publicat per
14 de maig de 2013
Comas Soler
Bon treball de l'equip de Josep M. Rabassa a 'Dues dones que
ballen'
Una menció en el programa de mà i una foto discretament
disposada en un indret del decorat és el gest amb què Sala Cabanyes ha volgut
oferir les representacions de 'Dues dones que ballen' a la memòria d'Anna
Lizaran, que havia protagonitzat l'estrena absoluta d'aquesta obra al Teatre de
Salt i al Teatre Lliure i que el públic mataroní va poder admirar al Monumental
el novembre de 2011.
Però, més enllà de l'afecte que mostren aquests dos detalls,
l'autèntic homenatge que el teatre del Centre Catòlic ha dedicat a la magnífica
actriu desapareguda fa uns mesos es pot dir que és la gran qualitat artística
amb què ha portat a escena aquest text de Josep M. Benet i Jornet.
Trauma, desesperança i alliberació
A 'Dues dones que ballen' Benet i Jornet ens presenta l'estira-i-arronsa
de dues persones vençudes per la desesperança. L'una és vídua i ja gran, de
caràcter desagradós i amb trets de paranoia. Viu sola en un pis atrotinat i
l'única il·lusió que li queda és la seva col·lecció de tebeos. L'altra, més
jove, va a cuidar-la dos cops per setmana. Té una manera de fer impenetrable i
esquerpa perquè arrossega les seqüeles de la pèrdua traumàtica d'un fill. Al
llarg de cinc seqüències es poden veure instants diversos de l'evolució de la
seva relació. La malfiança inicial entre totes dues fluctua cap a l'establiment
d'algunes complicitats, però la soledat interior les continua aclaparant i
se'ls fa insuportable. La tensió dramàtica queda astutament dosificada al llarg
de tota la funció fins que es clou amb uns passos de ball que poden tenir el
significat d'una fuga. O d'un alliberament.
Senzillesa i categoria
Aquesta és la segona obra de Benet i Jornet que munta Josep
M. Rabassa. Com en l'ocasió anterior, ha apostat per una senzillesa radical,
emparada per la proximitat que proporciona l'espai de la Saleta. Una opció que
és un encert rotund, ben suportat per l'apropiada escenografia de Josep M. de
Ramon, de to realista i disposició apaïsada, que esdevé l'emplaçament just
d'allò que el text transmet. També cal fer un esment especial de la
interpretació perquè denota una feina de direcció molt mesurada. D'entrada
sobresurt la veterania d'Encarna Hernàndez, una de les actrius amb més volada
de la Sala, que compon a la perfecció el seu personatge de vella múrria,
atrapada entre el sarcasme i el desesper. Però és igualment meritòria la
rèplica que li dóna en l'altre paper Cristina Garcia, que constitueix tota una
revelació, plena de força i amb un equilibri precís per modular cada moment de
la representació i defugir el registre melodramàtic.
Per resumir: aquesta producció de 'Dues dones que ballen'
que s'ha pogut veure els dos darrers caps de setmana és la constatació
paradoxal de com una posada en escena senzilla, en un espai menut i amb un
format de repartiment reduït pot ser l'exponent feliç d'un potencial artístic,
tècnic i social de grans dimensions. Com el que Sala Cabanyes té i podria
palesar més sovint amb fórmules similars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada