiella.
L’espectacle començava amb els Fúries de l’Avern – encara no hi havia pròleg però ja estava concebut amb un pròleg , tres actes i apoteosi final.
Hi tenia en aquell temps una importància considerable els apuntadors que eren J. Badia i F. Solé i els traspunts J. Guila , J. Guillem i S. Llobet.
Entre altres intervengeren en aquesta representació A. Agustí, R. Alvarez, J. Aimeric , R. Arnó , R. Berga , T. Boixet , A. Buc , A. Calvo , Ll. Capdaigua , P. Cases, J. Colomer , J. Cusacs , V. Llibre , S. Llinés , A. Mataró , P. Peradejordi , M. Planes , J. Prats , J. Segura , E. Vidiella ...

El cap de maquinaria era el F. Aimeric i els electricistes E. Canadell i J. Martinez. El director de balls J. Pou i el cap de comparses J. Travessa.
Tots els noms heu vist que començaven amb la primera lletra així igual podien fer que els nois fessin papers de dona. Era el que s’estilava en aquell temps.
En tot queda això per la historia.

dimarts, 24 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “2005: Parlen els directors de Pastorets”


75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

www.capgros.com
22 desembre de 2005

Joan Salicrú

Carles Maicas, Xevi Ribas, J. M. de Ramon i Toni Grané els quatre responsables que ha tingut la peça de Sala Cabañes reflexionen sobre passat, present i futur de l’obra. Des del 1997 funciona un sistema d’alternaça en la direcció.

Capgròs: Com valoren el sistema d’alternança en la direcció després de vuit anys?
T. Grané: La roda ha anat fantàstic, tot i que també té desavantatges. No caus en el muermo, no mates director... Ara, té riscos d’involució. A qui li passes la direcció de Pastorets és delicat, perquè hi ha una cosa que es diu sentit comú però que no la té tothom. Per exemple a mi que surti la creu al final em sembla una involució. La caspa hi serà sempre però podem fer una cosa que vagi aguantant.
Xevi Ribas: L’alternança de directors jo crec que és bona. Però no pels canvis que es puguin fer, que al cap i a la fi només veiem els malalts de Pastorets.
X.R.: És una peça viva, per tant hi ha d’haver aquests canvis. Si no serien avorridíssims. Igualment juguem amb una cosa molt bona. El text de Pàmies és religiós però molt shakespearià, perquè parla de coses humans... I l’orquestra en directe i la música ens fa diferents també. Sabem que hi ha uns trets característics encara que no estiguin escrit i que hi ha una estructura de teatre clàssic. Però durant els anys s’han anat afegint moltes coses: el fum, la llum negra, les projeccions en vídeo..., han de ser coses que ajudin l’espectacle i que no en facin perdre l’essència. De fet, des de l’inici de l’espectacle sempre s’ha anat a buscar el millor.
J. M. de R.: L’alternança ha estat absolutament positiva. Si de cop s’escull un director respecte al qual tots els altres creiem que no ha entès el que són els Pastorets..., doncs el tercer any es pot reconduir. Per altra part, és tan brutal l’espectacle que no es pot fer foc nou. Pots incidir en coses, només. I això obliga a tenir un projecte de direcció. Has de fer alguna cosa. A més, els Pastorets que es fan ara, són els que es feien al principi? En absolut. El que sí que és cert és que, com diu en Xevi [Ribas] sempre s’ha apostat per fer les coses el millor possible.
C. M.: La roda està bé perquè tenim la llibertat de dir: «Això que ha fet el meu company no em convencia però allò sí». I podem dir: «Les milloro, fins i tot». A la llarga el que fan els altres..., ajuda.

Capgròs: I més enllà del nou sistema, com veuen l’espectacle?
T. G.: Jo diria que, més enllà del nou sistema, hi ha una discussió principal: tenim una peça de museu que s’ha de tractar de forma antropològica o tenim un espectacle viu i es pot canviar? Jo crec que la primera idea és un disbarat. Si et comences a plantejar els nivells de lectura, la consciència i la no-consciència, els problemes dels personatges... Llavors comencem a parlar de teatre. El handicap dels Pastorets és que en fa tothom i cada any. Amb les passions no passa el mateix. Vendre és molt complicat. I a més tenim un espectacle molt encotillat: és molt difícil agafar l’espectacle i jugar-hi. El text, els tics del fet sociològic, fer d’escola de teatre..., és una cotilla tan gran... que el director de Pastorets ha de ser esquizofrènic! Al final se l’haurà de pagar.
J. M. de R.: Jo penso que peces com els Pastorets són espectacle vius però també són peces museístiques. Perquè és un ritus iniciàtic per a molta gent que comença a fer teatre, un punt on es poden barrejar creients, agnòstics i de tot..., és un fet sociològic. El que passa és que tenim un determinat format. El que cal és preguntar-se si l’hem de mantenir. Jo penso que no es pot canviar del tot perquè perdria el sentit. Aquesta herència etnològica ha de tenir una continuïtat, que no vol dir immobilitat.
C. M.: Jo parteixo de la base que hi ha un text d’en Pàmies, que és un text escrit en una època, escrit en forma de rodolí, amb el qual costa molt treballar avui. I després és un espectacle fet amb decorats de paper, on treballem encara d’una manera artesanal. I treballem amb un teatre i unes dependències de fa seixanta anys. O ets massoquista o... Per sort el voluntariat encara ens respon bastant però arribarà un dia que potser no i haurem de mecanitzar. Una altra cosa que s’ha de fer és començar a treballar al mes de maig, o a l’abril.
J. M. de R.: Jo també volia parlar del voluntariat. Jo crec que el dia que no n’hi hagi, l’espectacle no tindrà sentit. Això no és només un espectacle, és un fet sociològic. Els Pastorets són la gent. No són, malgrat que hi tinguin un gran pes, ni els decorats ni la illuminació, són els que el fan viure.
T. G.: El que passa és que potser no cal que una cortina la tiri amunt una persona.
J. M. de R.: No, aquí està el tema. Té sentit fer-ho? O no? Hi ha coses que sí i hi ha coses que no.
T. G.: Jo ho programaria tot.
C. M.: El problema del voluntariat és que has d’estar patint sempre per si tothom serà allà on ha d’estar.
J. M. de R.: El que sí que podem mirar és si fan falta dotze persones per moure tots els decorats o podem estalviar una determinada feina feixuga. O sigui, arribar a un equilibri entre la mecanització i la participació de la gent.
X. R.: Per mi l’important és el fet que hi hagi una persona prement el botó, encara que no hagi de fer la feina en si.
C. M.: Jo el que em trobo és que una cosa és treballar professionalment i l’altra és fer-ho d’amateur.
J. M. de R.: Discrepo. Hi ha coses fetes per professionals que són infumables.
C. M.: Sí, però el que cada dia és més difícil és trobar gent per venir no només a actuar sinó als assajos.
T. G.: La societat ha canviat molt i cal que la casa es plantegi com motivar la gent sense haver de pagar

dilluns, 23 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “75 anys fent adults”





75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Ramon Bassas

Començaré pel que és obvi: no he estat mai de la Sala Cabañes. Però, compte, en sento parlar des de ben petit. Ei, no tan sols de les obres que s'hi representaven, especialment Els Pastorets (passatges dels quals havia sentit recitar a casa tantes vegades) sinó també d'un munt de personatges que coneixeria més pel nom (pel cognom) que de vista, tots ells grans, que tant podien ser de la Sala o del Círcol, del gremi del gènere de punt o de l'Omnium. La culpa de tot això la tenia el meu avi, amb qui vivíem. Fill d'un ferroviari castellà, me l'imagino als anys vint espavilant-se en un ambient com aquell, el del catolicisme social de principis de segle nascut sota les idees del papa Lleó XIII, passades per una mena de 'calvinisme' mataroní molt característic que el deuria seduir. Idees, les de l'autor de la Rerum Novarum, que -abruptament- quedaren tan escapçades com les altres a la Guerra Civil, per cert. Ell s'hi devia trobar la mar de bé, en aquell ambient, en l'efervescència d'activitats, en els passos immensos de socialització dels nois i les noies que devia representar (que provocà reaccions), en la barreja de classes i orígens que també devia significar una novetat, en la preocupació per la instrucció i la formació cultural de la gent més pobra, en la recerca d'una alternativa més seductora a la que oferien ja aleshores ateneus obrers d'inspiració marxista o anarquista, ideologies que l'Església veia com una amenaça. Quina diferència amb algunes coses d'ara, on les amenaces no són respostes amb un exemple millor sinó amb l'anatema...

Me l'imagino ben jove, ja, quan es va prometre amb la meva àvia i s'enviaven cartes innocents i dolces com els textos teatrals de la Sala, com els enamorats de Folch i Torres, com els poemes de Guerau de Liost, com la iniciativa de mossèn Plandolit, com les glosses del Pensament Marià. I després, fent d'àngel (aleshores ho feien els homes). O més tard, ja en tasques directives. Li agradava manar.

A mi, doncs, la Sala Cabañes m'evoca, en primer lloc, aquestes històries d'avis narrades amb nostàlgia i aquestes visites de senyors mataronins que jo no hagués fet mai disfressats. I, en segon lloc, pels Pastorets, com no. Els meus cosins i un oncle hi actuaven, cada any ho vivia per Nadal una mica indirectament. Però, principalment (i ho he dit ja en alguna ocasió), perquè Els Pastorets són un 'artefacte' perfecte per a la tramsissió de coneixements sobre el pas de fer-se adult. Compte, no de la fe -com segurament molts devien pretendre-, donat que la fe no es transmet, almenys tan fàcilment. Més aviat, i a través dels mecanismes narratius més propers aleshores (mites nadalencs, paràboles evangèliques, iconografia religiosa, música tradicional...), aquesta peça ens mostra el món adult sense cap mena d'engany, com es veu clarament en la història de Naïm, que és un dels seus fils narratius. Jo vaig aprendre que els homes fets i drets també ploren veient Naïm fer-ho. O que dubten. O que fan coses que se n'han de penedir. I que la generositat acompanya sovint una experiència de dolor i de pèrdua, però que allibera. Que els cants i les danses acompanyen les nostres emocions i anuncien el que no veiem encara. Que l'humor és sant. Que 'floreix la vara' davant l'elecció correcta entre un munt de noies maques (o verges, és a dir, on tot és per fer). Que la lluita neta entre el bé i el mal només existeix en un pla no humà; que la lluita real, humana, és menys evident, més barrejada, més equívoca, més feble. Que el dimoni és atractiu. Que la confiança salva.

Més o menys, doncs, anar al teatre (una activitat que fins més tard no vaig sovintejar), és encara per mi avui aquesta recerca de l'ànima dels homes i les seves conseqüències, un retrat de les contradiccions dels éssers adults, un mirall de mi mateix. No és exagerat dir que m'hi va portar la Sala Cabañes, cap aquí. Sense que es notés, inconscientment, gratuïtament, amb la senzillesa de les coses ben fetes. Amb el relat sense el qual és impossible ni acostar-se un pèl a entrendre què caram hi fem aquí.

Ramon Bassas.

(Fotos adjuntes: Paco Martínez Soria i el meu avi / Josep Mª Folch i Torres amb directius de Sala Cabañes - 1943 ( Naïm entre el Bé i el Mal, foto de Josep Ros, 1991; Tot del llibre Sala Cabañes - 75 anys, Ed. Sala Cabañes, Mataró, 1991)

divendres, 13 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “2006: Els Pastorets de Mataró, noranta anys de teatre popular”


75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

foto Romuald Gallofré Cap Gros

Acte institucional amb motiu del 90è aniversari de Els Pastorets de Mataró.
Conferencia a càrrec Toni Cabré
Dramaturg
Ajuntament de Mataró 14 de desembre de 2006

Il•lustríssim senyor alcalde, presidenta de Sala Cabañes, regidores i regidors, senyores, senyors, amics... M'alegra parlar dels Pastorets, em sento a casa, en família, en terreny conegut. Vaig viure l’adolescència a la Sala Cabañes del Centre Catòlic, de finals dels seixanta fins l'any 1975. Allà queden els primers amics autèntics, els follets, els focus, els primers treballs col•lectius, els primers passos en un escenari de debò... Per mi, els Pastorets van ser com la poció màgica d'Obèlix. Sí. Vaig caure a la Sala Cabañes, com la marmita d'Obèlix, i vaig quedat impregnat per sempre d’una estranya força, que em porta al teatre, que em crea la necessitat de veure'n, de llegir-ne, d'escriure'n... Perdoneu la referència personal però segurament explica la meva visió d'aquest espectacle i d'aquests noranta anys. Una visió que, ja ho avanço, és forçosament parcial, esbiaixada pels records i l'experiència que comento. Ni sóc un historiador, ni un teòric del teatre, com a molt un fervorós defensor de tot el que estigui relacionat amb les arts escèniques. Això em porta avui, en aquest aniversari, a parlar dels Pastorets amb poc rigor i molta apologia. Ja em perdonareu.

Començo amb una pregunta: Què són, els Pastorets? Suposo que hi ha vàries definicions: Una obra de teatre, un espectacle; una tradició nadalenca catalana i mataronina -a Mataró hi ha afició pels Pastorets des de temps immemorials-; el treball ingent i constant d'una entitat; un grapat de vivències col•lectives i individuals... Sí, segurament els Pastorets són totes aquestes coses i moltes altres, per això jo diria que Els Pastorets de Mataró són, m'agrada imaginar-los, com un ecosistema teatral. Sí, un entorn viu, orgànic; un conjunt d’elements físics i biològics que es relacionen i interaccionen de manera autònoma al llarg del temps. Només un ecosistema podria haver durat noranta anys, resistint com ha resistit temps difícils, i mostrar la vitalitat que avui mostra. És l'ecosistema Pastorets.

I en què consisteix l'ecosistema Pastorets? Segons els experts en aquests assumptes -biòlegs, ecòlegs...-, els ecosistemes es componen d'una part biològica i d'uns elements físics o materials.

La part biològica són les persones: Membres de l'entitat, adherits, afins, famílies i públics componen el motor essencial dels Pastorets. La història d’aquests noranta anys (que podeu repassar a l'esplèndid llibre que es va editar en el setanta-cinquè aniversari especialment a l’article Del cafè al teatre, de la saleta a la sala de Jaume Calsapeu) testimonia una vida intensa, al ritme de la història de la ciutat i de les seves entitats, de Catalunya i del món. Noranta anys alçant el teló enmig del convuls segle XX. La saleta de 1916 en plena Primera Guerra, la sala nova del 33 en plena república, la sana o ferotge competència amb els del Foment (més endavant amb els dels Lluïsos o La Coma), el parèntesi per la guerra civil, les dificultats del català a la postguerra, la renovació escènica dels cinquanta, el maig del 68, el teatre independent i les crisis dels anys següents, la transició i l'ajuntament democràtic, la declaració el 1981 com a patrimoni cultural de la ciutat, la massiva i constant incorporació de gent, propostes i idees... Una història amb centenars de persones vinculades a l'entitat i a l'espectacle: Mn. Plandolit, els mestres Vilaró i Torra, els pioners Peradejordi, Serra, Font, Colomer, Planas, Casas, Tarragó, Cusachs, Vidiella... i un seguit inacabable de noms de quatre o cinc generacions que arriben fins a la Duna Abella Casanovas, l'actriu que interpretarà el proper nen Jesús el dia de Nadal i que té ben pocs dies. Persones que es relleven en funcions, en papers i, sobretot, es passen el testimoni de la il•lusió pel projecte. Pels projectes. La Sala Cabañes, la seva gent, és una potent associació que no es conforma amb l'espectacle anual. Munten altres obres, organitzen tota mena de celebracions i sovint participen activament a la vida ciutadana.

Els elements físics o materials de l'ecosistema són els aspectes teatrals. A Catalunya, des de temps remots, es representava a les esglésies el naixement de Jesús dins el cicle nadalenc. Recitats, petites escenificacions... Aviat es comprova que àngels i dimonis donen per un joc dramàtic i escènic més ambiciós. Així els Pastorets surten primer al carrer i aviat arriben als teatres de l'època. A partir del segle XIX hi ha una gran proliferació de textos dramàtics, com si cada autor necessités signar uns Pastorets per aconseguir ser reconegut: Los Pastorets en Betlem de Miquel Saurina, En Garrofa i en Pallanga de Pitarra, L'adoració dels pastors de Jacint Verdaguer amb música d'Enric Morera, La bona nova de Joaquim Ruyra, Els Pastorets de Folch i Torres, El naixement del Messies del mataroní Salvador Llanas, El misteri de Nadal de Mn. Francesc Gay (base del text representat al Foment i a La Coma)... Més de quaranta versions d'autor, entre les quals, L'estel de Natzaret de Ramon Pàmies, el text en què es basen Els Pastorets de Mataró. Un text de diversos registres (melodramàtic: Jo sóc fulla seca...; còmic: Se'ns ha mort l'ase...; èpic: La llum, Satanàs, no la volies?; sacre: Oh, pare excels de la llavor fecunda...; rabiosament actual, per desgràcia: Si tens un enemic, cerca'l i mata'l...) Un text que, sotmès a un constant lífting de dramatúrgia, encara avui és el fil conductor de l'espectacle. Amb dues línies argumentals ben definides: el curiós misteri de l'infantament i el naixement de Jesús i la diatriba entre el bé i el mal; dues línies que Pàmies barreja hàbilment a les escenes de Naïm, a les sorpreses de Jonàs o a la foguera amb Satanàs i els pastors. Un text que es completa amb altres elements igualment necessaris i imaginatius: la música -original i amb orquestra en directe-, el cant, la coreografia, els vestuari i la perruqueria, els mitjans escenogràfics i escenotècnics -decorats, escotillons, il•luminació, projeccions, fum i altres trucs... Tots aquests aspectes teatrals donen un caire a l'espectacle, una fesomia que, per molt que es manipuli, sempre es reconeix. Com escrivia l'estudiós Xavier Fàbregas: els Pastorets no són un tema, són un gènere. Tenim la tragèdia, la comèdia, el mim, el drama... i els Pastorets. Un gènere autònom, que es regeix per unes pautes diferents d'una peça naturalista, d'un vodevil o d'un clàssic grec. Un gènere que utilitza l'ampli mostrari de les habilitats dels elencs de teatre amateur i també, naturalment, en reforça els tics. Un espectacle que, a més, s'adapta a les necessitats del col•lectiu que el representa i als hàbits del públic a qui va adreçat. Al país hi ha moltes entitats teatrals que fan Pastorets, però també casals d'avis, escoles, fins i tot famílies munten petites representacions els dies de Nadal. La incorporació de la dona als diversos papers és una bona prova d'aquesta adaptació. Primer la mare de déu va ser una dona, després els arcàngels, ara fins i tot l'Abdaró... i potser aviat alguna Satanassa. (Segurament que el 50 % políticament correcte serà el sostre a aquesta tendència.) Sigui com sigui la Sala Cabañes es va fer seu l'espectacle fa noranta anys recollint tradicions mataronines anteriors. I avui, a Mataró, fer els Pastorets o anar-los a veure continua formant part del Nadal de moltes persones. Deixeu-me posar xovinista: som davant d'un ecosistema que batega com a pocs llocs de Catalunya. Una simple consulta al google, l'oracle més contemporani, us farà adonar de la rellevància de Els Pastorets de Mataró. Avui mateix, busqueu "pastorets", surten 65.000 entrades i la primera són els de Mataró. Què més volem? Un perfecte ecosistema teatral.

He dit perfecte i potser he exagerat. Segur que he exagerat. Els ecosistemes mai no són perfectes. En tot cas són equilibrats, perviuen, es regeneren amb naturalitat... La perfecció ens faria estar massa cofois i espatllaria l'invent. La perfecció no admet millora, ni crítica. I si algun espectacle genera opinions diverses, encén controvèrsies acalorades, té defensors i detractors, és/són els Pastorets. La història de la Sala Cabañes, com imagino la de totes les entitats del país que munten Pastorets any rere any, és plena de visions contraposades, de debats sobre com s'ha d'enfocar el present i afrontar el futur i també de discussions que acaben amb la frase: Plego. I no em vingueu a buscar! Que en realitat vol dir: Plego i, per favor, veniu-me a buscar. La controvèrsia alimenta els Pastorets des del primer dia. Com si la batussa entre Satanàs i sant Miquel o entre Jonàs i Mataties s’encomanés més enllà de l’escenari. I això és bo i ajuda a no adormir-se. Recordo una època –principis dels setanta- en què titllàvem l'espectacle d'anacrònic, carrincló i atrotinat. Potser sí que no passava el millor moment ni estava de moda, però nosaltres defensàvem el que ara en diríem practicar-li l'eutanàsia activa. Deixar-lo de fer, vaja. Érem uns ingenus. Ignoràvem la vitalitat d’aquest singular ecosistema teatral. I la seva funció real. Vull dir que els Pastorets, com tot bon ecosistema, alimenta el seu entorn, contribueix a animar els elements que s'hi relacionen. Sí. Avui, en contra el que pensava en aquella època, estic convençut que l’ecosistema Pastorets és un factor essencial per mantenir la dinàmica de la Sala Cabañes, donar-li activitat, crear rotllo teatral... Cap espectacle anacrònic, carrincló i atrotinat compliria aquesta funció. Som, per contra, davant d'un gènere teatral! El gènere que deia Xavier Fàbregas. La crítica, qualsevol crítica rigorosa, ho ha de tenir en compte. I situar el context, ponderar objectius i resultats, valorar amb sensibilitat. No es poden mirar uns Pastorets com si fossin un Shakespeare, ni com un musical de Broadway. Aneu a qualsevol assaig, a qualsevol funció, i us adonareu que hi ha una manera genuïna de fer, d’interpretar, de dir, d'implicar-se en l’espectacle... No sé com explicar-ho. És com un aroma, un gust, alguna cosa que desprèn, que se't fica a dintre, i que no se sent en cap més obra, en cap més companyia ni muntatge teatral. La mateixa trobada de satanassos del proppassat dia 3 transpirava aquesta sensació tan especial. Deu ser la sensació diferent que provoca un gènere teatral autònom, un ecosistema en equilibri.

Un ecosistema que s'ha de mantenir i també fer evolucionar. Sí. Tot ecosistema evoluciona. Els Pastorets, també. Algú imagina què diríem si avui tinguéssim el privilegi d'assistir a la representació de 1916 a la Saleta? O si veiéssim el pròleg anterior a l'aparició del llibre de les Nimfes dels anys cinquanta? Penso que els trobaríem encantadors i quedaríem esgarrifats a parts iguals. La nostra sensibilitat com a públic ha canviat moltíssim. Per això, i altres raons, l'ecosistema necessita evolucionar sempre. El director francès Jean Vilar, a la xerrada El teatre, fenomen social afirmava: Qualsevol manera de fer teatre no està fixada per sempre més, no pot ser sacrosanta. L'artesania escènica, així com la manera d'estar l'actor a l'escenari, pateix els remolins de la història. No hi ha res que sigui constant. No hi ha res que sigui fix. Ni aquí ni enlloc. Cap estil escènic, cap estil tècnic no és etern. I si Vilar es referia al teatre en general, en el cas dels Pastorets, aquesta evolució forma part de la seva pròpia supervivència. Som davant d'un espectacle teatral compost per múltiples ingredients, que demanen molta participació i complicitat, i això només es manté si hi ha factors de novetat, renovació de persones i incorporació constant d'idees i sensibilitats. Un espectacle que no és una peça de museu intocable, ni una obra moralista per augmentar feligresos, ni una proposta d'avantguarda per revolucionar el teatre europeu. És senzillament un espectacle de teatre popular, amb tota la grandesa i les limitacions que això li dóna. Un espectacle fet amb aportacions ancestrals o recents, sempre voluntarioses i esforçades, que serveix sobretot per divertir-nos i divertir fent teatre. Com una festa. Potser aquest aspecte lúdic, la festa, el divertiment festiu és la clau que millor explica el gènere Pastorets, l'ecosistema, la seva llarga vitalitat i la seva envejable salut. El victimisme mataroní, que déu n'hi do el que tenim, no hauria donat per suportar gairebé un segle un espectacle que ens avorrís. Mantenim els Pastorets perquè són una festa a l'escenari i a la platea, una festa col•lectiva que entretén el Nadal entre pessebres, àpats desmesurats i disbauxa comercial. Una festa que no exclou ningú, que es pot celebrar amb elements molt modestos o amb un desplegament enorme com el de la Sala Cabañes, que forma part de l’imaginari col•lectiu, tant dels assidus a l'espectacle com dels mataronins que, amb tot el dret, no en volen saber res.

I com que la festa té vida per anys, permeteu-me que faci la carta als Reis pel centenari. M’agradaria que d’aquí 10 anys, quan els Pastorets en facin cent, els Reis ens portin quatre cosetes.

En primer lloc desitjo uns Pastorets que funcionin, un ecosistema útil, no una peça d’arqueologia teatral. Conservant allò que enganxa, canviant el que no. (Un parell d’exemples: El dia que la lluna es faci amb una realitat virtual no tindrà cap gràcia. Ara en té perquè és pintada! En teatre, funciona l’artesania, l'enginy, la simplicitat. No s'ha de canviar la lluna fins que n'hi hagi una teatralment més eficaç i amb més encant que la del mestre, i remarco la paraula mestre, Josep Ciudad. I això avui no m'ho sé imaginar. I tampoc no em vull imaginar una escena de l'infern com la d'anys enrere, que no funcionava per ensopida i buida, en canvi ara l'actual al meu entendre és un encert de moviment escènic i funcionament teatral.) Fem evolucionar l'ecosistema Pastorets sense complexos. Però sense excessos ni treure’ls de context. Tan risc corren uns Pastorets representats com si l'escenari fos una vitrina de museu com uns representats trencant el gènere, com si es tractés d’una òpera de Wagner. Repeteixo: m'agraden els Pastorets perquè funcionen i no pel que són en si mateixos o pel que suposadament representen. En teatre i en tot, m'agraden les tradicions útils, no les intocables i les que només demanen veneració.

En segon lloc m'agradaria que en el centenari els Pastorets fossin, que continuessin essent, uns Pastorets festius, que donin joc. Participats, divertits i essencialment amateurs. I recalco la paraula amateur. Amb les complicitats que això crea, amb les energies que acumula, amb la identificació que provoca en tothom... El teatre amateur té mancances, segurament moltes, però és absolutament necessari per a vida teatral d'un país. Ha estat i és un gran motor teatral de Catalunya, caliu d’afició per les arts escèniques, una entrada constant i fàcil de nous públics... Els Pastorets han d'incorporar professionals -i tant que sí, com més millor!-, però integrant-los a la dinàmica l'ecosistema, aprofitant talents i experiències, sense desvirtuar el treball col•lectiu voluntariós, amb tota la salsa de la vida associativa i els valors del teatre amateur.

En tercer lloc, els voldria com una poció màgica de les arts escèniques. Una marmita enorme que encomani el gust pel teatre a tècnics i artistes, que els converteixi en persones apassionades pel teatre, en enamorats dels escenaris... Els Pastorets no poden ser una escola, que necessita mètode, disciplina, rigor... No. Els Pastorets ha de ser un lloc lliure, canviant, salvatge, si se'm permet... que estimuli més que formi o senti càtedra. Una poció màgica de frescor, d'espontaneïtat, d'atreviment... Que creï addicció pel teatre, no fidelitats perpètues a cap entitat per meritòria que sigui la seva labor. El teatre necessita persones impregnades d'aquesta força. Actors, directors, tècnics, públics que vagin pel món defensant les virtuts d'aquesta activitat artesanal tan vulnerable i tan efímera com és el teatre.

I per acabar, permeteu que la quarta cosa que demani als reis, sigui uns Pastorets del centenari en un teatre nou. Sé que ja s'ha posat fil a l'agulla en aquest sentit, però permeteu que afegeixi el meu granet de sorra. La sala actual és del 1933. No necessita una reforma, necessita una jubilació. Queden deu anys per trobar la manera de construir un teatre nou, amb el confort i les característiques tècniques que mereix l’època i l’espectacle. Un equipament modern però càlid, ben dimensionat, ni massa gran ni massa petit, que tingui pressió... Aquella pressió que parla el director Mario Gas quan es refereix a la tensió entre la platea i l’escenari. La tensió que crea i manté la màgia de qualsevol espectacle. Un teatre nou que aculli l'ecosistema Pastorets i que la resta de l'any també serveixi per reforçar la vida teatral de Mataró, ara per ara tan per sota de les possibilitats d’una ciutat com la nostra. Un teatre que es coordini amb la resta d'equipaments escènics i musicals de la ciutat, públics i privats, que d'aquí deu anys, amb la concurrència dels diversos ecosistemes teatrals de la ciutat, penso que pot tenir una vida molt més vigorosa que l'actual.

Estic segur que els Reis d’Orient aconseguiran les complicitats necessàries per ser generosos amb la vida teatral de Mataró. Fa noranta anys que tots plegats ens portem bé. Que l'Estel de Natzaret els il•lumini.

Per molts anys, bon Nadal i moltes gràcies.

Toni Cabré
Acte institucional amb motiu del 90è aniversari de
Els Pastorets de Mataró.
Mataró, 14 de desembre de 2006.

dijous, 12 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “ 1933: Discurs inauguració del teatre a càrrec de Jaume Colomer”


75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

El dia de la inauguració el 16 d’abril de 1933 de la Sala Cabañes, Jaume Colomer i Martori va pronunciar aquestes paraules:

Senyores i Senyors:

Fa uns set anys, amb motiu de celebrar un homenatge al nostre caríssim i dilecte director Rnt. Dr. Josep de Plandolit, les joventuts del Patronat en distingiren amb l’honor de confirmar unes breus paraules que servissin d’oferiment i justificació a aquella festa que en mig del major entusiasme estàvem celebrant.

I recordo, senyors , l’emoció que sentia dintre meu en remembrar aquells jors deliciosíssims de la nostra infantesa, en el quals, un estol de futurs homenets, obrers autèntics, corrien adelerats amb el amb el pit obert i els cabells a lloure damunt la sorra granada d’aquell camp del camí de la Geganta, obert a tots els vents, de cara al mar sempre blau i rebent de prop la fina carícia de l’aire subtil de les nostres muntanyes, al redòs.

D’aquell casal d’un blanc de puresa que tant de contrast feia amb la verdositat del paisatge i en frontispici del qual s’hi llegia amb lletres ben clares i acollidores aquesta magnífica llegenda : “Patronat de Sant Josep per Obrers”

I recordo també amb quina il·lusió evocava el jorn aquell en què aquella munió de jovenets feien la nostra entrada triomfal en aquest Círcol Catòlic, les portes del qual se’ns havien obert de bat a bat amb una ampla i generosa abraçada , per tal de què trobéssim amb ell aquell amic bondadós i íntim que tan noblement se’ns havia ofert per tenir cura de les nostres animetes i encendre la flameta del nostre esperit amb aquella llum de l’ideal cristià que ha fet possible la convivència i companyonia de tots aquells que avui ja fa 16 o 18 anys que treballem desinteressadament, abnegadament i entusiàsticament per l’esplendor i prosperitat del nostre estimar Patronat i del nostre estimat Círcol.

La nostra entrada en aquesta Casa, fou com el xerroteig de l’ocellada invadint un lloc de quietud i de silenci.

Els nostres cants i les nostres rialles tingueren la virtut d’infondre una nova alegria, una nova vida, en l’ambient somnolent d’aquest Casal.

I aquest corrent de vida va anar estenent-se de mica en mica per les diferents seccions, segons les preferències.

I fou llavors, com un vellet memorable, el record del qual constitueix un dels millors títols de glòria pel nostre Círcol, aquell home bondadós i cristià exemplar que avui honorem posant el seu nom en aquesta Sala , aquell D. Emili Cabanyes, que aleshores regia els destins del nostre Círcol, entusiasmat amb aquells petitons que tot just pujaven 4 pams de terra i ja es veien obligats a portar pa a taula, se li suggerí junt amb el nostre Dr. Plandolit de crear un teatre.

Alguns de vosaltres ja recordareu el dia de la seva inauguració. Una rastellera de cadires de boga , un escenari de fira fent de mare a uns senzills decorats, uns quant joves voluntariosos que es movien damunt les taules d’uns quants familiars que feien d’espectadors i en finalitzar, un conjunt de mans benevolents que es debatien i s’enlairaven com un vol de coloms esparverats... I de teló no en tiraven perquè llavors érem pobrets ... i no en teníem ...

Però l’entusiasme no ens mancava pas. Més endavant ja adquiríem unes cortines , ja es pintaven més decorats i fins i tot ja ens veiérem amb força per posar en escena els tradicionals Pastorets.

De llavors ençà no cal pas que us faci gens d’història. Molts de vosaltres, la major part de vosaltres ja heu seguit pas a pas la nostra actuació persistents i constant, animats sempre d’una dosi de bona voluntat, sadollats sempre d’un gran delit de millorament i perfecció.

Però hem de dir-vos, sentin una immensa satisfacció en dir-vos-ho, el secret de l’èxit no radica precisament en nosaltres, sinó que escau a vosaltres la millor part.

Vosaltres, si; aquest conjunt de famílies tan estimades del nostre Círcol , que malgrat les incomoditats i inconveniències de l’antiga Sala no ens heu abandonat ni un sol moment i ens heu encoratjat sempre i heu sabut crear i infondre aquest doll de familiaritat i simpatia tan típica al nostre Casal, que fa que tots els que hi assisteixen, encara que sigui la vegada primera, s’hi troben immediatament com si fos una casa pròpia, amb amics pertot, amb cares afables i rialleres per tots costats, sense distincions socials, agermanats tots, els pobres i rics i benestants, els obrers del mall i els obrers de la ploma, tots, tots fraternitzant amb la més ampla i sincera companyonia tal com escau i pertoca a la veritable democràcia cristiana ...
Però això que era un motiu de joia, constituïa també molt sovint un motiu de tristesa.

Puig quantes i quantes tardes dels diumenges ens vèiem precisats foragitar els infants dels nostre local per manca de cabuda.

I els havíem de negar l’entrada precisament en aquelles hores que més necessitaven del nostre costat per no caure en les xarxes temptadores d’altres espectacles servits avui dia, sense cap mena d’escrúpol , sense miraments i sense consciencia.

I aquest fou també senyors un dels incentius principals que ens portar a pensar seriosament amb la creació d’un nou Saló d’Espectacles.

No cal pas que us expliqui les hores d’optimisme, amargors i defallences que hem hagut de gosar i sofrir en el trancurs de molt de temps.

Avui és dia de goig i el nostre lema és aquell lemma llatí del vell rellotge de sol que deia:

NOMES COMPTO LES HORES SERENES

I les hores serenes són les que ens han dut al triomf, són aquestes que avui vivim per fruir el goig de la il·lusió acomplerta, aquestes hores que han fet carn palpitant la idea pura i vaga de la nostra adolescència ...

Ja tenim el local. Aquest local que hem seguit pas a pas, dia er dia , pedra per pedra, fins avui, que si bé no del tot acabat, el veiem lluir amb tota solemnitat i amb tota esplendidesa.

Aquest local que volem que sigui el complement familiar de tots vosaltres i que desprès de l’església i de la casa pròpia sigui aquí on vingueu a passar les hores de repòs , d’esplai i de lleure.

Aquest local que ens evitarà la vergonya de llençar en dies festius els nostres infants al carrer, aquest infants que precisament en aquests dies de persecució i d’oprobi, volem que coneixin a Jesús dels humils i dels pobres d’esperit que deia “Deixeu , deixeu que els infants vinguin a mi” i que d’una túnica senzilla i anava descalç quan les sandàlies eres velles ...

Aquest és el nostre esperit , aquesta és la nostra finalitat aquesta. Però cal que hi posem tots el coll. Cal que aquesta pedra blanca que plau-te’m avui no ens serveixi sols per reposar sinó per donar-nos més delit , més brivada i empenta.

Cal que aquesta Sala no constitueixi sols un nom, sinó que hem de voler seguir l’esperit del que portava aquest nom, d’aquell vellet memorable que a força de sacrificis morals i materials i encoratjat i ajudat pels seus digníssims familiars que sempre han vetllat per la grandesa i prosperitat d’aquest Círcol, oferí a Mataró un magnífic recés per les famílies cristianes.

A treballar dons , per conservar-lo i fer-lo créixer, els uns amb el seu esforç personal , els altres aportant nous socis i noves suggerències i tots amb una ampla i sincera abraçada que ens uneixi a tots per fer d’aquest Casal, el millor dels millors de nostra Terra.

16 abril de 1933

dimecres, 11 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “2003: Xavier Ribas: «He intentat que els canvis fossin una aportació a l’obra»


75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

www.capgros.com
17 desembre de 2003


Com afrontes la responsabilitat de dirigir aquests Pastorets?
Per mi poder dirigir els Pastorets és primer de tot un repte que afronto amb il·lusió i respecte. No hem d’oblidar que tinc entre mans el patrimoni de la ciutat de Mataró i això mereix una atenció i una dedicació especials, que crec que he sabut portar gràcies a la vinculació que he tingut sempre amb l’espectacle. Aquí hi he fet de tot, però és ara que veig que els Pastorets m’han ensenyat moltes coses, tant de l’espectacle en si com també com a persona.

Quin procés has seguit per tirar endavant amb el projecte?
El primer que vaig fer va ser agafar una obra original d’en Pàmies i al mateix temps vaig agafar l’adaptació amb què treballem a Sala Cabañes i les vaig comparar. Vaig fer un treball personal, de com faria els Pastorets si hagués de partir de zero. Això fa que sorgeixin idees que poden semblar fora de lloc però que després poden servir, i les anava apuntant en una llibreta al costat. Aquestes notes ajuden molt durant els assaigs.

Expliques que vols fer uns Pastorets reals, de Palestina...
Sí, una cosa que vaig fer va ser documentar-me sobre l’època, ja que a diferència d’altres Pastorets que segueixen un estil més català, els pastorets d’en Pàmies estan ubicats a la Judea de l’any zero. Més tard també vaig mantenir algunes trobades amb gent de qui m’interessava l’opinió; algunes van ser amb un dels creadors del pròleg, que volia que m’expliqués com s’havia pensat.

Després devia arribar el moment de veure quins canvis fer i com fer-los...
Sí, esclar, calia conjugar el que volia canviar amb l’espectacle actual, que en ser patrimoni cultural de la ciutat cal respectar. Volia que tot canvi fos una aportació més a l’espectacle i no pas trencar l’estructura de l’obra. Després vaig reunir un grup de gent que vaig anomenar consell de direcció i els vaig explicar totes les meves propostes. Amb aquest consell hem treballat per tal que les primeres idees que pogués tenir jo agafessin tot el sentit i l’espectacle fos coherent amb si mateix.

Què són per tu els Pastorets?
Jo crec que com tots els clàssics, els Pastorets no passaran mai de moda. Actualment podem veure a qualsevol teatre de Barcelona relectures de clàssics com Shakespeare i els resultats parlen per si sols. Amb els Pastorets hem de tenir aquesta mentalitat oberta; si en fem la lectura que jo he intentat plasmar a l’escenari poden sortir-ne conclusions molt actuals. Per exemple: quina diferència hi ha, si és que n’hi ha cap, entre la Judea de l’any zero –un poble oprimit per la invasió romana, amb un rei anomenat directament des de Roma– amb el Bagdad d’aquests dies, on els Estats Units han envaït un poble i han posat un mandatari tret de la màniga. Si jo m’he fet reflexions com aquestes a partir dels Pastorets, potser és que els Pastorets ens poden dir i provocar-nos reflexions força més interessants del que ens pensem.

dimarts, 10 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “ 2006: Els Pastorets de Mataró, noranta anys de teatre popular”


75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Foto Romuald Gallofré Cap Gros

Acte institucional amb motiu del 90é aniversari de Els Pastorets de Mataró
Paraules de Immaculada Llorens Presidenta de Sala Cabañes

Ajuntament de Mataró, 14 de desembre de 2006

Molt bona tarda, senyor Alcalde, membres del Consistori, companys de Sala Cabañes i el Centre Catòlic... ciutadans de Mataró.

És per a mi un honor trobar-me avui aquí i poder-vos agrir la vostra presència en aquest acte.
El motiu que ens hi porta és una celebració per a nosaltres molt important.

Quan cada un, un dia a l’any, celebrem el nostre aniversari... no parlem de que “tornem a fer anys”... diem sempre que “fem anys”.
A Mataró cada any, pels volts de Nadal, no “tornem a fer els Pastorets”, sinó que “fem Els Pastorets”.

Per que aquest petit matís? Quina és la diferència?

Dir que “fem els Pastorets” vol dir que són un element viu, igual que ho som nosaltres mateixos... no són pas un element inert que el traiem de la prestatgeria només un cop a l’any.

Quina és la fórmula màgica que els manté vius?
Doncs una senzilla operació matemàtica, una suma: les persones + el projecte.

Les PERSONES, que amb el seu compromís en són el cos, i que amb els anys han anat creixent en nombre i en dedicació.

I el PROJECTE, que n’és l’esperit.

Però... no ens enganyem, el projecte que ens engresca no és tant evident com pot semblar a primera vista.
Una primera lectura ens diria que el projecte és posar en escena un espectacle anomenat “Els Pastorets de Mataró”... però això no és del tot cert.

El projecte que realment ens engresca és... fer un treball d’equip, sentir-nos protagonistes dels continus reptes a superar, des dels més humils als més complexes.
És un repte, per exemple, “com millorar i superar uns nivells tècnics i interpretatius” ... però també hi ha altres reptes - i no menys importats - com el d’aconseguir “trobar l’equilibri de la vida a la Sala i l’activitat familiar durant el quasi mig any que duren els treballs dels Pastorets”.

“Els Pastorets de Mataró” no són l’objectiu sinó el magnífic resultat d’aquest projecte.
Resultat del qual ens sentim molt orgullosos i pel que val la pena, en motiu de la celebració dels 90 anys, que ens felicitem tant els que formem el cos dels Pastorets, com tots els ciutadans i ciutadanes de Mataró, per assumir-los com a propis. Moltes gràcies.

dilluns, 9 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “1916 mes de Febrer ... el començament de tot plegat ?”



75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

En el petit teatret de Sala i alcova que existia a la desapareguda Escola d’Obrers de Nostra Senyora del Carme , desprès dit col·legi de les “Capes” i actualment destinat als cursos dels mes petits de Santa Anna ubicada al antic carrer San Rafael avui carrer del Torrent el mes de Febrer de 1916 la primera joventut del Patronat de Sant Josep per Obrers va iniciar-hi les seves aficions teatrals am la representació de les hores l’Hereuet de la ferreria i Grills de les Cebes.

diumenge, 8 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “2004: Sala Cabañes viatja fins a la Gàl•lia amb Astèrix i Obèlix”


75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

www.capgros.com
18 abril de 2008

Un equip jove posa en escena un ambiciós muntatge

Les legions de Juli Cèsar intenten una i altra vegada completar la conquesta de la Gàl·lia. Però un petit poblet del nord, habitat per gals indomables, no deixa que se surti amb la seva. Així comença cadascun dels àlbums d'Astèrix i Obèlix, els herois del còmic més populars de tot el segle XX. Els espectadors de la Sala Cabañes podran veure com els seus personatges de paper creats per Uderzo i Goscinny prendran cos en l'escenari d'aquest teatre per posar en dansa l'espectacle Aventures a la Gàl·lia, que s'estrena avui diumenge a les 6 de la tarda.

El muntatge és fruit d’un col·lectiu de joves de Sala Cabañes capitanejat per Marc Molina, un dels valors en alça de l'entitat, disposat a demostrar que a l'històrica entitat mataronina hi bufen nous vents: «És una peça diferent al que es fa habitualment a la Sala perquè no és un conte sinó una adaptació d’un còmic i intentar plasmar aquesta estètica dalt l’escenari ho fa tot més difícil». L’adaptació del text l’han escrit el mateix Molina auxiliat per Xavier Constantí. El director s’ha envoltat d’un equip molt jove per assumir el repte: la majoria de la cinquantena de participants no supera els 25 anys. Per la majoria de l'equip directiu aquesta és la primera experiència dalt de l'escenari.

Pel que fa a l'estètica de l'espectacle, l’equip creatiu ha intentat respectar al màxim la de cada personatge, tant pel que fa el vestuari, com el maquillatge. Des de direcció, afirma Marc Molina, s’ha mirat que la interpretació dels actors doni un to, totalment de còmic, però sense arribar a la sobreactuació.

L’escenografia, dissenyada per Jaume Maymó, la formen un conjunt d’estructures mòbils que es monten i desmonten per tal de crear els diferents espais que requereixen les aventures del nostres amics. La coreografia, l'han creat creat Aina Irina Mosses i Marta Dalmau, dues joves ballarines que han donat vida, entre d’altres, a una escena realment complicada: un somni. L’encarregada del vestuari és Montse Ciudad, la del maquillatge Margarita Boladeras, les lluites les ha preparat l’actor mataroní Quim Castellà i la il·luminació i el so corren a càrrec de Miquel Esteve i Jordi Ribas. Pel que fa al repartiment, l'encapçalen Jordi Grané com a Astèrix i Toni Luna com a Obèlix.

L'aventura de crear aquest espectacle va començar l’any 2002, tal com recorda Marc Molina: “S’han fet molts assajos, moltes reunions, hem dedicat moltes hores a la construcció de l’escenografia... però el més important per nosaltres és que el públic gaudeixi veient el nostre espectacle”.

L’espectectacle està destinat a tot tipus de public i els seus responsables asseguren que en gaudiran tant petits com grans. Hi haurà color, llum i màgia pels mes menuts i a estones, humor àcid pels mes grans. La resta de representacions, d'una hora i mitja de durada, tindran lloc el dissabte dia 24 a 2/4 de vuit del vespre, el diumenge dia 25 a les sis de la tarda, l'1 de maig a les sis de la tarda i el 2 de maig també a les sis de la tarda.

dissabte, 7 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “2006 : Les dones sàvies de Molière obre la temporada de la Sala Cabañes”


75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

www.totmataro.cat
29 de setembre de 2006

Amb els actors que ja la van representar fa quinze anys

Redacció Cultura - Espectacles

Una comèdia clàssica és l’encarregada d’obrir la temporada 2006-2007 de la Sala Cabañes. Les dones sàvies de Molière ha estat la peça escollida per estrenar la temporada del teatre, que s’obre aquest divendres a la nit. Però la representació de Les dones sàvies és més una reestrena que no pas una estrena, ja que la Sala ja va acollir aquesta peça ara fa 15 anys. Aquest cop, el clàssic de Molière arriba de la mà de la directora Encarna Hernàndez.

Hernàndez, com ja es va fer en la representació de fa 15 anys, ha volgut prendre com a punt de partida fragments del text en prosa que Nicasi Camps i Pinós va realitzar del text original de Molière. Malgrat ser una obra clàssica, la directora està totalment convençuda de la seva contemporaneïtat. “El missatge que ens volia donar Molière al segle XVII, es pot dir que avui és igual de vigent. El món és ple de pedants, de gent que es mou per l’egoïsme i dels que presumeixen de ser savis sense ser-ho” explica Hernàndez presentant la peça.

Els records han estat un alicient
A més, la directora també creu que estrenar una obra que ja s’havia fet fa algun temps i en la que hi havien participats part dels actors que ara tornen a fer-ho, ha estat un alicient per a tots: “Per alguns dels actors que ja hi havien sortit quan eren uns nens, ha estat una alegria tornar a fer una obra que els porta tants bons records i amb la que van guanyar premis a tot arreu on es va presentar a concurs”. Les dones sàvies es podrà veure aquesta nit i tornarà a representar-se els dies 1, 8, 12 i 15 d’octubre a les 18.30 hores.

divendres, 6 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “2007: Música de Pastorets”


75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

www.elpunt.cat
27 de febrer de 2007

L'espectacle nadalenc de Mataró celebra 90 anys amb un concert i el futur incert
la crònica

MANUEL CUYÀS.

Els Pastorets de Mataró –«els més famosos», segons la propaganda– han complert 90 anys, i per celebrar-ho la Sala Cabañes va tirar la casa per la finestra dissabte oferint una vetllada en què diversos instrumentistes i grups de la ciutat van interpretar a la seva manera les diferents pàgines musicals de l'obra. La música dels Pastorets, com alguns fragments de la Missa de les Santes i alguns ballables i marxes de la festa major, la portem a la punta de la llengua els mataronins d'entre rondes i des més enllà des del dia del nostre natalici i la reconeixem on sigui.

La reconeixem encara que ens la desestructurin, com va fer Jordi Lluch al piano amb el Ball de les pedretes; encara que ens hi posin ritme de jazz, com va fer –molt bé– la Big Band de l'escola del Liceu de Mataró amb el Preludi, o encara que el grup El Loco Educado ens passi La mort de l'ase per la batedora del rock i de la rumba catalana. Van desfilar per l'escenari els Flabiolaires de la Família Robafaves, Bastoners de Mataró i Flabiolaires del Camí del Mig; l'Agrupació Musical del Maresme; Josep Canals i Joan Ferreras; La Coixinera; la coral Primavera per la Pau; Mr Face & la Comissió; Pere González i Ernest Samper; Genís Mayola; la coral La Nota; In Promtu; Ministrers del Sabre + Els Laietans; Gospel Sons i, des de la distància, la Big Band Jazz del Maresme; Trio Pepe; Paté de Ron i Gonçal Perales-Víctor Plana.

Tot molt bé, ho repeteixo. Joan Vives va ser el mestre de cerimònies i Toni Blanch va dirigir el conjunt de l'espectacle amb bon ritme. Entre número i número van fer el seu propi número polítics, artistes i cares conegudes que van felicitar els 90 anys de Pastorets a través d'unes pantalles grans. Van saludar José Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura per deixar clar que ningú del tripartit ha vist mai els Pastorets de Mataró, els més famosos, ni en demostra ganes. Joan Majó, l'exalcalde, va explicar que un dia que va assistir a una representació li va tocar el xai a la rifa. Abans als Pastorets sortia un xai que a la mitja part es rifava. Ara està prohibit. No la rifa, que és vici. El xai, que és la puresa. Vam saber que el candidat a l'alcaldia per CiU, Joan Mora, també es compta entre els afortunats amb el xai. Joan Antoni Baron, tremola: ¿com pots aspirar a l'alcaldia si no t'ha tocat mai el xai dels Pastorets i ja no et pot tocar perquè està prohibit?

L'acte es va celebrar al Teatre Monumental perquè té més cabuda que la Sala Cabañes, casa mare dels Pastorets. Va ser com un tast del que s'acosta: la Sala Cabañes ha d'anar a terra un dia d'aquests, i en els anys que trigarà a aixecar-se una sala nova i més segura al mateix lloc l'espectacle nadalenc s'haurà de desplaçar al teatre municipal.

A mi l'operació de renovació de la Sala Cabañes em fa patir molt. No perquè les obres no siguin necessàries i urgents sinó perquè penso que el canvi provisional pot ser letal per als Pastorets de Mataró.

Els Pastorets que han complert 90 anys són un material molt fràgil que s'aguanta amb agulles i navega contra corrent. És una narració religiosa que la secularització galopant de la societat fa estranyíssima, gairebé d'un altre món. Està recitada en un català arcaic, prefabrià, que ni els mateixos actors entenen. És d'una ingenuïtat que cada cop té un espai més estret entre els espectacles de grans efectes especials. Els decorats són de paper. Tot en els Pastorets, Sala Cabañes i públic inclosos, és de paper, de paper fi, de paper de seda, de paper volàtil. Un cop de vent, un petit esternut, i tot vola i es pot quedar als dits. Els responsables de Sala Cabañes hauran de fer l'operació de trasllat al Monumental i el posterior retorn a casa amb molta cura. ¿Anirà la gent a veure els Pastorets al Monumental? ¿Tornarà després a una Sala Cabañes que no serà la Sala Cabañes d'ara, la que ha adaptat les seves parets i butaques al públic dels Pastorets?

Dir «per molts anys, Pastorets» és més que la fórmula o la frase feta que tant es va sentir dissabte a la nit al Monumental.

dijous, 5 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “Anys 40-50: En directe des de Sala Cabañes”


75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Dons així començava el locutor de l’època en la seva retransmissió radiofònica i per que la gent es pogués fer una idea del que anaven a sentir musicalment parlant la presentació de tot el Pròleg era així

Al iniciar la sinfonía

La sinfonía del inspirado compositor y Maestro Director Don Enrique Torra, induce, ya desde este momento a preparar al auditorio para la contemplación de este maravilloso espectáculo Navideño conocido por los PÁSTORETS DE SALA CABAÑES de MATARÓ que, con un verdadero alarde de presentación escénica, riquísimo vestuario oriental exprofeso y sorprendentes efectos de ambiente y de color, entusiasman, regocijan y cautivan cada año a centenares de espectadores que acuden de todo Cataluña, para llevarse un recuerdo imborrable de esta joya de Teatro Religioso que tanto ha popularizado a sus realizadores y con ellos el nombre de la prestigiosa entidad católica: Sala Cabañes

El Telón se levanta pausadamente y aparece un majestuoso Libro rodeado de dibujos y figuras alegóricas - que cambien constantemente de color en una de cuyas páginas se lee “ESTEL DE NATZARET” y en la otra, los títulos de los 21 cuadros que componen este delicioso espectáculo pastoril»

Seguiremos ahora, el prólogo, a través de los siguientes poemas musicales:

Adoració al sol - Nit de Bruixes - Encanteri de Follets, Clarí de lluita - Dances infernals i Triomf de l’Estel.

o sea, una representación plástica de las supersticiones Paganas o aspectos de Leyenda, que, en los primitivos tiempos, formaban conciencia, en todos los pueblos de la Humanidad, que, ignorando aún el Misterio de la Redención, se entregaban, al culto representativo de la Naturaleza en la creencia de la existencia de seres fantásticos que decidían el curso de la vida o definían los derroteros de la inmortalidad»

BALL DE NINFES

Surge ahora, como un encantiño , un Jardín de ensueño, dónde las aguas de un lago centellean, como párpados infantiles, al ser heridos por la luz mortecina del sol en su ocaso. Música de cristales … La Ninfa durmiente, se despereza, calladamente al pié de un surtidor - de chorros juguetones - que enjarzan la escarcha plateada de sus destellos, perfilando un magnifico broche que festonea feliz y vigoroso en el enmarque tranquilo de la noche azulada y serena»

En álgida danza, llama a sus compañeras, que acuden presurosas con diminutos pasos y formando deliciosos arabescos, con sus blanquísimos velos, mariposean íngrávidas en torno de la Fuente que las salpica de perlas, que prenden y se engarzan en sus vestidos con la rutilante y tornasolada gama del arco-iris»

En este momento, los efectos lamino - técnicos resultan sorprendentes. Unos focos invisibles de la llamada “luz negra”
convierten el armiño de sus tenues ropajes, en azulado y opalino cristal y las verdes coronas que ciñen sus cabellos, en reverberos fosforescentes que transportan la imaginación en un país de ensueño» Alarde teatral realizado y visto en España en contadísimas ocasiones.

El sol, cansino, desciende lentamente por las agujas y pinachos recortados de las montañas. Sus rojos destellos, tiñen de púrpura y sangre la claridad azul de los espacios celestes.

Las túnicas y coronas recobran ahora su primitivo color, sin que el espectador observe la menor variación de luz en el enmarque del escenario.

Y las Ninfas , en su loco frenesí, siguen adorando a su Dios físico, pasajero, cambiante, fugaz y diverso, sin pensar que es solo un hálito del Dios único y verdadero que, en el transcurso de los siglos tornará carne mortal, para alumbrar, con los dones de su misericordia y de su gracia a todos los que se hallen perdidos en las selvas de la confusión y del pecado.

FOLLETS

Con un rápido parpadeo cambia la configuración del paisaje,se ofrece, ahora, tupido de corpulentos y nervudos árboles, con
requisares al fondo.

En una de las vetustas y retorcidas ramas, pitorrea la abubilla
su canto peculiar.
Por la resquebrajadura de un peñasco asoma la cabecita de un
gnomo que dirije misteriosamente su penetrante mirada por doquier. Con las zancadas que le permiten sus diminutas piernas y en posición de cuclillas, escuadrita la lejanía con la mano pegada en sus abultadas cejas.

Nerviosamente, y a grandes saltos, hiere el aire a mazasos, que gime y retruñe como una lengua de hierro. Es la consigna de media noche. A cada par de aldabonazos, irrumpa un gnomo con, un aparatoso brinco y al llegar al suelo permanece en actitud estática y como petrificado.

De pronto, se levantan como movidos por un resorte y se
transmiten con voz queda, la consigna.

El Jefe de los gnomos, golpea con un cascajo la piedra dura. En su respuesta, se oye el rugido ensordecedor del dragón, que simboliza el pecado.

Los gnomos apretujados en cadena con sus propios cuerpos, realizan esfuerzos sobrehumanos para descuajar la gruesa piedra que cierra la madriguera de la bestia.

Por fin, logran separarla, é irrumpe el portentoso dragón, echando fuego por sus fauces abiertas.

Atraviesa pausadamente la escena, blandiendo su retorcida cola y hurgando su descomunal cabeza por el espacio.

Los gnomos celebran su fechoría, en pleno jolgorio, con saltos y gritería estridente.

Siguen el curso de la bestia con risotadas.

Uno de los gnomos queda rezagado y preso de loco furor se lanza por la pendiente del atajo con un salto descomunal.

BRUIXES

La escena se acorta. Frente un tapíz diluido en sombras y besos de luna, se recorta y destaca el, perfil de una bruja montada en grupa de escoba, desgreñada como sus propios cabellos,

Baila al son del silencio expectante de la noche, quieta, callada y enrojecida en su trasluz por el langoteo incesante de les bocanadas de fuego que obligan a describir signos cabalísticos a los pinachos de humo que emerge de la olla descomunal, calentada en sus entrañas por las astillas desgajadas de troncos milenarios.

El crujido de los zarzales y ventoleras hojas susurran en sus oídos el “Plou i fa sol “

Las garfias de sus dedos, peinan o arañan sus greñas con frución mientras de su destentada boca sale una sonrisa estúpida y tacaña.

Como atraídas por un conjuro salen las brujas de sus escondrijos
a caballo de sus escobas que dejan apoyadas en el recipiente
maléfico. Con el serpenteo de sus brazos languiduchos inician una sinuosa danza.

El repiqueteo de tacones, retruñe com un eco maligno, perdido en las encrucijadas y lejanías del bosque dantesco.

Vuelven las Brujas a sus guaridas y se inicia la tempestad.
Los relámpagos cruzan el firmamento con destellos de angustia.
El trueno retruñe como una bola inmensa perdida en el espacio.

De las entrañas de la tierra y precedido de un flamé ondeante surge SATANAS, erguido, magestuoso, imponente. El fuego que le circunde hace que se le contemple translúcido como un rubí.

De entre le corteza de un vetusto árbol, aparece, como un ensueño la bellísima figura de San Miguel. El armiño de su túnica - flores de almendro .sobre nieve - entretejida de hilillos de luna y su coraza y espada, bruñida de rayos de sol, semeja una rutilante estrella fugaz rasgueando los velos de una tenebrosa noche.

La roca se hiende y aparece - como en intacto claustro - la celestial visión de la virgen María, tocada en manto "blanco y trigales cabellos, que se ofrece como la contemplación de un breve cielo para nuestros ojos mortales.

Desaparece el glorioso San Miguel, dejando a Satanás resollando
al suelo, cegado por el divinal destello de María.

Las tinieblas se ciernen de nuevo a su alrededor, se levanta vacilante y tembloroso y arremete violento contra la roca por donde el Cielo vertió hasta hace poco a raudales su luz.

Iracundo y preso de bestial furor vocifera, come fiera en jaula, para que sus bramidos perforen la rocalla en grietas y lleguen como ponzoñosos dardos en las profundidades del infierno.

Las piedras se quiebran, los árboles se descuajan, la tempestad arrolla, la tierra se abre...

Y a los acordes vagnerianos de la orquesta la escena se convierte con una rapidez asombrosa en un fantástico é impresionante antro infernal que vomita fuego y demonios por todos sus ámbitos.

El efecto es sorprendente. El público aplaude con entusiasmo. Se inicia la danza de los demonios de muy vistoso efecto.

Saltanas desaparece tragado por la tierra. Los demonios huyen en todas direcciones.

Las tinieblas desaparecen para dar paso a la luz de la Estrella de Oriente, "L’ESTEL DE NATZARET” que resplandece recortado en el fondo de cielo que cubre toda la escena.

dimecres, 4 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “1981 : Jesucrist Superstar en play back”



75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

El mataroní
Informatiu de la comarca del Maresme
Ramon Blanch
15 abril de 1981

Tal com diu el cronista la veritat va ser una representació molt lluïda , en tot el grup “Tanatos” ja no existeix.
Alguns dels seus components van entrar a formar part en el seu moment de Sala Cabañes.

Diumenge a la tarda a Sala Cabañes, va tenir lloc la representació, en play back, del Jesucrist Super-Star , a càrrec del Grup Escènic “Tanatos” , ex - alumnes del col·legi de la Coma. La sessió va ésser organitzada per la Catequesi d’adolescents de la Parròquia de Sant Josep. La recaptació integra, junt amb altre material , serà enviat a la mataronina Mercè Vallmajor que es troba treballant a la Casa de Maternitat a Diembering, al Senegal.
El teatre ple de gom a gom. El muntatge del musical ben plantejat i realitzat pel grup “Tenedors”, ajudat pel grup de Sala Cabañes en l’espai escènic , van portat a terme un bon treball, amb dignitat i qualitat. L’espectacle té moments francament bons. L’Hosanna , Getsemaní , la mort de Judes i la Crucifixió, per destacar alguns dels fragments de l’obra, ben interpretats pels principals personatges amb una expressió corporal que cal destacar.
“Tanatos” ha de tenir un futur més actiu, en aquest camp, o en el purament teatral, ja que crec que planter n’hi ha.

dimarts, 3 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “1974: 21 d’abril , Audició sacra de la passió”


75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Josep Maria Cusachs

Era un dia al vespre del any 1973, no se si desprès d'un assaig, o d'una reunió, el cas es que estàvem allà uns quants, a les ultimes files de la sala, tot fen tertúlia. Comentàvem, entre altres, la llàstima d'haver deixat de fer la PASSIÓ a la Sala; com un text poètic, amb fragments tan bonics i una música tan encertada ho podíem haver deixat perdre. Les ultimes representacions havien tingut lloc l'any 1967.
No recordo tots els que estàvem allà fen el comentari, el que si recordo que segur que hi era es el LLuis Vilert. Quasi diria que va ser ell qui va fer la pregunta, o la proposta. "Josep M. perquè no fem un muntatge, no sé, un espectacle en format només de musica i recitatiu de la PASSIÓ ?, que et sembla podria estar bé.
Era un projecta engrescador, si senyor, varem comentar-ho amb el Pere Rigau, que no recordo si estava o no en la tertúlia inicial, i varem posar mans a l'obra. Podríem contar, a més, amb la direcció musical de mestre Enric Torra, un dels autors de la música. Que millor dons ?

Varem seleccionar textos, varem escollir els millor moments musicals i els mes adients...
Decididament seria en forma de AUDICIÓ, textos memoritzats i recitatius amb micròfon i musica i cor.
I varem començar els assajos
El no haver-hi representació escènica pròpiament dita, el text prenia gran relleu, que era lo que es pretenia. El cor era molt nombrós, tota vegada que uns per curiositat, altres per sentimentalisme, si apuntaren, gran, petits i de mitjana edat. Es formà un ambient de gran expectació, la il·lusió era gran i com a espectacle començava aprendre cos.
El problema podia ser el cost de la orquestra. I axó queda resolt amb l'ajut econòmic d'algun particular i que va permetre que el projecte fos viable, tota vegada que l'entrada, almenys en la primer a representació volíem fos per invitació, però gratuïta.

El vestuari escollit fou; pantaló i jersei negre, amb camisa blanca, per tothom, homes i dones, menys el Vilert que feia de Jesús, que duia el jerseis blanc i el J. M. Male, que feia de narrador i que a la primera representació portava el jersei vermell. Posteriorment també aniria amb jersei negre.
Una escalinata per el cor i uns cubs blancs, enormes, donàvem llum als cantaires i la orquestra en primer terme, també de negre, sota la direcció del mestre Enric Torra..
La complexitat de la barreja de text i música anguniava una mica al mestre Torra, que temia una entrada fora temps, per lo que se li habilità en el faristol una petita llumeneta, que el Pere Rigau li premia advertint-lo del moment precís de la intervenció musical o coral.
Enmig dons de molts nervis i d'una gran expectació, el dïa.21 d'abril del 1974, es feu la primera representació de la AUDICIÓ SACRA DE LA PASSIÓ.
Els textos de Fra Jeroni, Maragall, Verdaguer i Colomé, i la musica dels mestres Vilaró i Torra ressonaren una vegada mes en aquella Sala. Actors, solistes, cor i orquestra posaren els cinc sentits en la seva interpretació, i aconseguien deleitar i emocionar al públic.
Al final els aplaudiments i bravos, sonaren com poques vegades s'havia sentit a la Sala, i el públic en peus demostrava el seu entusiasme
Un merescut èxit per a tos els components i el reconeixement a un tex i una musica que no es mereixen, ni es mereixen, quedar en l'oblit
Una vegada mes SALA CABANES havia assolit un gran èxit que es recordaria sempre, amb un espectacle que j a formava part del seu patrimoni artístic.
J.M.C. i C. /maig 2008

dilluns, 2 de juny del 2008

75 anys aixecant el teló : “Josep Ma Rabassa: la meva trajectòria teatral a la Sala Cabañes”



75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Les fotos
Any 1967 – la primera Josep Maria Rabassa en el seu paper de Satanàs i la segona del mateix any amb Rosa Rodà Sant Miquel i Joan Pera Naïm.

Josep Ma Rabassa

El primer paper que vaig interpretar a la Sala "Gran" va ser "El Rafael" de la mà d'en Joan Torres a l'obra Morena Clara, l'any 1965, com anècdota diré que representàvem una obra cada mes. Més tard, de la mà d'en Peredejordi que era tota una institució a la Sala Cabañes i un “gendelman” de l'escena, em brindà l'oportunitat de poder interpretar els papers de "Centurió" i "Filats" a la Passió.
Més tard, va arribar un moment decisiu per a mi com fou la interpretació d'un dels protagonistes principals i pot ser el més emblemàtic dels Pastorets: "en Satanàs". Aquest paper va ser difícil d'aconseguir perquè en aquells temps obtenir-ne un d'aquella rellevància a la Sala era quasi impensable per a un actor de només divuit anys ja que eren els temps de les "Vaques Sagrades" mot carinyós que utilitzava el jovent. La temporada 65-66 rera els papers d' "Asverus" i "Somiel" vaig representar per primera vegada en Satanàs, paper que em va marcar de per vida, me'l va oferir en Peredejordi en secret; de manera que sense trepitjar cap escenari ni realitzar cap assaig amb cap Sant Miquel, em vaig haver de preparar i treballar el personatge a soles a casa seva d'amagat per evitar "el què diran". Recordo que el dia de la meva estrena, m'estava ja maquillant quan de sobte es van sentir uns crits, era la Nuri Fàbregas "Sant Miquel" que estava enutjada perquè ningú li havia comentat que jo interpretaria "en Satanàs". Així que, poc abans de començar l'espectacle em va fer venir a la sala de l'atretzo i li vaig haver de recitar tot el paper d'en Satanàs per assegurar-se que em sabia el text i no la deixaria malament en escena. Finalment, acabada la representació ens varem felicitar mútuament.
Pel que fa, a les obres teatrals en la dècada dels 65 vaig compartir tot un ventall de papers amb en Joan Pera, recordo amb afecte, "el Gastón" de la Enemiga de Darío Nicodemi i "el Sebastià" de Terra Baixa d'Àngel Guimerà, entre d'altres.
Posteriorment, hi ha un parèntesi en la meva vida artística dins la Sala a causa del naixement de la meva filla que em va privar de col·laborar-hi tal com ho havia estat fent fins aleshores.
Després, transcorreguts uns anys, l'any 1993, em vaig reincorporar amb l'obra Tota una senyora sota la direcció d'en Josep Ma Cusachs amb qui ja havia format part de la primera companyia juvenil a la Sala Gran, els anys 1965-1970.
Per finalitzar, cap l'any 1995 vaig encetar una faceta nova per a mi que era la direcció; aspecte que em permet sentir-me realitzat com a persona i com a actor. La meva estrena en qualitat de director va ser amb la Casa de les Chives. Més tard, vaig prosseguir dirigint obres com: La Dama Enamorada, Casa de Nines, L'Hostal de la Glòria, Draps Bruts, La Mort i la Donzella, El Criat, Després de la pluja i per últim, la més recent, El mètode Grònholm. Recordo molt positivament totes aquestes obres i amb especial afecte a tots els equips que han fet possible la seva posada en escena.
A més, també hem participat en l'experiència de fer teatre a la ràdio que ha suposat el descobriment d'un mitjà artístic diferent per a mi i especialment enriquidor.
Espero continuar comptant amb la confiança de la Sala i de tots els que en formeu part. Felicito i desitjo un brindis especial al 75è aniversari.
Per molts anys, SALA!
(Encara que sigui en un altre indret)