divendres, 13 de juny de 2008

75 anys aixecant el teló : “2006: Els Pastorets de Mataró, noranta anys de teatre popular”


75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

foto Romuald Gallofré Cap Gros

Acte institucional amb motiu del 90è aniversari de Els Pastorets de Mataró.
Conferencia a càrrec Toni Cabré
Dramaturg
Ajuntament de Mataró 14 de desembre de 2006

Il•lustríssim senyor alcalde, presidenta de Sala Cabañes, regidores i regidors, senyores, senyors, amics... M'alegra parlar dels Pastorets, em sento a casa, en família, en terreny conegut. Vaig viure l’adolescència a la Sala Cabañes del Centre Catòlic, de finals dels seixanta fins l'any 1975. Allà queden els primers amics autèntics, els follets, els focus, els primers treballs col•lectius, els primers passos en un escenari de debò... Per mi, els Pastorets van ser com la poció màgica d'Obèlix. Sí. Vaig caure a la Sala Cabañes, com la marmita d'Obèlix, i vaig quedat impregnat per sempre d’una estranya força, que em porta al teatre, que em crea la necessitat de veure'n, de llegir-ne, d'escriure'n... Perdoneu la referència personal però segurament explica la meva visió d'aquest espectacle i d'aquests noranta anys. Una visió que, ja ho avanço, és forçosament parcial, esbiaixada pels records i l'experiència que comento. Ni sóc un historiador, ni un teòric del teatre, com a molt un fervorós defensor de tot el que estigui relacionat amb les arts escèniques. Això em porta avui, en aquest aniversari, a parlar dels Pastorets amb poc rigor i molta apologia. Ja em perdonareu.

Començo amb una pregunta: Què són, els Pastorets? Suposo que hi ha vàries definicions: Una obra de teatre, un espectacle; una tradició nadalenca catalana i mataronina -a Mataró hi ha afició pels Pastorets des de temps immemorials-; el treball ingent i constant d'una entitat; un grapat de vivències col•lectives i individuals... Sí, segurament els Pastorets són totes aquestes coses i moltes altres, per això jo diria que Els Pastorets de Mataró són, m'agrada imaginar-los, com un ecosistema teatral. Sí, un entorn viu, orgànic; un conjunt d’elements físics i biològics que es relacionen i interaccionen de manera autònoma al llarg del temps. Només un ecosistema podria haver durat noranta anys, resistint com ha resistit temps difícils, i mostrar la vitalitat que avui mostra. És l'ecosistema Pastorets.

I en què consisteix l'ecosistema Pastorets? Segons els experts en aquests assumptes -biòlegs, ecòlegs...-, els ecosistemes es componen d'una part biològica i d'uns elements físics o materials.

La part biològica són les persones: Membres de l'entitat, adherits, afins, famílies i públics componen el motor essencial dels Pastorets. La història d’aquests noranta anys (que podeu repassar a l'esplèndid llibre que es va editar en el setanta-cinquè aniversari especialment a l’article Del cafè al teatre, de la saleta a la sala de Jaume Calsapeu) testimonia una vida intensa, al ritme de la història de la ciutat i de les seves entitats, de Catalunya i del món. Noranta anys alçant el teló enmig del convuls segle XX. La saleta de 1916 en plena Primera Guerra, la sala nova del 33 en plena república, la sana o ferotge competència amb els del Foment (més endavant amb els dels Lluïsos o La Coma), el parèntesi per la guerra civil, les dificultats del català a la postguerra, la renovació escènica dels cinquanta, el maig del 68, el teatre independent i les crisis dels anys següents, la transició i l'ajuntament democràtic, la declaració el 1981 com a patrimoni cultural de la ciutat, la massiva i constant incorporació de gent, propostes i idees... Una història amb centenars de persones vinculades a l'entitat i a l'espectacle: Mn. Plandolit, els mestres Vilaró i Torra, els pioners Peradejordi, Serra, Font, Colomer, Planas, Casas, Tarragó, Cusachs, Vidiella... i un seguit inacabable de noms de quatre o cinc generacions que arriben fins a la Duna Abella Casanovas, l'actriu que interpretarà el proper nen Jesús el dia de Nadal i que té ben pocs dies. Persones que es relleven en funcions, en papers i, sobretot, es passen el testimoni de la il•lusió pel projecte. Pels projectes. La Sala Cabañes, la seva gent, és una potent associació que no es conforma amb l'espectacle anual. Munten altres obres, organitzen tota mena de celebracions i sovint participen activament a la vida ciutadana.

Els elements físics o materials de l'ecosistema són els aspectes teatrals. A Catalunya, des de temps remots, es representava a les esglésies el naixement de Jesús dins el cicle nadalenc. Recitats, petites escenificacions... Aviat es comprova que àngels i dimonis donen per un joc dramàtic i escènic més ambiciós. Així els Pastorets surten primer al carrer i aviat arriben als teatres de l'època. A partir del segle XIX hi ha una gran proliferació de textos dramàtics, com si cada autor necessités signar uns Pastorets per aconseguir ser reconegut: Los Pastorets en Betlem de Miquel Saurina, En Garrofa i en Pallanga de Pitarra, L'adoració dels pastors de Jacint Verdaguer amb música d'Enric Morera, La bona nova de Joaquim Ruyra, Els Pastorets de Folch i Torres, El naixement del Messies del mataroní Salvador Llanas, El misteri de Nadal de Mn. Francesc Gay (base del text representat al Foment i a La Coma)... Més de quaranta versions d'autor, entre les quals, L'estel de Natzaret de Ramon Pàmies, el text en què es basen Els Pastorets de Mataró. Un text de diversos registres (melodramàtic: Jo sóc fulla seca...; còmic: Se'ns ha mort l'ase...; èpic: La llum, Satanàs, no la volies?; sacre: Oh, pare excels de la llavor fecunda...; rabiosament actual, per desgràcia: Si tens un enemic, cerca'l i mata'l...) Un text que, sotmès a un constant lífting de dramatúrgia, encara avui és el fil conductor de l'espectacle. Amb dues línies argumentals ben definides: el curiós misteri de l'infantament i el naixement de Jesús i la diatriba entre el bé i el mal; dues línies que Pàmies barreja hàbilment a les escenes de Naïm, a les sorpreses de Jonàs o a la foguera amb Satanàs i els pastors. Un text que es completa amb altres elements igualment necessaris i imaginatius: la música -original i amb orquestra en directe-, el cant, la coreografia, els vestuari i la perruqueria, els mitjans escenogràfics i escenotècnics -decorats, escotillons, il•luminació, projeccions, fum i altres trucs... Tots aquests aspectes teatrals donen un caire a l'espectacle, una fesomia que, per molt que es manipuli, sempre es reconeix. Com escrivia l'estudiós Xavier Fàbregas: els Pastorets no són un tema, són un gènere. Tenim la tragèdia, la comèdia, el mim, el drama... i els Pastorets. Un gènere autònom, que es regeix per unes pautes diferents d'una peça naturalista, d'un vodevil o d'un clàssic grec. Un gènere que utilitza l'ampli mostrari de les habilitats dels elencs de teatre amateur i també, naturalment, en reforça els tics. Un espectacle que, a més, s'adapta a les necessitats del col•lectiu que el representa i als hàbits del públic a qui va adreçat. Al país hi ha moltes entitats teatrals que fan Pastorets, però també casals d'avis, escoles, fins i tot famílies munten petites representacions els dies de Nadal. La incorporació de la dona als diversos papers és una bona prova d'aquesta adaptació. Primer la mare de déu va ser una dona, després els arcàngels, ara fins i tot l'Abdaró... i potser aviat alguna Satanassa. (Segurament que el 50 % políticament correcte serà el sostre a aquesta tendència.) Sigui com sigui la Sala Cabañes es va fer seu l'espectacle fa noranta anys recollint tradicions mataronines anteriors. I avui, a Mataró, fer els Pastorets o anar-los a veure continua formant part del Nadal de moltes persones. Deixeu-me posar xovinista: som davant d'un ecosistema que batega com a pocs llocs de Catalunya. Una simple consulta al google, l'oracle més contemporani, us farà adonar de la rellevància de Els Pastorets de Mataró. Avui mateix, busqueu "pastorets", surten 65.000 entrades i la primera són els de Mataró. Què més volem? Un perfecte ecosistema teatral.

He dit perfecte i potser he exagerat. Segur que he exagerat. Els ecosistemes mai no són perfectes. En tot cas són equilibrats, perviuen, es regeneren amb naturalitat... La perfecció ens faria estar massa cofois i espatllaria l'invent. La perfecció no admet millora, ni crítica. I si algun espectacle genera opinions diverses, encén controvèrsies acalorades, té defensors i detractors, és/són els Pastorets. La història de la Sala Cabañes, com imagino la de totes les entitats del país que munten Pastorets any rere any, és plena de visions contraposades, de debats sobre com s'ha d'enfocar el present i afrontar el futur i també de discussions que acaben amb la frase: Plego. I no em vingueu a buscar! Que en realitat vol dir: Plego i, per favor, veniu-me a buscar. La controvèrsia alimenta els Pastorets des del primer dia. Com si la batussa entre Satanàs i sant Miquel o entre Jonàs i Mataties s’encomanés més enllà de l’escenari. I això és bo i ajuda a no adormir-se. Recordo una època –principis dels setanta- en què titllàvem l'espectacle d'anacrònic, carrincló i atrotinat. Potser sí que no passava el millor moment ni estava de moda, però nosaltres defensàvem el que ara en diríem practicar-li l'eutanàsia activa. Deixar-lo de fer, vaja. Érem uns ingenus. Ignoràvem la vitalitat d’aquest singular ecosistema teatral. I la seva funció real. Vull dir que els Pastorets, com tot bon ecosistema, alimenta el seu entorn, contribueix a animar els elements que s'hi relacionen. Sí. Avui, en contra el que pensava en aquella època, estic convençut que l’ecosistema Pastorets és un factor essencial per mantenir la dinàmica de la Sala Cabañes, donar-li activitat, crear rotllo teatral... Cap espectacle anacrònic, carrincló i atrotinat compliria aquesta funció. Som, per contra, davant d'un gènere teatral! El gènere que deia Xavier Fàbregas. La crítica, qualsevol crítica rigorosa, ho ha de tenir en compte. I situar el context, ponderar objectius i resultats, valorar amb sensibilitat. No es poden mirar uns Pastorets com si fossin un Shakespeare, ni com un musical de Broadway. Aneu a qualsevol assaig, a qualsevol funció, i us adonareu que hi ha una manera genuïna de fer, d’interpretar, de dir, d'implicar-se en l’espectacle... No sé com explicar-ho. És com un aroma, un gust, alguna cosa que desprèn, que se't fica a dintre, i que no se sent en cap més obra, en cap més companyia ni muntatge teatral. La mateixa trobada de satanassos del proppassat dia 3 transpirava aquesta sensació tan especial. Deu ser la sensació diferent que provoca un gènere teatral autònom, un ecosistema en equilibri.

Un ecosistema que s'ha de mantenir i també fer evolucionar. Sí. Tot ecosistema evoluciona. Els Pastorets, també. Algú imagina què diríem si avui tinguéssim el privilegi d'assistir a la representació de 1916 a la Saleta? O si veiéssim el pròleg anterior a l'aparició del llibre de les Nimfes dels anys cinquanta? Penso que els trobaríem encantadors i quedaríem esgarrifats a parts iguals. La nostra sensibilitat com a públic ha canviat moltíssim. Per això, i altres raons, l'ecosistema necessita evolucionar sempre. El director francès Jean Vilar, a la xerrada El teatre, fenomen social afirmava: Qualsevol manera de fer teatre no està fixada per sempre més, no pot ser sacrosanta. L'artesania escènica, així com la manera d'estar l'actor a l'escenari, pateix els remolins de la història. No hi ha res que sigui constant. No hi ha res que sigui fix. Ni aquí ni enlloc. Cap estil escènic, cap estil tècnic no és etern. I si Vilar es referia al teatre en general, en el cas dels Pastorets, aquesta evolució forma part de la seva pròpia supervivència. Som davant d'un espectacle teatral compost per múltiples ingredients, que demanen molta participació i complicitat, i això només es manté si hi ha factors de novetat, renovació de persones i incorporació constant d'idees i sensibilitats. Un espectacle que no és una peça de museu intocable, ni una obra moralista per augmentar feligresos, ni una proposta d'avantguarda per revolucionar el teatre europeu. És senzillament un espectacle de teatre popular, amb tota la grandesa i les limitacions que això li dóna. Un espectacle fet amb aportacions ancestrals o recents, sempre voluntarioses i esforçades, que serveix sobretot per divertir-nos i divertir fent teatre. Com una festa. Potser aquest aspecte lúdic, la festa, el divertiment festiu és la clau que millor explica el gènere Pastorets, l'ecosistema, la seva llarga vitalitat i la seva envejable salut. El victimisme mataroní, que déu n'hi do el que tenim, no hauria donat per suportar gairebé un segle un espectacle que ens avorrís. Mantenim els Pastorets perquè són una festa a l'escenari i a la platea, una festa col•lectiva que entretén el Nadal entre pessebres, àpats desmesurats i disbauxa comercial. Una festa que no exclou ningú, que es pot celebrar amb elements molt modestos o amb un desplegament enorme com el de la Sala Cabañes, que forma part de l’imaginari col•lectiu, tant dels assidus a l'espectacle com dels mataronins que, amb tot el dret, no en volen saber res.

I com que la festa té vida per anys, permeteu-me que faci la carta als Reis pel centenari. M’agradaria que d’aquí 10 anys, quan els Pastorets en facin cent, els Reis ens portin quatre cosetes.

En primer lloc desitjo uns Pastorets que funcionin, un ecosistema útil, no una peça d’arqueologia teatral. Conservant allò que enganxa, canviant el que no. (Un parell d’exemples: El dia que la lluna es faci amb una realitat virtual no tindrà cap gràcia. Ara en té perquè és pintada! En teatre, funciona l’artesania, l'enginy, la simplicitat. No s'ha de canviar la lluna fins que n'hi hagi una teatralment més eficaç i amb més encant que la del mestre, i remarco la paraula mestre, Josep Ciudad. I això avui no m'ho sé imaginar. I tampoc no em vull imaginar una escena de l'infern com la d'anys enrere, que no funcionava per ensopida i buida, en canvi ara l'actual al meu entendre és un encert de moviment escènic i funcionament teatral.) Fem evolucionar l'ecosistema Pastorets sense complexos. Però sense excessos ni treure’ls de context. Tan risc corren uns Pastorets representats com si l'escenari fos una vitrina de museu com uns representats trencant el gènere, com si es tractés d’una òpera de Wagner. Repeteixo: m'agraden els Pastorets perquè funcionen i no pel que són en si mateixos o pel que suposadament representen. En teatre i en tot, m'agraden les tradicions útils, no les intocables i les que només demanen veneració.

En segon lloc m'agradaria que en el centenari els Pastorets fossin, que continuessin essent, uns Pastorets festius, que donin joc. Participats, divertits i essencialment amateurs. I recalco la paraula amateur. Amb les complicitats que això crea, amb les energies que acumula, amb la identificació que provoca en tothom... El teatre amateur té mancances, segurament moltes, però és absolutament necessari per a vida teatral d'un país. Ha estat i és un gran motor teatral de Catalunya, caliu d’afició per les arts escèniques, una entrada constant i fàcil de nous públics... Els Pastorets han d'incorporar professionals -i tant que sí, com més millor!-, però integrant-los a la dinàmica l'ecosistema, aprofitant talents i experiències, sense desvirtuar el treball col•lectiu voluntariós, amb tota la salsa de la vida associativa i els valors del teatre amateur.

En tercer lloc, els voldria com una poció màgica de les arts escèniques. Una marmita enorme que encomani el gust pel teatre a tècnics i artistes, que els converteixi en persones apassionades pel teatre, en enamorats dels escenaris... Els Pastorets no poden ser una escola, que necessita mètode, disciplina, rigor... No. Els Pastorets ha de ser un lloc lliure, canviant, salvatge, si se'm permet... que estimuli més que formi o senti càtedra. Una poció màgica de frescor, d'espontaneïtat, d'atreviment... Que creï addicció pel teatre, no fidelitats perpètues a cap entitat per meritòria que sigui la seva labor. El teatre necessita persones impregnades d'aquesta força. Actors, directors, tècnics, públics que vagin pel món defensant les virtuts d'aquesta activitat artesanal tan vulnerable i tan efímera com és el teatre.

I per acabar, permeteu que la quarta cosa que demani als reis, sigui uns Pastorets del centenari en un teatre nou. Sé que ja s'ha posat fil a l'agulla en aquest sentit, però permeteu que afegeixi el meu granet de sorra. La sala actual és del 1933. No necessita una reforma, necessita una jubilació. Queden deu anys per trobar la manera de construir un teatre nou, amb el confort i les característiques tècniques que mereix l’època i l’espectacle. Un equipament modern però càlid, ben dimensionat, ni massa gran ni massa petit, que tingui pressió... Aquella pressió que parla el director Mario Gas quan es refereix a la tensió entre la platea i l’escenari. La tensió que crea i manté la màgia de qualsevol espectacle. Un teatre nou que aculli l'ecosistema Pastorets i que la resta de l'any també serveixi per reforçar la vida teatral de Mataró, ara per ara tan per sota de les possibilitats d’una ciutat com la nostra. Un teatre que es coordini amb la resta d'equipaments escènics i musicals de la ciutat, públics i privats, que d'aquí deu anys, amb la concurrència dels diversos ecosistemes teatrals de la ciutat, penso que pot tenir una vida molt més vigorosa que l'actual.

Estic segur que els Reis d’Orient aconseguiran les complicitats necessàries per ser generosos amb la vida teatral de Mataró. Fa noranta anys que tots plegats ens portem bé. Que l'Estel de Natzaret els il•lumini.

Per molts anys, bon Nadal i moltes gràcies.

Toni Cabré
Acte institucional amb motiu del 90è aniversari de
Els Pastorets de Mataró.
Mataró, 14 de desembre de 2006.
Publica un comentari a l'entrada