75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008
Care Santos
Escriptora
Quan em conviden a parlar davant grups de lectors adolescents sempre els explico que si no hagués estat escriptora m’hagués dedicat al món del teatre. Fa una mica de vergonya dir-ho així, a la meva edat, però almenys ho hauria intentat. No com a actriu, és clar, perquè dec ser una de les pitjors intèrprets de la història de la civilització occidental, però potser sí com a directora. M’agrada dir-ho als instituts perquè si hi va haver uns anys importants en el meu despertar a la passió pel teatre —i el mateix podria dir de la literatura— van ser els anys de l’adolescència. I el primer lloc on vaig poder deixar anar aquesta passió, encetar una vocació que ja mai més no havia d’abandonar-me i aprendre un munt de coses que van meravellar-me, va ser a la Sala Cabañes i fent Els Pastorets.
De petita anava a veure Els Pastorets més d’un cop per temporada. M’hi portaven els pares, però també la iaia. Sempre a la segona llotja del costat dret, sempre pels volts de Nadal. El dimoni m’espantava fins alterar-me els batecs del cor però a l’entreacte bé que corria a fer-me fotos al seu costat, per poder-les ensenyar després com una gesta. Em sabia de memòria l’escena de Miquel amb Naïm, quan el fill pròdig renega de Satanàs per sempre. I m’emocionava amb l’apoteosi i picava de mans fins que em coïen. Els Pastorets formaven part indissociable de la meva infantesa des que l’escena del temple se’m feia llarga com un dia sense pa tot esperant que tornessin a sortir els dimonis, els rústics o que arribés la meva escena preferida que, com tothom pot suposar, era la de la lluna que fa ganyotes.
Per això, entrar a la Sala Cabañes i formar part de tot plegat va ser molt emocionant. Viure-ho des de dins, conèixer un bon grapat de gent que formaven part de “la sala” des de sempre, esforçar-me per aportar un granet de sorra a tot plegat i, mentrestant, anar aprenent la quantitat d’hores de feina, i de coneixements, i d’altruistes que hi posen temps i ganes i professionalitat perquè tot sigui possible, va ser tot un canvi de perspectiva. Vaig ser feliç cantant, disfressant-me d’aquells personatges que formaven part del meu imaginari des que era petita, ballant el ball de bruixes, fent cara de bona nena vestida de verge del temple i fins i tot arribant a assajar un paper que mai no vaig poder estrenar, potser perquè era millor que no ho fes: el de l’arcàngel Sant Miquel, amb espasa i tot. Potser va ser una gran sort, que ningú no descobrís mai que poc dotada estic per a la interpretació. Però va sortir-me feina, de ben jove, al desaparegut Diari de Barcelona, i vaig haver de sacrificar les tardes dels diumenges de teatre per unes altres de redacció, mentre pregava que cap actor important no es morís mentre jo estava de guàrdia, per no haver de treballar tota la nit. Perquè al diari hi vaig entrar per parlar de teatre, i d’alguna manera va ser el millor que em podia passar: trobar alguna manera d’unir escenaris i escriptura. La vida va escollir per mi.
D’aquells anys de Pastorets me n’han quedat records fantàstics i també una sensació d’estranya melangia que no puc evitar cada cop que trepitjo la sala i torno a veure la funció. M’agafen unes ganes enormes de tornar, d’assajar uns quants mesos abans no s’aixequi el teló, de tornar a passar entre bambolines les tardes dels diumenges de Sant Esteve al febrer. No sé si mai no ho tornaré a fer, ni que sigui per deixar de pensar-hi. Mentrestant, portaré els meus fills a veure Els Pastorets sense fallar ni un any. I després, miraré de no fer-me gaire pesada explicant “batalletes
Care Santos
Escriptora
Quan em conviden a parlar davant grups de lectors adolescents sempre els explico que si no hagués estat escriptora m’hagués dedicat al món del teatre. Fa una mica de vergonya dir-ho així, a la meva edat, però almenys ho hauria intentat. No com a actriu, és clar, perquè dec ser una de les pitjors intèrprets de la història de la civilització occidental, però potser sí com a directora. M’agrada dir-ho als instituts perquè si hi va haver uns anys importants en el meu despertar a la passió pel teatre —i el mateix podria dir de la literatura— van ser els anys de l’adolescència. I el primer lloc on vaig poder deixar anar aquesta passió, encetar una vocació que ja mai més no havia d’abandonar-me i aprendre un munt de coses que van meravellar-me, va ser a la Sala Cabañes i fent Els Pastorets.
De petita anava a veure Els Pastorets més d’un cop per temporada. M’hi portaven els pares, però també la iaia. Sempre a la segona llotja del costat dret, sempre pels volts de Nadal. El dimoni m’espantava fins alterar-me els batecs del cor però a l’entreacte bé que corria a fer-me fotos al seu costat, per poder-les ensenyar després com una gesta. Em sabia de memòria l’escena de Miquel amb Naïm, quan el fill pròdig renega de Satanàs per sempre. I m’emocionava amb l’apoteosi i picava de mans fins que em coïen. Els Pastorets formaven part indissociable de la meva infantesa des que l’escena del temple se’m feia llarga com un dia sense pa tot esperant que tornessin a sortir els dimonis, els rústics o que arribés la meva escena preferida que, com tothom pot suposar, era la de la lluna que fa ganyotes.
Per això, entrar a la Sala Cabañes i formar part de tot plegat va ser molt emocionant. Viure-ho des de dins, conèixer un bon grapat de gent que formaven part de “la sala” des de sempre, esforçar-me per aportar un granet de sorra a tot plegat i, mentrestant, anar aprenent la quantitat d’hores de feina, i de coneixements, i d’altruistes que hi posen temps i ganes i professionalitat perquè tot sigui possible, va ser tot un canvi de perspectiva. Vaig ser feliç cantant, disfressant-me d’aquells personatges que formaven part del meu imaginari des que era petita, ballant el ball de bruixes, fent cara de bona nena vestida de verge del temple i fins i tot arribant a assajar un paper que mai no vaig poder estrenar, potser perquè era millor que no ho fes: el de l’arcàngel Sant Miquel, amb espasa i tot. Potser va ser una gran sort, que ningú no descobrís mai que poc dotada estic per a la interpretació. Però va sortir-me feina, de ben jove, al desaparegut Diari de Barcelona, i vaig haver de sacrificar les tardes dels diumenges de teatre per unes altres de redacció, mentre pregava que cap actor important no es morís mentre jo estava de guàrdia, per no haver de treballar tota la nit. Perquè al diari hi vaig entrar per parlar de teatre, i d’alguna manera va ser el millor que em podia passar: trobar alguna manera d’unir escenaris i escriptura. La vida va escollir per mi.
D’aquells anys de Pastorets me n’han quedat records fantàstics i també una sensació d’estranya melangia que no puc evitar cada cop que trepitjo la sala i torno a veure la funció. M’agafen unes ganes enormes de tornar, d’assajar uns quants mesos abans no s’aixequi el teló, de tornar a passar entre bambolines les tardes dels diumenges de Sant Esteve al febrer. No sé si mai no ho tornaré a fer, ni que sigui per deixar de pensar-hi. Mentrestant, portaré els meus fills a veure Els Pastorets sense fallar ni un any. I després, miraré de no fer-me gaire pesada explicant “batalletes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada