75 anys aixecant el teló : 1974 – “Parla Pere Rigau”

75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

El Crit
Butlletí informatiu de Sala Cabañes
Època II , num. 4 - abril de 1974

Ens hem donat cita avui amb el Sr. PERE RIGAU perquè ens informi del tema de més actualitats per nosaltres: l'audició sacra de les corals de "La Passió".

Quan i de quina manera va néixer la idea de fer a-questa audició sacra de "La Passió" ?

Molt sen­zillament. Fèiem un dels assaigs generals dels Pastorets i algú va comentar: "Quina llàstima no poder sentir la música de "La Passió", tan bonica que és! I per que no? va dir un altre. I la cosa es va en­grescar.

I, exactament, en que consistirà ?

De bell antuvi, i sense analitzar la cosa, semblava que podria consistir en fer tota "La Passió" a manera de recital, vull dir que tres o quatre narradors anessin recitant el text, com si es representés, alternant amb la intervenció de l'orquestra i de les corals. Però, entrats en l'estudi, es va veure ben clar que això era impossible.
L'audició consistirà en una pinzellada -diria jo dels fragments més significatius de "La Passió" : "Vida pública de Jesús" = Samaritana, Magdalena, -Llàtzer, Rams i Palmes, Comiat de Mare i Fill i el Sant Sopar. "Passió, Mort i Resurrecció" = Oració a l'Hort, Sanedrí , Pretori, Peregrins, Set Paraules, Davallament i Resurecció.

L'audició constarà de les dues parts esmentades. En aquests moments s'està treballant intensament en la redacció del guió, que ho fa el bon amic i com­pany Josep Mª Cusachs. I per cert que és una feina molt delicada i difícil.

Quina diferencia hi veu entre aquestes corals i les de "Pastorets” ?

En els dos espectacles la músi­ca és plenament descriptiva i els seus autors la va ren escriure seguint la tècnica de cada quadre i de cada moment escènic de l'obra. Es molt difícil com­parar una i altra. Per exemple: en "els Pastorets", hi juga molt la música popular catalana i nadalenca. Trobem en molts passatges de l'obra el famós "Cant dels Ocells". No puc oblidar l'inspirat "Cant del Temple", qual motiu musical va sortint després en altres quadres, com l'Anunciació i La Foguera.

A "La Passió" és diferent. L'obra té un caire completament oposat a l'espectacle nadalenc i, per tant, la música té una profunditat, majestuositat i dignitat molt pròpia del tema religiós que presenta. Hi ha pocs cants, però tots ells són difícils. El cant de començament "Oh, Jesús", "Llàtzer", "Rams i Palmes", "Els llims", "Els peregrins", "Oh, poble meu* i "La Resurecció", són molt bonics, però requereixen un profund treball d'assaigs.

Es prou nombrosa la part coral perquè els cants pu­guin ser interpretats amb la potencia suficient?

La vostra pregunta no la considero massa adequada.Més que potencia suficient, jo diria dignitat sufi­cient. Perquè en molts cants no cal potencia, sinó"massa de cantaires", que deu saber expressar i mo­dular tot el sentit de la conjugació de lletra i música.
En quant a si és nombrosa l'assistència, dec dirvos que hem quedat sorpresos de com ha resultat la crida que s'ha fet a quants ja fa anys varen inter­venir a "La Passió". Això ha estat un estímul per a seguir endavant en el projecte. Com a part negativa, considero que en quant a joventut, especialment re­ferint-me a nois, no ha estat gaire corresposta. Sortosament tenim excepcions no massa reduïdes que s’han entregat amb tot l'entusiasme a aprendre les difícils corals -no coneixien res de l'obra, només per refe­rències-. I confio plenament que sort en tenim d'ells per a realitzar aquesta audició.

Com estan enfocats els fragments recitats de "La Passió” ?

Ja us he dit abans com en J. M. Cusachs està treballant en el guió. A ell correspondria tocar aquest tema. Però crec que em permetrà senyalar una mica del que ja us he avançat abans. Hi haurà dos narradors que amb els seus comentaris serviran per ajuntar un tema amb 1'altre. I després, els pocs personatges que intervenen en els quadres que es presentaran, faran senzillament el recitat de la lletra. De la manera que la cosa s'ha enfocat, ho considero encertadíssim. Per a posar un exemple, crec que el fragment de les Set Paraules pot ésser magnífic, com també el Davallament de la Creu.

Pot preveure quina serà la reacció de la ciutat enfront l'audició sacra ?

Considero que els mataronins reaccionaran positivament a aquesta iniciativa de Sala Cabañes. Moltes vegades sentim per la ciutat: Quina llàstima que no feu "La Passió". Tan bonica que era!!! I encara que per Setmana Santa hi ha mol­ta gent fora, degut a les mini-vacances, estic convençut que el nostre local s'omplirà de gom a gom.

Som sabedors també de que s'intenta uniformar els cantaires» Pot definir-nos quelcom en aquest aspecte?

He sentit a parlar del que em dieu, d'uniformar els cantaires. Ajudarà a crear l'ambient digne que l'au­dició requereix. Però no us puc informar massa, perquè no hi intervinc directament.

Creu que l'audició d'enguany pot conduir a una con­tinuació" i inclús a una ampliació de "La Passió", enanys vinents"?

Jo crec que sí. Considero que aquesta audició de "La Passió" el Divendres Sant al vespre,podria quedar per a l'esdevenidor en una digne conti­nuïtat. I per anys vinents, potser sí que no n'hi hau­rà prou amb una sola audició i s'haurà de cercar de fer-ne una altre el Diumenge de Rams a la tarda.

El que si us puc afirmar és que si es vol fer ben fet, hi ha molta feina, i la premura de temps ha estat aquest any un factor força difícil de superar. Havíem d'haver començat els treballs i assaigs un any abans, però estic convençut que amb l'entusiasme i bona voluntat que hi ha per part de tots, la cosa sortirà bé.

En tots els ordres de la vida, quan hi ha responsa­bilitat ,entusiasme i entrega, poden superar-se totes les dificultats. I en el cas de l'audició de "La Pas­sió", aquests ingredients hi són en dosi molt abundant, per tant, sóc optimista totalment.

75 anys aixecant el teló – “1987 :El sabre més gran”

75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Els dies 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre es va estrenar a Sala Cabañes “l’Interrogant d’una singladura” de Josep Fradera i Soler. En ser les dates que érem no se’ns va ocórrer altre cosa que convèncer al Claudi Uñó de fer un sabre.
I aquí teniu un sabre de 15 metres , un sabre tant gran com mai hagi vist ningú. Un sabre per entrar al llibre dels rècords , amb el qual es va obsequiar a tots els assistents a la representació. A la convidada no varen faltar ni les castanyes ni el vi dolç. No va sobrar rés.

75 anys aixecant el teló : "1974 – entrevista a Josep Ciudad President de Sala Cabañes"

75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

El Crit
Butlletí informatiu de Sala Cabañes
Època II , num. 3 - febrer de 1974

Us oferim avui l'entrevista sos¬tinguda darrerament amb el nos¬tre President, Sr. JOSEP CIUDAD, segurs com estem que us plaurà de conèixer les seves manifestacions

QUE LI FALTA A LA SALA, PER ACABAR DE REFORMAR-LA I TENIR-LA MES AL DIA, TÈCNICAMENT I ESCENOGRÀFICAMENT?
Cal tenir en compte que bona part de les reformes efectuades a la Sala, han estat en part, fetes de for­ma obligada per l'autoritat competent. Per això va -fer-se en un temps record i alguns detalls encara no són prou acabats. De totes maneres, molta cosa ja és ferma per ara i pel dia de demà. En haver-hi també uns projectes de reforma general del Cercle Catòlic, ens -veiérem una mica frenats en alguns sectors. Perquè si volem arrodonir les reformes que hem fet, cal agençar el vestíbul del teatre, donant-li un caire més adient i més comparable al que tenim a dins la Sala, en quan a ambientació.
En la part tècnica i escenogràfica, s'imposa la re­novació total de l'escenari. De mica en mica ja hem anat instal·lant noves tècniques que, junt amb d'altres que aniran venint, ens permetran de poder adaptar al -nostres escenari les innovacions escenogràfiques i efectes que avui dia donen èxit a tota classe d'espectacle

EN ACABAR-SE ELS PASTORETS, I ENCARA QUE HI HAGI PRO­GRAMADA LA CONTINUACIÓ DE LA TEMPORADA TEATRAL, SEMPRE HI HA UN NOMBRE CONSIDERABLE DE JOVENT QUE QUEDA INAC­TIU. QUINA MENA D'ACTIVITATS RECOMANARIA A AQUEST JO­VENT ?

Un fet que s'ha anat repetint molt de temps a la nostra Secció es que, un cop feta una representa­ció, sempre ens hem preguntat: -I ara, que fem ?. Això és absurd. Inclòs sembla que, en acabar els Pastorets, ja hem complert amb el nostre deure i podem adormir-nos en els llorers d'aquestes representacions, No. La nostra mentalitat és la de tenir-ho previst tot. Poder fer la feina paulatinament, sense presses. Per això ja hem programat la nostra activitat per després de Pastorets. Tenim, en primer lloc, un curset d'en­senyança de rítmica o ballet, que compren diverses facetes. En segon lloc hi ha un curset de teatre, també força complert, dirigit per elements adequats, que puguin ensenyar-nos el màxim en aquest aspecte. Hi haurà també assaigs de corals. Però uns assaigs que, si bé la forma de fer-los la sap millor que jo el de­legat que es cuida d'aquesta feina, jo crec que han de ser començant per l'abc de la música. Es dir: conèixer una mica més la teoria del cant, perquè les nostres interpretacions puguin sortir el més perfectes possi­ble. Per tant, en la part coral, també hi ha feina.

I encara tenim una quarta activitat, consistent en els assaigs periòdics de "Pastorets". Per això hem dit que enguany serà "any de Pastorets". Amb tot això, doncs, no crec que al jovent li quedin estones per avorrir-se a la nostra Secció.

SEGONS ACABA DE DIR-NOS, AQUESTA TEMPORADA SERÀ "ANY DE PASTORETS". QUE ES FARÀ, CONCRETAMENT, EN AQUEST ASPECTE ?

Els Pastorets tenen un llarg historial. Des l'any 1.916 que es vénen representant, i nosaltres tenim la obligació de continuar i millorar la labor realitzada per les nostres antecedents generacions, en aquest aspecte.

En aquelles primeres èpoques, Sala Cabañes va vi­brar amb una força formidable, situant-se a primera fila en les agrupacions teatrals amateurs. Ara bé, de­gut al mateix transcurs del temps, el nostre especta­cle ha sofert molts alts i baixos. Hi ha hagut moments de ressorgiment i moments de decadència. Actualment -potser estem una mica en baixa forma. Hi falta més qualitat artística i també una millor interpretació de bona part dels personatges, perquè actualment la quasi totalitats dels papers de Pastorets, els interpreta -gent nova, que no té encara prou experiència. Per tant, si, com he dit, hem heretat aquesta joia, diguem-ho ai­xí, dels Pastorets, procurem de treure-li tot el brill possible. I per aconseguir-ho, s'imposa una sola cosa: assaig, assaig i assaig. Polir allò que no surt encara de la manera que nosaltres voldríem. Millorar-los, dintre les nostres possibilitats. I això ho farem de mica en mica, des d'ara. Per això aquesta temporada és "any de Pastorets". Hem de mirar d'aconseguir el màxim en quan a presentació; intentar la renovació total dels decorats, que fa més de 30 anys que serveixen. I actualitzar l'espectacle, conservant el mateix esperit. Dignificar els Pastorets, pensant també en l'època en que vivim. Intentar, en fi, un millorament d'un 1OO %. I si de moment només podem aconseguir-ne un 60 %, ja ens po­drem donar per ben satisfets.

PODRIA DIR-NOS LA SEVA OPINIÓ SOBRE LA JOVENTUT QUE IN TEGRA "SALA CABANES" ?

Abans d'anar directament a aquesta pregunta, voldria fer uns aclariments: A la nostra Secció sempre hi ha hagut joventut. Quants joves han passat per la Sala? El numero és indefinit. Quants d'aquells joves de temporades passades, han quedat lluitant per la Sala Cabanes? Pocs, molt pocs. Alguns varen abandonar per desengany, altres perquè la seva forma de vida els va portar per altres camins. En fi: per molts diferents conceptes, varen abandonar. Però "Sala Cabanes" continua en peu. Això vol dir quelcom. Vol dir que bona part de la vitalitat de la nostra Secció la devem a la joventut que empeny, la joventut que puja. Per tant, procurem conèixer aquesta joventut. Que vol dir joventut? Hem procurat mai analitzar el seu significat? Es que hi ha coses més importants o és que no val la pena de pensar-hi?

La joventut considero que és el pròleg de la vida, el començament d'una obra o comèdia. I tot depèn de la preparació, de l'ambient en que es desenrotlla. Jo pregunto: se li dóna importància a la joventut? O és que els seus problemes no interessen? Crec que el més dolent és trobar-se en un encreuament de camins, sols, sense ningú que els pugui orientar. El pitjor és tro­bar-te rodejat de gent que no faci cas de la teva desorientació. No val la pena de dedicar part de les nos­tres hores a escoltar-los i conèixer-los una mica més? Jo crec que és una obligació dels que tenim experiència de la vida. No ser egoistes ni guardar aquesta expe­riència per nosaltres sols. Donem exemple, que amb exemple també s'ensenya i s'aprèn.
Anant ara directament a la pregunta que m'has fet,
et diré que la joventut que integra la nostra Secció" ha demostrat que sap treballar en equip i, sense do­nar-hi importància, ha dut a terme realitats molt fer­mes, a les quals jo sí que hi dono importància, preci­sament perquè ells no n'hi donen. Només els demano que no es desanimin i que treballin tots per tots, pensant en les necessitats dels altres companys. Tot això vol dir treballar de ferm, sense esperar recompensa. La re­compensa es troba en la satisfacció de la continuïtat. Sigueu sincers amb vosaltres mateixos i positius en les vostres realitzacions.

AIXI LA SEVA MÀXIMA AMBICIÓ PER LA SALA, QUINA ES?

Jo voldria per Sala Cabañes, no res més que realitats. Realitats positives. Col·locar la nostra Secció al lloc que li correspon, i que no ens haguem de desanimar cap de nosaltres si ens costa d'aconseguir-ho. La continuïtat de Sala Cabanes és, doncs, la màxima ambició, ja que així ho dius, que jo puc tenir, i crec que és tam­bé la que tots desitgem.

AMB QUINS ULLS CREU QUE EL MATARONI VEU LA SALA CABA­ÑES ?

-Es aquesta una pregunta un xic difícil de contestar, perquè de mataronins n'hi ha molts, i cada un té les seves pròpies opinions i visió de les coses. Potser som nosaltres els qui hem d'aconseguir que els mataronins ens vegin com a Entitat dedicada a ells

AIXI, DONCS, SALA CABANES, QUE FA PEL MATARONI ?

En aquests moments no podria dir-t'ho. La nostra Secció lluita actualment per les seves pròpies necessitats. Ara bé: per aconseguir aquesta finalitat que et deia a l'altra pregunta, ens cal moure'ns. No ens quedem quiets. Dediquem els nostres esforços en coses peti­tes, si tu vols, però sobretot positives.

Si considerem que el fet d'acollir a tots els qui formem ara la Secció, és acollir també als mataronins, perquè ho són, llavors això ja és fer quelcom per la ciutat. Es oferir l'oportunitat a tots els que vulguin, d'entrar a formar part de la nostra gran família, i -aprendre tots junts l'art de Talia.

Jo considero que Sala Cabañes és Mataró i, com t'hedit, està oberta en tot i per tot a la ciutat. Això potdemostrar-se amb la nostra col·laboració en actes benèfics , organitzats per entitats que necessiten més que nosaltres. Crec que només això ja és treballar per Mataró.

75 anys aixecant el teló- “Josep Fadó de com vaig entrar a formar part de Sala Cabañes”

75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Josep Fadó
actor , cantant

Corria l’any 1972 i s’estableix a Mataró l’escolapi Josep Maria Vidal i Roig, amb l’ambició i l’interès, de fundar una coral de nens als Escolapis de Mataró, seguint el model de l’Escolania de Montserrat . Es així com es funda l’abril del 1973 l’Escolania de Santa Anna-Pueri Cantores de Mataró de la que en formaré part des de la seva fundació i que serà l’inici de la meva carrera musical i artística. La coincidència va fer, que l’organista que acompanya a l’Escolania en les misses del diumenge, fos en Pere Rigau, que al mateix temps dirigia les corals dels Pastorets de Mataró. És durant aquesta mateixa època maig-juny del 1973 que en Pere Rigau proposa a tres nens de l’Escolania, anar a la Sala Cabañes per fer els Benjamins i Nataniels d’aquell moment, per que com sempre ha passat al llarg dels anys, el fet de trobar nens o nenes que cantin be i interpreten correctament ha estat difícil.
D’aquest cúmul de casualitats, entro quasi sense voler a formar part del grup de teatre Sala Cabañes de Mataró i així com inicio la meva formació musical amb l’Escolania, és aquí on començo a interpretar els primers papers en el mon del teatre amateur, que em portaran a estar a Sala Cabañes durant 27 anys. Al llarg d’aquests 27 anys he sortit en contes, drames, comèdies, recitals poètics, lectures dramatitzades i musicals com: En el oeste hay indios, En Pere pistoles, Blancaneus, La ferida lluminosa, D’aquesta aigua no en beuré, Musical fires, El ferrer de tall, Montserrat (premi d’interpretació concurs de teatre Vila de Calaf), l’Hereu i la forastera i Un barret de palla de Itàlia, Jo seré el seu gendre, entre d’altres, i interpretant papers de galant, algun còmic i papers dramàtics principalment. No voldria oblidar-me dels Pastorets de Mataró que els vaig estar fent durant 25 anys, amb papers com el Benjamí, el Nataniel i l’Abdaró i durant 15 anys interpretant el Naïm o el fill pròdig, que tants bons records em porta. Tota aquesta trajectòria artística de tants anys, varen fer que en un moment determinat decidís dedicar-me professionalment al mon artístic i concretament a l’Òpera. Així en els transcurs de l’any 2000 començo la meva trajectòria professional interpretant el paper de Manrico de l’òpera Il trovatore de Verdi. El fet d’haver estat tants anys relacionat amb la Sala Cabañes, m’ha servit en primer lloc per estar familiaritzat amb l’escenari i en segon per tenir una experiència que altres companys de professió potser no han tingut. Els papers que interpreto pel meu repertori son dramàtics com tants que vaig fer en la meva època de teatre amateur a la Sala. Casualitats de la vida??? El destí????

Qui sap potser res de tot això, el que si es cert, he dit públicament i he mantingut sempre és que a la Sala hi vaig trobar el verí del teatre.

75 anys aixecant el teló – “ 1952 - La Passió”

75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Aquesta foto mostra l’entrada de la Sala Cabañes durant els dies de representació de La Passió a l’any 1952. Tot i la qualitat de la mateixa es pot veure la façana convenientment decorada amb els cartells que aquella època ja es feien.
El cartell es del gran Josep Ciudad i la foto del Carles Maicas.
Com podeu observar adornar la façana de la Sala es una cosa que be de molts anys enrere. Ara amb els digitals tens el que vols amb un moment , abans amb hores també ho tenies i la veritat es que moltes d’elles en el decurs dels anys han estat verdaderes obres d’art.

75 anys aixecant el teló – “Cugat Comas: el profà ”

75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Cugat Comas Soler
Coordinador de la redacció d'El Tot

Foto Jordi Ramon

He de reconèixer que mai he estat de la Sala Cabañes. Més val dir-ho d’entrada, així si cal ser profà un ho és a consciència i més val no fardar de medalla, no sigui que tresorer del Centre Catòlic –que no sé qui és, però amb la de comptes que ha de fer me l’imagino com un home en permanent càlcul– vegi això i salti a demanar-me les quotes endarrerides.
No haver estat de la Sala Cabañes no eximeix, però, al que escriu de recordar-la i tenir-la com quelcom força propi. Sense format part d’aquell element indispensable de l’ecosistema propi, sense ser un dels tres elements que davant la pregunta ditxosa anomenaries, ja saben, allò del “què t’enduries a una illa deserta?”, la Sala té un poder magnètic innegable i fa que al voltant hi circuli força més que la ja de per si potent massa pròpia,
Els primers records de la Sala Cabañes se m’escapen entre diumenges de desembre, gener i febrer, abandonat al costat d’un que és com jo però alt i prim i a la vegada germà. Abandonats, per dir-ho suau, a la galeria d’en Lluís Hugas, on llavors amb manualitat s’il·luminava el dimoni o el que calgués. El moment gran de la llarga tarda era el llançament de l’estel, que si per alguna cosa irreal cedia la ganyota de l’encarregat de la galeria, potser es deixava a la sort d’algun dels dos nens ditxosos.
Aquests records contemplen també el berenar de tramoies, amb anècdotes que mai podran borrar-se com l’Isidro fent sardines o un peix per l’estil o un dimoni a segons d’aparèixer en escena devorant, que no empassant i després es notaria, algun “mantecado” marca de la casa. Les putades que es feien els tramoies no les entenia el jo jove, que poc a poc va anar creixent i fins i tot algun any va apuntar-se a aquest exèrcit de Pancho Villa que mai deixaran de ser els qui corren pel particular subsòl camenganyero.
De records i tradició, anar als Pastorets és obligació. Darrerament com afilat criticón i persona non grata durant alguns dies, per cara d’algun director de geni. Però la Sala és més que els Pastorets i toca amb color propi vides més allunyades del teatre que les cortines granates o el leviatà etern de l’infern. Toca converses al voltant de Nadal, de dinars, sopars o copes, se’n parla en qualsevol moment al voltant de l’extinta entitat pròpia dels gelats de Can Graupera o al voltant d’un bon alicantí.
La Sala són amics, desconeguts, bones i males cares. Però sovint és refugi, sort i recurs. Massa vegades, des de fora, ratllem l’hipòcrita quan critiquem una Sala que, encara que no ens ho sembli, és també conscient dels seus vicis i errors. Parlaríem d’endogamia, de particularismes personals i sovint massa corporativisme. Però aquí, també, cap pecador pot tirar la primera pedra i sovint, la queixa de la retòrica es perd en passes perdudes per la llarga Riera mataronina on, agradi o no, i cada cop agrada més, sempre hi trobaràs la Sala Cabanyes. Pel dolent, pel bo i pel millor.

Que així sigui durant 75 i 100.000 anys més.

75 anys aixecant el teló- "75 anys"

75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Clara de Ramon i Llorens
Foto Clara de Ramon

En l'avui de fa 75 anys, 16 d'Abril del 1933, s'innaugurava la Sala Cabañes.

Sempre he considerat que aquelles quatre parets eren la meva segona casa.
Que ens hi passem mitja vida a dins d'aquest teatre!
Si no fos per la Sala els meus pares potser no s'haguessin conegut, jo no hauria existit.
Sí que és només un edifici, però jo del que parlo és de la gent que hi som a dins.
Sempre es diu en els discurssos: -Tots fem Sala Cabañes.
Però és que és veritat!
Si no fos per la gent que hi viu, el teatre seria això, només un edifici fred, mort.
Ben al contrari del que és ara per a mi: amistat, solidaritat, amor, odi, alegria, tristesa...
MÀGIA

Felicitats Sala!

75 anys aixecant el teló – “La meva incorporació a Sala Cabañes”

75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Carles Maicas
Actor i Director de teatre

Foto de Carles Maicas soci del patronato de San José i reunió al antic cafè del Centre

L'any 1953 vaig entrar a treballar al Banc Hispà Americà, de la Plaça de Sta. Anna.
Jo a les hores formava part de la Companyia que havien format Els actors Rufí Illa i el Jaume Comas, (la Companyia Illa - Comas) que actuava al petit teatret del primer pis del Cafè Nou, seu de la Unió de Cooperadors. Hi vaig entrar de molt jovenet, per mediació de l'actriu Antònia Espejo, que vivia al mateix carrer que jo i un dia va venir a casa a demanar als meus pares, si jo ,degut als meus coneixements de català (ens donava classes clandestinament el professor Sr. Jesús Illa i Paris) per fer-los d'apuntador els dies d'assaig ja que el titular Sr. Anglas només podia exercir el dia de la representació. Allà vaig també a començar a interpretar algun petit paper. Amb els anys que vaig estar amb ells vaig conèixer infinitat d'obres ja que era una companyia que mantenia un extens repertori: "Terra Baixa” , “El carro del vi" , "El cor del poble" , "La puntaire de la costa" , "Baltasar" , “Gente bien" , "Gent d'ara" , "La mare" , "El místic" , "Amàlia,Amèlia i Emília" , "El fill del Sr. Gold" , "Maria Rosa" , "La Papirusa" , "La Enemiga" , "Juan José" , "La dida" on hi vaig interpre­tar el meu primer galan: el Genis , "Un mil·lionari del Putxet" ... etc, Jo hi aprenia moltíssim, però em trobava que tot era gent gran. Els companys del Banc Miquel Gurri i Joaquim Parra em parlaren, de "La Saleta" i sobretot del Patronat de Sant Josep del Centre Catòlic. I va ser que per mitjà d'ells que vaig entrar a formar part del Pa­tronat. A la Saleta vaig interpretar el Naim de Els Pastorets. Els directius de Sala Cabanes, aviat es fixaren en mi i em donaren petits papers a diversos contes infantils de Josep M. Folch i Torres. També als Pastorets i a la Passió. I més tard m’encomanaren el paper d'Abdaró i aviat m'encarregaren la substitució del Sr. Jaume Colomer en el paper de Sant Josep, que el vaig anar fent durant deu anys. A la Passió, ens repartíem el paper de Sant Joan, amb el Joaquim Llorens i el Robert Alsina, i anaren donant-me papers en diverses obres. Com que el que a mi m'agradava era muntar obres, vaig dirigir-ne un reguitzell, entre elles: "Una noia per casar" , "El setè Cel" , "L'hereu i la forastera" , "La filla del Carmesí" , "L'hostal de la Glòria" , "El port de les boires" , "Una història qualsevol" , "Mi cocinera" , "Los inocentes de la Moncloa" , "Vamos a contar mentiràs", etc, i més tard "Ronda de mort a Sinera" de Salvador Espriu i Ricard Salvat , "Vent de Garbí i una mica de por de Ma Aurèlia Capmany, "L'os, i l'aniversari" d'Anton Txejov "La cantat calba" d'Ionesco, etc.
Fins avui..!

75 anys aixecant el teló – “Els Pastorets – un record personal”

75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Care Santos
Escriptora

Quan em conviden a parlar davant grups de lectors adolescents sempre els explico que si no hagués estat escriptora m’hagués dedicat al món del teatre. Fa una mica de vergonya dir-ho així, a la meva edat, però almenys ho hauria intentat. No com a actriu, és clar, perquè dec ser una de les pitjors intèrprets de la història de la civilització occidental, però potser sí com a directora. M’agrada dir-ho als instituts perquè si hi va haver uns anys importants en el meu despertar a la passió pel teatre —i el mateix podria dir de la literatura— van ser els anys de l’adolescència. I el primer lloc on vaig poder deixar anar aquesta passió, encetar una vocació que ja mai més no havia d’abandonar-me i aprendre un munt de coses que van meravellar-me, va ser a la Sala Cabañes i fent Els Pastorets.

De petita anava a veure Els Pastorets més d’un cop per temporada. M’hi portaven els pares, però també la iaia. Sempre a la segona llotja del costat dret, sempre pels volts de Nadal. El dimoni m’espantava fins alterar-me els batecs del cor però a l’entreacte bé que corria a fer-me fotos al seu costat, per poder-les ensenyar després com una gesta. Em sabia de memòria l’escena de Miquel amb Naïm, quan el fill pròdig renega de Satanàs per sempre. I m’emocionava amb l’apoteosi i picava de mans fins que em coïen. Els Pastorets formaven part indissociable de la meva infantesa des que l’escena del temple se’m feia llarga com un dia sense pa tot esperant que tornessin a sortir els dimonis, els rústics o que arribés la meva escena preferida que, com tothom pot suposar, era la de la lluna que fa ganyotes.

Per això, entrar a la Sala Cabañes i formar part de tot plegat va ser molt emocionant. Viure-ho des de dins, conèixer un bon grapat de gent que formaven part de “la sala” des de sempre, esforçar-me per aportar un granet de sorra a tot plegat i, mentrestant, anar aprenent la quantitat d’hores de feina, i de coneixements, i d’altruistes que hi posen temps i ganes i professionalitat perquè tot sigui possible, va ser tot un canvi de perspectiva. Vaig ser feliç cantant, disfressant-me d’aquells personatges que formaven part del meu imaginari des que era petita, ballant el ball de bruixes, fent cara de bona nena vestida de verge del temple i fins i tot arribant a assajar un paper que mai no vaig poder estrenar, potser perquè era millor que no ho fes: el de l’arcàngel Sant Miquel, amb espasa i tot. Potser va ser una gran sort, que ningú no descobrís mai que poc dotada estic per a la interpretació. Però va sortir-me feina, de ben jove, al desaparegut Diari de Barcelona, i vaig haver de sacrificar les tardes dels diumenges de teatre per unes altres de redacció, mentre pregava que cap actor important no es morís mentre jo estava de guàrdia, per no haver de treballar tota la nit. Perquè al diari hi vaig entrar per parlar de teatre, i d’alguna manera va ser el millor que em podia passar: trobar alguna manera d’unir escenaris i escriptura. La vida va escollir per mi.

D’aquells anys de Pastorets me n’han quedat records fantàstics i també una sensació d’estranya melangia que no puc evitar cada cop que trepitjo la sala i torno a veure la funció. M’agafen unes ganes enormes de tornar, d’assajar uns quants mesos abans no s’aixequi el teló, de tornar a passar entre bambolines les tardes dels diumenges de Sant Esteve al febrer. No sé si mai no ho tornaré a fer, ni que sigui per deixar de pensar-hi. Mentrestant, portaré els meus fills a veure Els Pastorets sense fallar ni un any. I després, miraré de no fer-me gaire pesada explicant “batalletes

75 anys aixecant el teló- "Diari resumit d’un tramoia de Sala Cabañes"

75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Jordi Ramon
Tramoia

Fotos Jordi Ramon
Any 1986 estructures i llums sostre

El meu fill va entrar a forma part dels elements de la secció del teatre de la Sala Cabañes pels voltants de l’any 1970, i axó va ser el que va fer que entre l’any 1973 o el 1974 la meva muller i jo varem també entrar a formar part d’aquesta gran família que es la Sala Cabañes. La meva muller com actriu i jo que soc negat totalment per memoritzar texts, com a actor sense veu i cantant del cor dels Pastorets de la Sala, passant desprès també a ser tramoia. En aquell temps portava els muntatges de les obres i la tramoia el Josep Ciutat. Quant era la temporada dels Pastorets, i havia un equip de persones que portaven la tramoia i el muntatge i aquestes persones cobraven per les representacions.

L’any 1982, uns quans que formàvem part dels pares dels nois i noies que actuaven als Pastorets, veien la despesa tan important que representava el pagament del personal de la tramoia que en aquells moments sumava mes de 200.000 pts la temporada, varem proposar a la junta que nosaltres ens veiem en cor de portar tota la tramoia sense cobrar. Rumiat fredament no deixava de ser un risc per la Sala, perquè no es trobessin desprès, que no resultes i quedessin sens personal per fer els muntatges de la temporada.

De totes maneres o varen acceptar. El grup que varem encapçalar la proposta varem ser l’Antoni Vellvehi, el Salvador Abril, el Damià Ros, el Jordi Riera , i jo, desprès ja varem aconseguir mes personal que es comprometés a portar amb nosaltres la responsabilitat de assolir tots els muntatges i totes les representacions dels Pastorets.

Varem fer un repàs del estat en que estaven els telons dels pastorets, veien el mal estat d’ells, ens va ajudar a fer el pas per decidir agafar-lo per el nostre conte. L’any 1983 ens varen deixar el que era l’antic teatre Ateneu que llavors es deia el cine Borras, i que actualment es la sala d’exposicions de la Caixa Laietana, que donava al darrera de la cuina del restaurant Sant Bernat. En el terra de la platea que estava buida de butaques perquè ja no s’utilitzava el cine, varem poder desplegar, apedaçar i salvar alguns dels millors telons que teníem i que ja estaven per llençar.

Actualment alguns d’ells encara es fan servir i altres ja s’han tingut de fer nous i de roba com actualment es fan.

Durant aquests 34 anys he portat juntament em els escenògrafs, tots els muntatges que s’han fet a la Sala Cabañes.

Durant aquest anys e rebut per part de la Sala Cabañes, molts moments de suport i reconeixement de la meva col·laboració, en especial moments tan crítics com pot ser, la mort de la meva muller i satisfaccions com la festa que em varen preparar en motiu del meus 75 anys, a vegades en dona la sensació de formar part de la estructura de la Sala.

Actualment l’Antoni Vellvehì i el Jordi Riera continuant portant els telons dels Pastorets acompanyats d’elements de les noves generacions i jo continuo portant els lloguers de teatre per les escoles i col·laborant en tot el que l’edat de 76 anys, i les forces m’ho permeten.

Sala Cabañes 2008, L’Avi, Jordi Ramon

75 anys aixecant el teló – “Rafael Prats : records”

75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Rafael Prats
Actor

Fotos Rafael Prats , Pastorets la primera 1964 les altres 1965

Era petit, tenia 8 anys i feia d’escolà a Sant Josep, on recordo la Madre Elena, que sempre em deia: “Rafel, de la forma que toques la campana, i ajudes a dir missa, un dia seràs actor”. No recordo pas el jo pensava, però si que es cert que recordo que m’ho passava d’allò mes be.
Estic parlant del any 1958, un any desprès d’haver fet la Primera Comunió. Llavors es feia al set anys.
A tots els llocs importants, sempre hi havia anat acompanyat del meu pare, en Ramon. Per aquella època, ell tenia una càrrec a La Junta Directiva del Centre Catòlic, em sembla recordar que era tresorer. I jo com que sentia a casa parlar molt del Centre considerava aquell lloc com un lloc important, i com a tal la primera vegada que hi vaig anar, curiosament no va ser ni d’espectador ni d’actor. Vaig anar a “ajudar” al meu pare en una de les revetlles que es feien en el pati, descobert, de la gàbia. Concretament la Revetlla de Sant Pere. Ell es cuidava de passar els comptes, i organitzar el servei a les taules amb el conserge, en Pepet, altre gent que servia i amb altres persones, de les quals en recordo una amb particular, en Pere Fabrés, al que desprès tantes vegades veuria bufant la pipa que treia el foc per l’escotilló quan sortia el dimoni dels Pastorets.
Dels vuit al deu anys vaig seguir acompanyant al pare, amb parèntesi, degut a les estades que vaig fer a les Colònies d’Argentona, on recordo que vaig fer el meu primer “recital”, als deu anys, dient uns quants versos de El Divino Impaciente que em van ensenyar les monges.
Desprès d’aquella experiència, em vaig dir que volia continuar fent quelcom en el mon del Teatre. I així va ser. El meu pare, sempre gracies a ell, em va començar a portar a La Sala.
El primer paper va ser de Nataniel a Els Pastorets, i tot seguit el de Jeret (recordeu el nen leprós de La Passió a l’escena de Jesús i els nens ??). I partir d’aquí i al cap de quatre o cinc anys, vaig passar per l’Abdaro, El Naim, El Sant Joan a la Passió., i tota una sèrie de rols que, menys el Satanas i el Jesus i Pilat, vaig fer de tot. Vaig ballar dimonis, pedretes, i tot el que es presentava. Recordo els meus mestres, Pere Peradejordi i en Manel Planas en la interpretació, en Pere Rigau, al qual els hi feia passar “canutas”, en el cant i un llarg etc..etc Allò era molt divertit.
Varem fer varies obres, El Patufet amb la Mª Àngels Margalef, La Tia de Carlos. La Blanca Neus i el Set Nanets, Corona de Amor i Muerte, que per cert la varem representar al Auditorium del Parc Municipal a Los Festivales de España.
Ja en setze o disset anys, havia fet un recorregut que per mi era com una marató, però que no em cansava mai.
Una anècdota que recordo amb especial “carinyo”, es quan em vaig emparrar en ser “apuntador”. Llavors l’apuntador oficial era l’Eusebi Peradejordi, en sabia moltíssim. I en una obra, que crec recordar, era L´Hostal de La Gloria, l’Eusebi es posà malalt, i ho vaig aprofitar. Em vaig aprendre quasi be tota l’obra de memòria, mirava de donar entonacions, matisos que no ser no de on treia, ni sabia si era propi de l’apuntador o no, però el cas es que els actors s`hi varen sentir be i es va perdre mes d’un assaig perquè l’apuntador no hi era. El dia de la Representació va ser una experiència inoblidable. Vaig repetir.
El Centre Catòlic va ser la meva segona casa. Recordo com era, recordo las partides de futbolí en el Bar, al billar, concretament al “chapo”, modalitat que per no ser menys, també m’hi va iniciar el meu pare, i la rivalitat “billaristica” que hi havia amb altres companys, com en Joan Farreres o en Josep Mª Rabassa. Per mi era un lloc màgic, on es podia fer de tot i que et diverties sanament amb el que feies. Fins i tot hi vaig conèixer la que fins avui es la meva dona, la Rosa.
La única cosa que em dol, es que, per les circumstancies, els meus fills s’hagin allunyat d’aquest mon. Es veritat que ho han intentat, però... es la vida.
Desitjaria arribar a veure el Nou Centre i la nova Sala, si es que així ho determina el destí i els interessos mundans. Però això, si. Que sigui una obra ben feta.

Rafael Prats i Claret.
Mataró Abril 2008.

75 anys aixecant el teló- "anys 70 - el crit"

75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Durant els anys 70 “El Crit” era el butlletí informatiu de Sala Cabañes fet per els mateixos components de la Secció i anunciava les activitats de la Sala fetes i per fer.
En el numero de l novembre del 74 per exemple i havia una noticia que era:

AMPLIACIÓ A LA GUARDARROBA I A L’ATREÇ

Ampliació en quan a disposar de tota una sèrie de túniques , barrets , turbants, sabates, vestits ... procedents de l’antiga secció teatral del Foment Mataroní, que poden ser utilitzades en les més diverses ocasió.
En quan a l’atreç es disposa de gots , ganivets, espases, sabres ... i altres menudències tant importants en el teatre.
Hem rebut també , de mans de la Sra. Rosa Soler Vda. Cusachs , un bon estoc de barrets de senyor, gorres de caçador, gorros blancs , guants , corbates , pajarites ... tot en un estat immillorable, àdhuc amb peces per estrenar.
Per haver plegat en el negoci , hem rebut d’una sabateria diversos parells de sabates de senyora , principalment models antics (però no per això inútils) que també passen a enriquir la nostra secció de Guarda-roba. Des d’aquí fem arribar a tots els no ho han fet possible , el nostre sincer agraïment

També feia esment de la gravació d’una pel·lícula

FILMACIO D’UNA PEL·LÍCULA

Durant les passades vacances d’estiu , un bon grup de joves d’aquesta Secció , varen realitzar una filmació cinematogràfica molt còmica, que està a punt de ser enllestida.
Per trobar els escenaris adequats al tema que s’havia de filmar , hagueren de traslladar-se als més diversos indrets, inclús al Castell de Burriac , passant per Can Bruguera , Can Cabot, etc.
Podem avançar-vos que es tracta d’una batalla campal entre moros i romans i que serà una superproducció digne de ser admirada. “Produccions l’Altillo” quan s’hi posa, treballa bé.

75 anys aixecant teló : "1981-La Viuda Trapella i el 23-F"

75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

El dia 24 de febrer de 1981 l’obra cultural de la Caixa de Pensions i la Companyia “El Crit” varen estrenar a Sala Cabañes La Viuda Trapella de Carlo Goldoni , traducció d’Alfred Lucchetti en versió lliure de Maria Aurèlia Campmany.
En el repartiment entre altres la Montserrat Carulla , Miquel Cors , Luis Fenton , Maria Fernanda Gil , Alfred Lucchetti, Maria Jesús Lleonart , Jordi Serrat, Lluís Torner. Dirigits per Antoni Chic i vestuari de Josep Massagué. Aquest últim va ser el que mes endavant va dissenyar alguns dels vestits nous de l’època de Els Pastorets de Mataró.Potser l’obra en si no mereixeria comentari si no fos que l’estrena va ser un dia desprès del cop d’estat del 23-F de 1981 i que el dia del cop d’estat va ser el dia del muntatge. La situació d’angoixa que es va viure tota la tarda – nit entre els integrants de la companyia sols es pot explicar si hi ets present i jo hi era aquest dia i en dono fe.

75 anys aixecant el teló – “1975-La princesa pell d’ase”

75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Rondalla en vuit quadres i dividit en dos actes original de Lluís Coquard.
A la foto el Boris Ruiz, Josep Maria Clariana i Quim Pons en una escena del muntatge. (Foto del Clari)
I per què aquesta obra ? dons per que jo hi feia d’apuntador , el Jordi Colomer com jo sempre estava emprenyant per allà per tenir-me ocupat un rato hem va donar aquesta “responsabilitat” . El paper de l’apuntador a la Sala va ser un personatge importantissim en l’època dels 70-80 i imagino que abans igual , si no com era possible en un any fer tants muntatges.
Va ser un compte rarot i havia molt mal rotllo i jo la veritat no en cassava ni una. Moltes vegades hem costava saber qui era el director.
Algunes de les persones que hi sortien eren: Montse Calsapeu , Josep Riera , Boris Ruiz , Josep Maria Clariana , Quim Pons, Tere Almar ... La direcció va ser del Jordi Colomer “en Piu – Piu”, que ja fa anys va canviar el teatre pels pollastres i menjars cuinats. Al menys els segons no rondinen.
Amb el temps ho vaig anar entenen. Alguns d’ells poc desprès varen estrenar “La Pau retorna a Atenes” de Rodolf Sirera al Casal dirigits per Carles Maicas i aquest va ser el primer pas d’alguns per fer el salt al camp professional que per cert els hi anat i els va molt bé.

75 anys aixecant el teló – “Records de la Sala Cabanyes”.

75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Escrit de Manuel Mas i Estela
Ex-alcalde de Mataró
Diputat a Corts per Barcelona , Congrés dels Diputats.

Devia ser al començaments dels anys 60 -ell ho sabrà exactament- que Mn. Joan Marsal va aterrar de capellà al Col•legi Valldemía i alhora de consiliari (no sé quin és el nom exacte) del Centre Catòlic.

Ja havíem fet alguna cosa de teatre a Valldemia de la mà d’un dels pocs germans maristes catalans que vaig conèixer. Recordo el meu paper de protagonista de “La venjança d’un barber”, a les Festes de la Llum. I Mn. Marsal ens va proposar a una colla, devíem estar a 5è i/o 6è de batxillerat, d’anar a la Sala Cabañes a participar en ”Els Pastorets”. Els assajos del cor els dirigia, si la memòria no em falla, en Pere Rigau (en una de les moltes vegades que va fer de director del cor). Vaig participar-hi crec que dues o tres temporades fent de pastor “mut” (no sé perquè se’ls anomena així, ja que cantàvem. D’àngels si que n’hi havia de muts).

Vaig tornar a vestir de pastor, ja d’alcalde de Mataró, en ocasió dels 75 anys de la representació de “Els Pastorets” amb la Carmina Benito que llavors era la Regidora de Cultura. No hi ha any que per Nadal, o amb els amics o/i amb els de casa, canti encara algun tros d’una escena de “Els Pastorets”: “Se’ns ha mort l’ase a mig camí, que farem ara sense el pollí...”, “Càntics alegres farem sentir que a casa nostra torna Naïm...”; “Freda nit de ventada...”

En aquella època també es feia “La Passió” quan començava la Quaresma. He de dir que m’agradava més ja que podies fer més “papers”, i el record que en tinc era de més espectacularitat (potser la memòria em falla). A més de poble, en una escena que sempre recordo traient les barques del Tiberíades: “Aiup, aiup, pit i braç ferm sense por a l’aigua, pit i ardidesa al temporal…”, també un dia vaig fer de guàrdia romà al tribunal de Ponç Pilat.

Dels primers temps a “Els Pastorets” un company de Valldemia que era intern, fill d’un fideuer de Valls, es va encaterinar (ara en dirien “lligar”) de la Verge Maria, bé, de la noia que feia de Verge Maria, que era molt maca i tenia uns preciosos ulls blaus. La cosa va funcionar i em sembla que va durar un temps.

Però a la Sala Cabañes jo hi he fet de tot, a més de teatre (que també). Tota mena d’actes polítics, cívics i culturals, encara recordo alguna desfilada organitzada pel gremi de perruquers de senyores (en Fragoso), amb les models de bon veure, i l’estrena de l’obra d’en Toni Cabré, dirigida per en Bozzo, si mal no recordo.

Mataró, 3 d’abril de 2008.