75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008
Cugat Comas Soler
Coordinador de la redacció d'El Tot
Foto Jordi Ramon
He de reconèixer que mai he estat de la Sala Cabañes. Més val dir-ho d’entrada, així si cal ser profà un ho és a consciència i més val no fardar de medalla, no sigui que tresorer del Centre Catòlic –que no sé qui és, però amb la de comptes que ha de fer me l’imagino com un home en permanent càlcul– vegi això i salti a demanar-me les quotes endarrerides.
No haver estat de la Sala Cabañes no eximeix, però, al que escriu de recordar-la i tenir-la com quelcom força propi. Sense format part d’aquell element indispensable de l’ecosistema propi, sense ser un dels tres elements que davant la pregunta ditxosa anomenaries, ja saben, allò del “què t’enduries a una illa deserta?”, la Sala té un poder magnètic innegable i fa que al voltant hi circuli força més que la ja de per si potent massa pròpia,
Els primers records de la Sala Cabañes se m’escapen entre diumenges de desembre, gener i febrer, abandonat al costat d’un que és com jo però alt i prim i a la vegada germà. Abandonats, per dir-ho suau, a la galeria d’en Lluís Hugas, on llavors amb manualitat s’il·luminava el dimoni o el que calgués. El moment gran de la llarga tarda era el llançament de l’estel, que si per alguna cosa irreal cedia la ganyota de l’encarregat de la galeria, potser es deixava a la sort d’algun dels dos nens ditxosos.
Aquests records contemplen també el berenar de tramoies, amb anècdotes que mai podran borrar-se com l’Isidro fent sardines o un peix per l’estil o un dimoni a segons d’aparèixer en escena devorant, que no empassant i després es notaria, algun “mantecado” marca de la casa. Les putades que es feien els tramoies no les entenia el jo jove, que poc a poc va anar creixent i fins i tot algun any va apuntar-se a aquest exèrcit de Pancho Villa que mai deixaran de ser els qui corren pel particular subsòl camenganyero.
De records i tradició, anar als Pastorets és obligació. Darrerament com afilat criticón i persona non grata durant alguns dies, per cara d’algun director de geni. Però la Sala és més que els Pastorets i toca amb color propi vides més allunyades del teatre que les cortines granates o el leviatà etern de l’infern. Toca converses al voltant de Nadal, de dinars, sopars o copes, se’n parla en qualsevol moment al voltant de l’extinta entitat pròpia dels gelats de Can Graupera o al voltant d’un bon alicantí.
La Sala són amics, desconeguts, bones i males cares. Però sovint és refugi, sort i recurs. Massa vegades, des de fora, ratllem l’hipòcrita quan critiquem una Sala que, encara que no ens ho sembli, és també conscient dels seus vicis i errors. Parlaríem d’endogamia, de particularismes personals i sovint massa corporativisme. Però aquí, també, cap pecador pot tirar la primera pedra i sovint, la queixa de la retòrica es perd en passes perdudes per la llarga Riera mataronina on, agradi o no, i cada cop agrada més, sempre hi trobaràs la Sala Cabanyes. Pel dolent, pel bo i pel millor.
Que així sigui durant 75 i 100.000 anys més.
Cugat Comas Soler
Coordinador de la redacció d'El Tot
Foto Jordi Ramon
He de reconèixer que mai he estat de la Sala Cabañes. Més val dir-ho d’entrada, així si cal ser profà un ho és a consciència i més val no fardar de medalla, no sigui que tresorer del Centre Catòlic –que no sé qui és, però amb la de comptes que ha de fer me l’imagino com un home en permanent càlcul– vegi això i salti a demanar-me les quotes endarrerides.
No haver estat de la Sala Cabañes no eximeix, però, al que escriu de recordar-la i tenir-la com quelcom força propi. Sense format part d’aquell element indispensable de l’ecosistema propi, sense ser un dels tres elements que davant la pregunta ditxosa anomenaries, ja saben, allò del “què t’enduries a una illa deserta?”, la Sala té un poder magnètic innegable i fa que al voltant hi circuli força més que la ja de per si potent massa pròpia,
Els primers records de la Sala Cabañes se m’escapen entre diumenges de desembre, gener i febrer, abandonat al costat d’un que és com jo però alt i prim i a la vegada germà. Abandonats, per dir-ho suau, a la galeria d’en Lluís Hugas, on llavors amb manualitat s’il·luminava el dimoni o el que calgués. El moment gran de la llarga tarda era el llançament de l’estel, que si per alguna cosa irreal cedia la ganyota de l’encarregat de la galeria, potser es deixava a la sort d’algun dels dos nens ditxosos.
Aquests records contemplen també el berenar de tramoies, amb anècdotes que mai podran borrar-se com l’Isidro fent sardines o un peix per l’estil o un dimoni a segons d’aparèixer en escena devorant, que no empassant i després es notaria, algun “mantecado” marca de la casa. Les putades que es feien els tramoies no les entenia el jo jove, que poc a poc va anar creixent i fins i tot algun any va apuntar-se a aquest exèrcit de Pancho Villa que mai deixaran de ser els qui corren pel particular subsòl camenganyero.
De records i tradició, anar als Pastorets és obligació. Darrerament com afilat criticón i persona non grata durant alguns dies, per cara d’algun director de geni. Però la Sala és més que els Pastorets i toca amb color propi vides més allunyades del teatre que les cortines granates o el leviatà etern de l’infern. Toca converses al voltant de Nadal, de dinars, sopars o copes, se’n parla en qualsevol moment al voltant de l’extinta entitat pròpia dels gelats de Can Graupera o al voltant d’un bon alicantí.
La Sala són amics, desconeguts, bones i males cares. Però sovint és refugi, sort i recurs. Massa vegades, des de fora, ratllem l’hipòcrita quan critiquem una Sala que, encara que no ens ho sembli, és també conscient dels seus vicis i errors. Parlaríem d’endogamia, de particularismes personals i sovint massa corporativisme. Però aquí, també, cap pecador pot tirar la primera pedra i sovint, la queixa de la retòrica es perd en passes perdudes per la llarga Riera mataronina on, agradi o no, i cada cop agrada més, sempre hi trobaràs la Sala Cabanyes. Pel dolent, pel bo i pel millor.
Que així sigui durant 75 i 100.000 anys més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada