75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008
Montserrat Horta
Jo vaig arribar a la Sala de la ma de l’Antoni (papa Grau), quan varem tornar a Mataró, el any 1989, després de viure 20 anys a València.
Ell, tenia molt clar que volia fer teatre i sabia que si d’alguna manera no m ‘engrescava a mi a anar a la Sala, la família seria un fre al seus propòsits.
Montserrat Horta
Jo vaig arribar a la Sala de la ma de l’Antoni (papa Grau), quan varem tornar a Mataró, el any 1989, després de viure 20 anys a València.
Ell, tenia molt clar que volia fer teatre i sabia que si d’alguna manera no m ‘engrescava a mi a anar a la Sala, la família seria un fre al seus propòsits.
Quan hi vaig arribar, el mes de setembre, no coneixia a ningú. Els companys a penes si amb tornaven la salutació, quan ens trobàvem al costat de l’escenari. A mi, les cames em tremolaven cada vegada que tenia de sortir. Per sort, un grup reduït de persones van començar a parlar amb mi i vaig començar a agafar confiança.
Una persona com jo que no li agrada llegir teatre i li tremolen les cames quan surt, no te gaire provenir dintre la secció, però quan ja anava pensant amb anar-me, vaig trobar a en Carles Maicas i tot va canviar, encara no sé que va veure amb mi per donar-me la regidoria de LA OPERA DE TRES RALS.
Després, he anat treballant i aprenen amb quasi tots els directors de la Sala fins el 2007.
Tinc molt amics a la Sala, més dels que mai he pensat, també tinc moltes persones que no els hi caic bé, però això forma part del mon que vivim i quasi sempre aprens més dels segons que dels primers.
Una abraçada a tots amb els que he compartit, hores de muntatges, assaigs de nit, amb fred, gana i cansament, però que en el moment de aixecar el taló, ens sentíem del tot satisfets.
Una persona com jo que no li agrada llegir teatre i li tremolen les cames quan surt, no te gaire provenir dintre la secció, però quan ja anava pensant amb anar-me, vaig trobar a en Carles Maicas i tot va canviar, encara no sé que va veure amb mi per donar-me la regidoria de LA OPERA DE TRES RALS.
Després, he anat treballant i aprenen amb quasi tots els directors de la Sala fins el 2007.
Tinc molt amics a la Sala, més dels que mai he pensat, també tinc moltes persones que no els hi caic bé, però això forma part del mon que vivim i quasi sempre aprens més dels segons que dels primers.
Una abraçada a tots amb els que he compartit, hores de muntatges, assaigs de nit, amb fred, gana i cansament, però que en el moment de aixecar el taló, ens sentíem del tot satisfets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada