75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008
Rafael Prats
Actor
Fotos Rafael Prats , Pastorets la primera 1964 les altres 1965
Era petit, tenia 8 anys i feia d’escolà a Sant Josep, on recordo la Madre Elena, que sempre em deia: “Rafel, de la forma que toques la campana, i ajudes a dir missa, un dia seràs actor”. No recordo pas el jo pensava, però si que es cert que recordo que m’ho passava d’allò mes be.
Estic parlant del any 1958, un any desprès d’haver fet la Primera Comunió. Llavors es feia al set anys.
A tots els llocs importants, sempre hi havia anat acompanyat del meu pare, en Ramon. Per aquella època, ell tenia una càrrec a La Junta Directiva del Centre Catòlic, em sembla recordar que era tresorer. I jo com que sentia a casa parlar molt del Centre considerava aquell lloc com un lloc important, i com a tal la primera vegada que hi vaig anar, curiosament no va ser ni d’espectador ni d’actor. Vaig anar a “ajudar” al meu pare en una de les revetlles que es feien en el pati, descobert, de la gàbia. Concretament la Revetlla de Sant Pere. Ell es cuidava de passar els comptes, i organitzar el servei a les taules amb el conserge, en Pepet, altre gent que servia i amb altres persones, de les quals en recordo una amb particular, en Pere Fabrés, al que desprès tantes vegades veuria bufant la pipa que treia el foc per l’escotilló quan sortia el dimoni dels Pastorets.
Dels vuit al deu anys vaig seguir acompanyant al pare, amb parèntesi, degut a les estades que vaig fer a les Colònies d’Argentona, on recordo que vaig fer el meu primer “recital”, als deu anys, dient uns quants versos de El Divino Impaciente que em van ensenyar les monges.
Desprès d’aquella experiència, em vaig dir que volia continuar fent quelcom en el mon del Teatre. I així va ser. El meu pare, sempre gracies a ell, em va començar a portar a La Sala.
El primer paper va ser de Nataniel a Els Pastorets, i tot seguit el de Jeret (recordeu el nen leprós de La Passió a l’escena de Jesús i els nens ??). I partir d’aquí i al cap de quatre o cinc anys, vaig passar per l’Abdaro, El Naim, El Sant Joan a la Passió., i tota una sèrie de rols que, menys el Satanas i el Jesus i Pilat, vaig fer de tot. Vaig ballar dimonis, pedretes, i tot el que es presentava. Recordo els meus mestres, Pere Peradejordi i en Manel Planas en la interpretació, en Pere Rigau, al qual els hi feia passar “canutas”, en el cant i un llarg etc..etc Allò era molt divertit.
Varem fer varies obres, El Patufet amb la Mª Àngels Margalef, La Tia de Carlos. La Blanca Neus i el Set Nanets, Corona de Amor i Muerte, que per cert la varem representar al Auditorium del Parc Municipal a Los Festivales de España.
Ja en setze o disset anys, havia fet un recorregut que per mi era com una marató, però que no em cansava mai.
Una anècdota que recordo amb especial “carinyo”, es quan em vaig emparrar en ser “apuntador”. Llavors l’apuntador oficial era l’Eusebi Peradejordi, en sabia moltíssim. I en una obra, que crec recordar, era L´Hostal de La Gloria, l’Eusebi es posà malalt, i ho vaig aprofitar. Em vaig aprendre quasi be tota l’obra de memòria, mirava de donar entonacions, matisos que no ser no de on treia, ni sabia si era propi de l’apuntador o no, però el cas es que els actors s`hi varen sentir be i es va perdre mes d’un assaig perquè l’apuntador no hi era. El dia de la Representació va ser una experiència inoblidable. Vaig repetir.
El Centre Catòlic va ser la meva segona casa. Recordo com era, recordo las partides de futbolí en el Bar, al billar, concretament al “chapo”, modalitat que per no ser menys, també m’hi va iniciar el meu pare, i la rivalitat “billaristica” que hi havia amb altres companys, com en Joan Farreres o en Josep Mª Rabassa. Per mi era un lloc màgic, on es podia fer de tot i que et diverties sanament amb el que feies. Fins i tot hi vaig conèixer la que fins avui es la meva dona, la Rosa.
La única cosa que em dol, es que, per les circumstancies, els meus fills s’hagin allunyat d’aquest mon. Es veritat que ho han intentat, però... es la vida.
Desitjaria arribar a veure el Nou Centre i la nova Sala, si es que així ho determina el destí i els interessos mundans. Però això, si. Que sigui una obra ben feta.
Rafael Prats i Claret.
Mataró Abril 2008.
Rafael Prats
Actor
Fotos Rafael Prats , Pastorets la primera 1964 les altres 1965
Era petit, tenia 8 anys i feia d’escolà a Sant Josep, on recordo la Madre Elena, que sempre em deia: “Rafel, de la forma que toques la campana, i ajudes a dir missa, un dia seràs actor”. No recordo pas el jo pensava, però si que es cert que recordo que m’ho passava d’allò mes be.
Estic parlant del any 1958, un any desprès d’haver fet la Primera Comunió. Llavors es feia al set anys.
A tots els llocs importants, sempre hi havia anat acompanyat del meu pare, en Ramon. Per aquella època, ell tenia una càrrec a La Junta Directiva del Centre Catòlic, em sembla recordar que era tresorer. I jo com que sentia a casa parlar molt del Centre considerava aquell lloc com un lloc important, i com a tal la primera vegada que hi vaig anar, curiosament no va ser ni d’espectador ni d’actor. Vaig anar a “ajudar” al meu pare en una de les revetlles que es feien en el pati, descobert, de la gàbia. Concretament la Revetlla de Sant Pere. Ell es cuidava de passar els comptes, i organitzar el servei a les taules amb el conserge, en Pepet, altre gent que servia i amb altres persones, de les quals en recordo una amb particular, en Pere Fabrés, al que desprès tantes vegades veuria bufant la pipa que treia el foc per l’escotilló quan sortia el dimoni dels Pastorets.
Dels vuit al deu anys vaig seguir acompanyant al pare, amb parèntesi, degut a les estades que vaig fer a les Colònies d’Argentona, on recordo que vaig fer el meu primer “recital”, als deu anys, dient uns quants versos de El Divino Impaciente que em van ensenyar les monges.
Desprès d’aquella experiència, em vaig dir que volia continuar fent quelcom en el mon del Teatre. I així va ser. El meu pare, sempre gracies a ell, em va començar a portar a La Sala.
El primer paper va ser de Nataniel a Els Pastorets, i tot seguit el de Jeret (recordeu el nen leprós de La Passió a l’escena de Jesús i els nens ??). I partir d’aquí i al cap de quatre o cinc anys, vaig passar per l’Abdaro, El Naim, El Sant Joan a la Passió., i tota una sèrie de rols que, menys el Satanas i el Jesus i Pilat, vaig fer de tot. Vaig ballar dimonis, pedretes, i tot el que es presentava. Recordo els meus mestres, Pere Peradejordi i en Manel Planas en la interpretació, en Pere Rigau, al qual els hi feia passar “canutas”, en el cant i un llarg etc..etc Allò era molt divertit.
Varem fer varies obres, El Patufet amb la Mª Àngels Margalef, La Tia de Carlos. La Blanca Neus i el Set Nanets, Corona de Amor i Muerte, que per cert la varem representar al Auditorium del Parc Municipal a Los Festivales de España.
Ja en setze o disset anys, havia fet un recorregut que per mi era com una marató, però que no em cansava mai.
Una anècdota que recordo amb especial “carinyo”, es quan em vaig emparrar en ser “apuntador”. Llavors l’apuntador oficial era l’Eusebi Peradejordi, en sabia moltíssim. I en una obra, que crec recordar, era L´Hostal de La Gloria, l’Eusebi es posà malalt, i ho vaig aprofitar. Em vaig aprendre quasi be tota l’obra de memòria, mirava de donar entonacions, matisos que no ser no de on treia, ni sabia si era propi de l’apuntador o no, però el cas es que els actors s`hi varen sentir be i es va perdre mes d’un assaig perquè l’apuntador no hi era. El dia de la Representació va ser una experiència inoblidable. Vaig repetir.
El Centre Catòlic va ser la meva segona casa. Recordo com era, recordo las partides de futbolí en el Bar, al billar, concretament al “chapo”, modalitat que per no ser menys, també m’hi va iniciar el meu pare, i la rivalitat “billaristica” que hi havia amb altres companys, com en Joan Farreres o en Josep Mª Rabassa. Per mi era un lloc màgic, on es podia fer de tot i que et diverties sanament amb el que feies. Fins i tot hi vaig conèixer la que fins avui es la meva dona, la Rosa.
La única cosa que em dol, es que, per les circumstancies, els meus fills s’hagin allunyat d’aquest mon. Es veritat que ho han intentat, però... es la vida.
Desitjaria arribar a veure el Nou Centre i la nova Sala, si es que així ho determina el destí i els interessos mundans. Però això, si. Que sigui una obra ben feta.
Rafael Prats i Claret.
Mataró Abril 2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada