75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008
El dia de la inauguració el 16 d’abril de 1933 de la Sala Cabañes, Jaume Colomer i Martori va pronunciar aquestes paraules:
Senyores i Senyors:
Fa uns set anys, amb motiu de celebrar un homenatge al nostre caríssim i dilecte director Rnt. Dr. Josep de Plandolit, les joventuts del Patronat en distingiren amb l’honor de confirmar unes breus paraules que servissin d’oferiment i justificació a aquella festa que en mig del major entusiasme estàvem celebrant.
I recordo, senyors , l’emoció que sentia dintre meu en remembrar aquells jors deliciosíssims de la nostra infantesa, en el quals, un estol de futurs homenets, obrers autèntics, corrien adelerats amb el amb el pit obert i els cabells a lloure damunt la sorra granada d’aquell camp del camí de la Geganta, obert a tots els vents, de cara al mar sempre blau i rebent de prop la fina carícia de l’aire subtil de les nostres muntanyes, al redòs.
D’aquell casal d’un blanc de puresa que tant de contrast feia amb la verdositat del paisatge i en frontispici del qual s’hi llegia amb lletres ben clares i acollidores aquesta magnífica llegenda : “Patronat de Sant Josep per Obrers”
I recordo també amb quina il·lusió evocava el jorn aquell en què aquella munió de jovenets feien la nostra entrada triomfal en aquest Círcol Catòlic, les portes del qual se’ns havien obert de bat a bat amb una ampla i generosa abraçada , per tal de què trobéssim amb ell aquell amic bondadós i íntim que tan noblement se’ns havia ofert per tenir cura de les nostres animetes i encendre la flameta del nostre esperit amb aquella llum de l’ideal cristià que ha fet possible la convivència i companyonia de tots aquells que avui ja fa 16 o 18 anys que treballem desinteressadament, abnegadament i entusiàsticament per l’esplendor i prosperitat del nostre estimar Patronat i del nostre estimat Círcol.
La nostra entrada en aquesta Casa, fou com el xerroteig de l’ocellada invadint un lloc de quietud i de silenci.
Els nostres cants i les nostres rialles tingueren la virtut d’infondre una nova alegria, una nova vida, en l’ambient somnolent d’aquest Casal.
I aquest corrent de vida va anar estenent-se de mica en mica per les diferents seccions, segons les preferències.
I fou llavors, com un vellet memorable, el record del qual constitueix un dels millors títols de glòria pel nostre Círcol, aquell home bondadós i cristià exemplar que avui honorem posant el seu nom en aquesta Sala , aquell D. Emili Cabanyes, que aleshores regia els destins del nostre Círcol, entusiasmat amb aquells petitons que tot just pujaven 4 pams de terra i ja es veien obligats a portar pa a taula, se li suggerí junt amb el nostre Dr. Plandolit de crear un teatre.
Alguns de vosaltres ja recordareu el dia de la seva inauguració. Una rastellera de cadires de boga , un escenari de fira fent de mare a uns senzills decorats, uns quant joves voluntariosos que es movien damunt les taules d’uns quants familiars que feien d’espectadors i en finalitzar, un conjunt de mans benevolents que es debatien i s’enlairaven com un vol de coloms esparverats... I de teló no en tiraven perquè llavors érem pobrets ... i no en teníem ...
Però l’entusiasme no ens mancava pas. Més endavant ja adquiríem unes cortines , ja es pintaven més decorats i fins i tot ja ens veiérem amb força per posar en escena els tradicionals Pastorets.
De llavors ençà no cal pas que us faci gens d’història. Molts de vosaltres, la major part de vosaltres ja heu seguit pas a pas la nostra actuació persistents i constant, animats sempre d’una dosi de bona voluntat, sadollats sempre d’un gran delit de millorament i perfecció.
Però hem de dir-vos, sentin una immensa satisfacció en dir-vos-ho, el secret de l’èxit no radica precisament en nosaltres, sinó que escau a vosaltres la millor part.
Vosaltres, si; aquest conjunt de famílies tan estimades del nostre Círcol , que malgrat les incomoditats i inconveniències de l’antiga Sala no ens heu abandonat ni un sol moment i ens heu encoratjat sempre i heu sabut crear i infondre aquest doll de familiaritat i simpatia tan típica al nostre Casal, que fa que tots els que hi assisteixen, encara que sigui la vegada primera, s’hi troben immediatament com si fos una casa pròpia, amb amics pertot, amb cares afables i rialleres per tots costats, sense distincions socials, agermanats tots, els pobres i rics i benestants, els obrers del mall i els obrers de la ploma, tots, tots fraternitzant amb la més ampla i sincera companyonia tal com escau i pertoca a la veritable democràcia cristiana ...
Però això que era un motiu de joia, constituïa també molt sovint un motiu de tristesa.
Puig quantes i quantes tardes dels diumenges ens vèiem precisats foragitar els infants dels nostre local per manca de cabuda.
I els havíem de negar l’entrada precisament en aquelles hores que més necessitaven del nostre costat per no caure en les xarxes temptadores d’altres espectacles servits avui dia, sense cap mena d’escrúpol , sense miraments i sense consciencia.
I aquest fou també senyors un dels incentius principals que ens portar a pensar seriosament amb la creació d’un nou Saló d’Espectacles.
No cal pas que us expliqui les hores d’optimisme, amargors i defallences que hem hagut de gosar i sofrir en el trancurs de molt de temps.
Avui és dia de goig i el nostre lema és aquell lemma llatí del vell rellotge de sol que deia:
NOMES COMPTO LES HORES SERENES
I les hores serenes són les que ens han dut al triomf, són aquestes que avui vivim per fruir el goig de la il·lusió acomplerta, aquestes hores que han fet carn palpitant la idea pura i vaga de la nostra adolescència ...
Ja tenim el local. Aquest local que hem seguit pas a pas, dia er dia , pedra per pedra, fins avui, que si bé no del tot acabat, el veiem lluir amb tota solemnitat i amb tota esplendidesa.
Aquest local que volem que sigui el complement familiar de tots vosaltres i que desprès de l’església i de la casa pròpia sigui aquí on vingueu a passar les hores de repòs , d’esplai i de lleure.
Aquest local que ens evitarà la vergonya de llençar en dies festius els nostres infants al carrer, aquest infants que precisament en aquests dies de persecució i d’oprobi, volem que coneixin a Jesús dels humils i dels pobres d’esperit que deia “Deixeu , deixeu que els infants vinguin a mi” i que d’una túnica senzilla i anava descalç quan les sandàlies eres velles ...
Aquest és el nostre esperit , aquesta és la nostra finalitat aquesta. Però cal que hi posem tots el coll. Cal que aquesta pedra blanca que plau-te’m avui no ens serveixi sols per reposar sinó per donar-nos més delit , més brivada i empenta.
Cal que aquesta Sala no constitueixi sols un nom, sinó que hem de voler seguir l’esperit del que portava aquest nom, d’aquell vellet memorable que a força de sacrificis morals i materials i encoratjat i ajudat pels seus digníssims familiars que sempre han vetllat per la grandesa i prosperitat d’aquest Círcol, oferí a Mataró un magnífic recés per les famílies cristianes.
A treballar dons , per conservar-lo i fer-lo créixer, els uns amb el seu esforç personal , els altres aportant nous socis i noves suggerències i tots amb una ampla i sincera abraçada que ens uneixi a tots per fer d’aquest Casal, el millor dels millors de nostra Terra.
16 abril de 1933
El dia de la inauguració el 16 d’abril de 1933 de la Sala Cabañes, Jaume Colomer i Martori va pronunciar aquestes paraules:
Senyores i Senyors:
Fa uns set anys, amb motiu de celebrar un homenatge al nostre caríssim i dilecte director Rnt. Dr. Josep de Plandolit, les joventuts del Patronat en distingiren amb l’honor de confirmar unes breus paraules que servissin d’oferiment i justificació a aquella festa que en mig del major entusiasme estàvem celebrant.
I recordo, senyors , l’emoció que sentia dintre meu en remembrar aquells jors deliciosíssims de la nostra infantesa, en el quals, un estol de futurs homenets, obrers autèntics, corrien adelerats amb el amb el pit obert i els cabells a lloure damunt la sorra granada d’aquell camp del camí de la Geganta, obert a tots els vents, de cara al mar sempre blau i rebent de prop la fina carícia de l’aire subtil de les nostres muntanyes, al redòs.
D’aquell casal d’un blanc de puresa que tant de contrast feia amb la verdositat del paisatge i en frontispici del qual s’hi llegia amb lletres ben clares i acollidores aquesta magnífica llegenda : “Patronat de Sant Josep per Obrers”
I recordo també amb quina il·lusió evocava el jorn aquell en què aquella munió de jovenets feien la nostra entrada triomfal en aquest Círcol Catòlic, les portes del qual se’ns havien obert de bat a bat amb una ampla i generosa abraçada , per tal de què trobéssim amb ell aquell amic bondadós i íntim que tan noblement se’ns havia ofert per tenir cura de les nostres animetes i encendre la flameta del nostre esperit amb aquella llum de l’ideal cristià que ha fet possible la convivència i companyonia de tots aquells que avui ja fa 16 o 18 anys que treballem desinteressadament, abnegadament i entusiàsticament per l’esplendor i prosperitat del nostre estimar Patronat i del nostre estimat Círcol.
La nostra entrada en aquesta Casa, fou com el xerroteig de l’ocellada invadint un lloc de quietud i de silenci.
Els nostres cants i les nostres rialles tingueren la virtut d’infondre una nova alegria, una nova vida, en l’ambient somnolent d’aquest Casal.
I aquest corrent de vida va anar estenent-se de mica en mica per les diferents seccions, segons les preferències.
I fou llavors, com un vellet memorable, el record del qual constitueix un dels millors títols de glòria pel nostre Círcol, aquell home bondadós i cristià exemplar que avui honorem posant el seu nom en aquesta Sala , aquell D. Emili Cabanyes, que aleshores regia els destins del nostre Círcol, entusiasmat amb aquells petitons que tot just pujaven 4 pams de terra i ja es veien obligats a portar pa a taula, se li suggerí junt amb el nostre Dr. Plandolit de crear un teatre.
Alguns de vosaltres ja recordareu el dia de la seva inauguració. Una rastellera de cadires de boga , un escenari de fira fent de mare a uns senzills decorats, uns quant joves voluntariosos que es movien damunt les taules d’uns quants familiars que feien d’espectadors i en finalitzar, un conjunt de mans benevolents que es debatien i s’enlairaven com un vol de coloms esparverats... I de teló no en tiraven perquè llavors érem pobrets ... i no en teníem ...
Però l’entusiasme no ens mancava pas. Més endavant ja adquiríem unes cortines , ja es pintaven més decorats i fins i tot ja ens veiérem amb força per posar en escena els tradicionals Pastorets.
De llavors ençà no cal pas que us faci gens d’història. Molts de vosaltres, la major part de vosaltres ja heu seguit pas a pas la nostra actuació persistents i constant, animats sempre d’una dosi de bona voluntat, sadollats sempre d’un gran delit de millorament i perfecció.
Però hem de dir-vos, sentin una immensa satisfacció en dir-vos-ho, el secret de l’èxit no radica precisament en nosaltres, sinó que escau a vosaltres la millor part.
Vosaltres, si; aquest conjunt de famílies tan estimades del nostre Círcol , que malgrat les incomoditats i inconveniències de l’antiga Sala no ens heu abandonat ni un sol moment i ens heu encoratjat sempre i heu sabut crear i infondre aquest doll de familiaritat i simpatia tan típica al nostre Casal, que fa que tots els que hi assisteixen, encara que sigui la vegada primera, s’hi troben immediatament com si fos una casa pròpia, amb amics pertot, amb cares afables i rialleres per tots costats, sense distincions socials, agermanats tots, els pobres i rics i benestants, els obrers del mall i els obrers de la ploma, tots, tots fraternitzant amb la més ampla i sincera companyonia tal com escau i pertoca a la veritable democràcia cristiana ...
Però això que era un motiu de joia, constituïa també molt sovint un motiu de tristesa.
Puig quantes i quantes tardes dels diumenges ens vèiem precisats foragitar els infants dels nostre local per manca de cabuda.
I els havíem de negar l’entrada precisament en aquelles hores que més necessitaven del nostre costat per no caure en les xarxes temptadores d’altres espectacles servits avui dia, sense cap mena d’escrúpol , sense miraments i sense consciencia.
I aquest fou també senyors un dels incentius principals que ens portar a pensar seriosament amb la creació d’un nou Saló d’Espectacles.
No cal pas que us expliqui les hores d’optimisme, amargors i defallences que hem hagut de gosar i sofrir en el trancurs de molt de temps.
Avui és dia de goig i el nostre lema és aquell lemma llatí del vell rellotge de sol que deia:
NOMES COMPTO LES HORES SERENES
I les hores serenes són les que ens han dut al triomf, són aquestes que avui vivim per fruir el goig de la il·lusió acomplerta, aquestes hores que han fet carn palpitant la idea pura i vaga de la nostra adolescència ...
Ja tenim el local. Aquest local que hem seguit pas a pas, dia er dia , pedra per pedra, fins avui, que si bé no del tot acabat, el veiem lluir amb tota solemnitat i amb tota esplendidesa.
Aquest local que volem que sigui el complement familiar de tots vosaltres i que desprès de l’església i de la casa pròpia sigui aquí on vingueu a passar les hores de repòs , d’esplai i de lleure.
Aquest local que ens evitarà la vergonya de llençar en dies festius els nostres infants al carrer, aquest infants que precisament en aquests dies de persecució i d’oprobi, volem que coneixin a Jesús dels humils i dels pobres d’esperit que deia “Deixeu , deixeu que els infants vinguin a mi” i que d’una túnica senzilla i anava descalç quan les sandàlies eres velles ...
Aquest és el nostre esperit , aquesta és la nostra finalitat aquesta. Però cal que hi posem tots el coll. Cal que aquesta pedra blanca que plau-te’m avui no ens serveixi sols per reposar sinó per donar-nos més delit , més brivada i empenta.
Cal que aquesta Sala no constitueixi sols un nom, sinó que hem de voler seguir l’esperit del que portava aquest nom, d’aquell vellet memorable que a força de sacrificis morals i materials i encoratjat i ajudat pels seus digníssims familiars que sempre han vetllat per la grandesa i prosperitat d’aquest Círcol, oferí a Mataró un magnífic recés per les famílies cristianes.
A treballar dons , per conservar-lo i fer-lo créixer, els uns amb el seu esforç personal , els altres aportant nous socis i noves suggerències i tots amb una ampla i sincera abraçada que ens uneixi a tots per fer d’aquest Casal, el millor dels millors de nostra Terra.
16 abril de 1933
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada