75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008
www.capgros.com
www.capgros.com
22 desembre de 2005
Joan Salicrú
Carles Maicas, Xevi Ribas, J. M. de Ramon i Toni Grané els quatre responsables que ha tingut la peça de Sala Cabañes reflexionen sobre passat, present i futur de l’obra. Des del 1997 funciona un sistema d’alternaça en la direcció.
Capgròs: Com valoren el sistema d’alternança en la direcció després de vuit anys?
T. Grané: La roda ha anat fantàstic, tot i que també té desavantatges. No caus en el muermo, no mates director... Ara, té riscos d’involució. A qui li passes la direcció de Pastorets és delicat, perquè hi ha una cosa que es diu sentit comú però que no la té tothom. Per exemple a mi que surti la creu al final em sembla una involució. La caspa hi serà sempre però podem fer una cosa que vagi aguantant.
Xevi Ribas: L’alternança de directors jo crec que és bona. Però no pels canvis que es puguin fer, que al cap i a la fi només veiem els malalts de Pastorets.
X.R.: És una peça viva, per tant hi ha d’haver aquests canvis. Si no serien avorridíssims. Igualment juguem amb una cosa molt bona. El text de Pàmies és religiós però molt shakespearià, perquè parla de coses humans... I l’orquestra en directe i la música ens fa diferents també. Sabem que hi ha uns trets característics encara que no estiguin escrit i que hi ha una estructura de teatre clàssic. Però durant els anys s’han anat afegint moltes coses: el fum, la llum negra, les projeccions en vídeo..., han de ser coses que ajudin l’espectacle i que no en facin perdre l’essència. De fet, des de l’inici de l’espectacle sempre s’ha anat a buscar el millor.
J. M. de R.: L’alternança ha estat absolutament positiva. Si de cop s’escull un director respecte al qual tots els altres creiem que no ha entès el que són els Pastorets..., doncs el tercer any es pot reconduir. Per altra part, és tan brutal l’espectacle que no es pot fer foc nou. Pots incidir en coses, només. I això obliga a tenir un projecte de direcció. Has de fer alguna cosa. A més, els Pastorets que es fan ara, són els que es feien al principi? En absolut. El que sí que és cert és que, com diu en Xevi [Ribas] sempre s’ha apostat per fer les coses el millor possible.
C. M.: La roda està bé perquè tenim la llibertat de dir: «Això que ha fet el meu company no em convencia però allò sí». I podem dir: «Les milloro, fins i tot». A la llarga el que fan els altres..., ajuda.
Capgròs: I més enllà del nou sistema, com veuen l’espectacle?
T. G.: Jo diria que, més enllà del nou sistema, hi ha una discussió principal: tenim una peça de museu que s’ha de tractar de forma antropològica o tenim un espectacle viu i es pot canviar? Jo crec que la primera idea és un disbarat. Si et comences a plantejar els nivells de lectura, la consciència i la no-consciència, els problemes dels personatges... Llavors comencem a parlar de teatre. El handicap dels Pastorets és que en fa tothom i cada any. Amb les passions no passa el mateix. Vendre és molt complicat. I a més tenim un espectacle molt encotillat: és molt difícil agafar l’espectacle i jugar-hi. El text, els tics del fet sociològic, fer d’escola de teatre..., és una cotilla tan gran... que el director de Pastorets ha de ser esquizofrènic! Al final se l’haurà de pagar.
J. M. de R.: Jo penso que peces com els Pastorets són espectacle vius però també són peces museístiques. Perquè és un ritus iniciàtic per a molta gent que comença a fer teatre, un punt on es poden barrejar creients, agnòstics i de tot..., és un fet sociològic. El que passa és que tenim un determinat format. El que cal és preguntar-se si l’hem de mantenir. Jo penso que no es pot canviar del tot perquè perdria el sentit. Aquesta herència etnològica ha de tenir una continuïtat, que no vol dir immobilitat.
C. M.: Jo parteixo de la base que hi ha un text d’en Pàmies, que és un text escrit en una època, escrit en forma de rodolí, amb el qual costa molt treballar avui. I després és un espectacle fet amb decorats de paper, on treballem encara d’una manera artesanal. I treballem amb un teatre i unes dependències de fa seixanta anys. O ets massoquista o... Per sort el voluntariat encara ens respon bastant però arribarà un dia que potser no i haurem de mecanitzar. Una altra cosa que s’ha de fer és començar a treballar al mes de maig, o a l’abril.
J. M. de R.: Jo també volia parlar del voluntariat. Jo crec que el dia que no n’hi hagi, l’espectacle no tindrà sentit. Això no és només un espectacle, és un fet sociològic. Els Pastorets són la gent. No són, malgrat que hi tinguin un gran pes, ni els decorats ni la illuminació, són els que el fan viure.
T. G.: El que passa és que potser no cal que una cortina la tiri amunt una persona.
J. M. de R.: No, aquí està el tema. Té sentit fer-ho? O no? Hi ha coses que sí i hi ha coses que no.
T. G.: Jo ho programaria tot.
C. M.: El problema del voluntariat és que has d’estar patint sempre per si tothom serà allà on ha d’estar.
J. M. de R.: El que sí que podem mirar és si fan falta dotze persones per moure tots els decorats o podem estalviar una determinada feina feixuga. O sigui, arribar a un equilibri entre la mecanització i la participació de la gent.
X. R.: Per mi l’important és el fet que hi hagi una persona prement el botó, encara que no hagi de fer la feina en si.
C. M.: Jo el que em trobo és que una cosa és treballar professionalment i l’altra és fer-ho d’amateur.
J. M. de R.: Discrepo. Hi ha coses fetes per professionals que són infumables.
C. M.: Sí, però el que cada dia és més difícil és trobar gent per venir no només a actuar sinó als assajos.
T. G.: La societat ha canviat molt i cal que la casa es plantegi com motivar la gent sense haver de pagar
Joan Salicrú
Carles Maicas, Xevi Ribas, J. M. de Ramon i Toni Grané els quatre responsables que ha tingut la peça de Sala Cabañes reflexionen sobre passat, present i futur de l’obra. Des del 1997 funciona un sistema d’alternaça en la direcció.
Capgròs: Com valoren el sistema d’alternança en la direcció després de vuit anys?
T. Grané: La roda ha anat fantàstic, tot i que també té desavantatges. No caus en el muermo, no mates director... Ara, té riscos d’involució. A qui li passes la direcció de Pastorets és delicat, perquè hi ha una cosa que es diu sentit comú però que no la té tothom. Per exemple a mi que surti la creu al final em sembla una involució. La caspa hi serà sempre però podem fer una cosa que vagi aguantant.
Xevi Ribas: L’alternança de directors jo crec que és bona. Però no pels canvis que es puguin fer, que al cap i a la fi només veiem els malalts de Pastorets.
X.R.: És una peça viva, per tant hi ha d’haver aquests canvis. Si no serien avorridíssims. Igualment juguem amb una cosa molt bona. El text de Pàmies és religiós però molt shakespearià, perquè parla de coses humans... I l’orquestra en directe i la música ens fa diferents també. Sabem que hi ha uns trets característics encara que no estiguin escrit i que hi ha una estructura de teatre clàssic. Però durant els anys s’han anat afegint moltes coses: el fum, la llum negra, les projeccions en vídeo..., han de ser coses que ajudin l’espectacle i que no en facin perdre l’essència. De fet, des de l’inici de l’espectacle sempre s’ha anat a buscar el millor.
J. M. de R.: L’alternança ha estat absolutament positiva. Si de cop s’escull un director respecte al qual tots els altres creiem que no ha entès el que són els Pastorets..., doncs el tercer any es pot reconduir. Per altra part, és tan brutal l’espectacle que no es pot fer foc nou. Pots incidir en coses, només. I això obliga a tenir un projecte de direcció. Has de fer alguna cosa. A més, els Pastorets que es fan ara, són els que es feien al principi? En absolut. El que sí que és cert és que, com diu en Xevi [Ribas] sempre s’ha apostat per fer les coses el millor possible.
C. M.: La roda està bé perquè tenim la llibertat de dir: «Això que ha fet el meu company no em convencia però allò sí». I podem dir: «Les milloro, fins i tot». A la llarga el que fan els altres..., ajuda.
Capgròs: I més enllà del nou sistema, com veuen l’espectacle?
T. G.: Jo diria que, més enllà del nou sistema, hi ha una discussió principal: tenim una peça de museu que s’ha de tractar de forma antropològica o tenim un espectacle viu i es pot canviar? Jo crec que la primera idea és un disbarat. Si et comences a plantejar els nivells de lectura, la consciència i la no-consciència, els problemes dels personatges... Llavors comencem a parlar de teatre. El handicap dels Pastorets és que en fa tothom i cada any. Amb les passions no passa el mateix. Vendre és molt complicat. I a més tenim un espectacle molt encotillat: és molt difícil agafar l’espectacle i jugar-hi. El text, els tics del fet sociològic, fer d’escola de teatre..., és una cotilla tan gran... que el director de Pastorets ha de ser esquizofrènic! Al final se l’haurà de pagar.
J. M. de R.: Jo penso que peces com els Pastorets són espectacle vius però també són peces museístiques. Perquè és un ritus iniciàtic per a molta gent que comença a fer teatre, un punt on es poden barrejar creients, agnòstics i de tot..., és un fet sociològic. El que passa és que tenim un determinat format. El que cal és preguntar-se si l’hem de mantenir. Jo penso que no es pot canviar del tot perquè perdria el sentit. Aquesta herència etnològica ha de tenir una continuïtat, que no vol dir immobilitat.
C. M.: Jo parteixo de la base que hi ha un text d’en Pàmies, que és un text escrit en una època, escrit en forma de rodolí, amb el qual costa molt treballar avui. I després és un espectacle fet amb decorats de paper, on treballem encara d’una manera artesanal. I treballem amb un teatre i unes dependències de fa seixanta anys. O ets massoquista o... Per sort el voluntariat encara ens respon bastant però arribarà un dia que potser no i haurem de mecanitzar. Una altra cosa que s’ha de fer és començar a treballar al mes de maig, o a l’abril.
J. M. de R.: Jo també volia parlar del voluntariat. Jo crec que el dia que no n’hi hagi, l’espectacle no tindrà sentit. Això no és només un espectacle, és un fet sociològic. Els Pastorets són la gent. No són, malgrat que hi tinguin un gran pes, ni els decorats ni la illuminació, són els que el fan viure.
T. G.: El que passa és que potser no cal que una cortina la tiri amunt una persona.
J. M. de R.: No, aquí està el tema. Té sentit fer-ho? O no? Hi ha coses que sí i hi ha coses que no.
T. G.: Jo ho programaria tot.
C. M.: El problema del voluntariat és que has d’estar patint sempre per si tothom serà allà on ha d’estar.
J. M. de R.: El que sí que podem mirar és si fan falta dotze persones per moure tots els decorats o podem estalviar una determinada feina feixuga. O sigui, arribar a un equilibri entre la mecanització i la participació de la gent.
X. R.: Per mi l’important és el fet que hi hagi una persona prement el botó, encara que no hagi de fer la feina en si.
C. M.: Jo el que em trobo és que una cosa és treballar professionalment i l’altra és fer-ho d’amateur.
J. M. de R.: Discrepo. Hi ha coses fetes per professionals que són infumables.
C. M.: Sí, però el que cada dia és més difícil és trobar gent per venir no només a actuar sinó als assajos.
T. G.: La societat ha canviat molt i cal que la casa es plantegi com motivar la gent sense haver de pagar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada