dijous, 16 de maig de 2013

Quin parell d'actrius!





publicat per
14 de maig de 2013
Comas Soler

Bon treball de l'equip de Josep M. Rabassa a 'Dues dones que ballen'


Una menció en el programa de mà i una foto discretament disposada en un indret del decorat és el gest amb què Sala Cabanyes ha volgut oferir les representacions de 'Dues dones que ballen' a la memòria d'Anna Lizaran, que havia protagonitzat l'estrena absoluta d'aquesta obra al Teatre de Salt i al Teatre Lliure i que el públic mataroní va poder admirar al Monumental el novembre de 2011.

Però, més enllà de l'afecte que mostren aquests dos detalls, l'autèntic homenatge que el teatre del Centre Catòlic ha dedicat a la magnífica actriu desapareguda fa uns mesos es pot dir que és la gran qualitat artística amb què ha portat a escena aquest text de Josep M. Benet i Jornet.

Trauma, desesperança i alliberació
A 'Dues dones que ballen' Benet i Jornet ens presenta l'estira-i-arronsa de dues persones vençudes per la desesperança. L'una és vídua i ja gran, de caràcter desagradós i amb trets de paranoia. Viu sola en un pis atrotinat i l'única il·lusió que li queda és la seva col·lecció de tebeos. L'altra, més jove, va a cuidar-la dos cops per setmana. Té una manera de fer impenetrable i esquerpa perquè arrossega les seqüeles de la pèrdua traumàtica d'un fill. Al llarg de cinc seqüències es poden veure instants diversos de l'evolució de la seva relació. La malfiança inicial entre totes dues fluctua cap a l'establiment d'algunes complicitats, però la soledat interior les continua aclaparant i se'ls fa insuportable. La tensió dramàtica queda astutament dosificada al llarg de tota la funció fins que es clou amb uns passos de ball que poden tenir el significat d'una fuga. O d'un alliberament.

Senzillesa i categoria
Aquesta és la segona obra de Benet i Jornet que munta Josep M. Rabassa. Com en l'ocasió anterior, ha apostat per una senzillesa radical, emparada per la proximitat que proporciona l'espai de la Saleta. Una opció que és un encert rotund, ben suportat per l'apropiada escenografia de Josep M. de Ramon, de to realista i disposició apaïsada, que esdevé l'emplaçament just d'allò que el text transmet. També cal fer un esment especial de la interpretació perquè denota una feina de direcció molt mesurada. D'entrada sobresurt la veterania d'Encarna Hernàndez, una de les actrius amb més volada de la Sala, que compon a la perfecció el seu personatge de vella múrria, atrapada entre el sarcasme i el desesper. Però és igualment meritòria la rèplica que li dóna en l'altre paper Cristina Garcia, que constitueix tota una revelació, plena de força i amb un equilibri precís per modular cada moment de la representació i defugir el registre melodramàtic.           

Per resumir: aquesta producció de 'Dues dones que ballen' que s'ha pogut veure els dos darrers caps de setmana és la constatació paradoxal de com una posada en escena senzilla, en un espai menut i amb un format de repartiment reduït pot ser l'exponent feliç d'un potencial artístic, tècnic i social de grans dimensions. Com el que Sala Cabanyes té i podria palesar més sovint amb fórmules similars.



Publica un comentari a l'entrada