75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008
Cronica de Mataró
6 de juny de 1985
Joan Torres
El 25 de juny va ser diada festiva i memorable a la Sala Cabañes. El local ple completament , curull de personalitats de la vida política i cultural mataronina i un clima, més que expectant , encuriosit i esperançat davant l’estrena d’una producció que , el 1982 , va obtenir el premi de teatre Joan Santamaria i que fa referència a uns fets ocorreguts a la nostra ciutat el 1708.
Aquets clima , aquest ambient, no es veieren pas frustrats , afanyem-nos a dir-ho, en el curs de la representació ; ben al contrari, el practicaren totalment.
Josep Fradera i soler es un escriptor de gran categoria , un home culte i sensible , que juga amb l’humor , l’ironia , fins i tot amb el sarcasme , però no cau mai en la causticitat. Així , el tractament que ha donat a l’historia que ens conta , o a la petita anècdota , si volem , que ha portat a l’escenari , gaudeix de les característiques esmentades. Va contar-nos els fets sense enfatisme, planerament , amb agudes observacions , recreant acuradament època i personatges , sense deixar-se portar pel seu mataornisme de soca-rel ni en conseqüència , rebaixar-se amb l’actitud dels barcelonins d’aquell temps. Bo i així , i aquest és un altre del seus mèrits , l’esforç dels mataronins per a complaure els regis personatges que s’hostatjaren a casa nostra queda ben palès. Com tantes vegades , el poble es desviu per assumir el paper que se l’hi ha encomanat , esmerçant en la comesa tota la seva capacitat , sense esperar cap gratificació als seus esforços. Com de costum , el poderosos no agraeixen aquesta prestació; però això en Fradera ho sap prou bé , i no en fa qüestió de principis.
L’obra està molt ben construïda i el seu diàleg és fluid i enginyós. Es tracta doncs , en resum d’una peça ben feta, que potser, en el tetralogia de l’autor (inèdita encara en gran part) no ocupa el lloc mes destacat , però plenament recinida i que conforma sobrerament la qualitat del seu autor.
La posada en escena de la formació de Sala Cabañes va resultar molt espectacular. S’utilitzaren , crec que per primera vegada , les plataformes giratòries , i els decorats ens semblaren francament encertats i de bon veure. Potser en algun moment (l’escena del convent sobretot) la llum escassejava; però això es “pecataminuta”. El vestuari, cuidat també com ja es habitual a Sala Cabañes , el mateix que l’ambientació.
Queden interpretació i direcció. Tota aquesta ressenya es dol de la manca de temps per aprofundir en molts conceptes. No podem per tant , parlar de tots i cadascun dels gairebé seixanta actors que petjaren l’escenari. Per raó dels seus papers, remarquem la bona tasca de Mari Pua Montoro , Pere Anglas jr., Josep M. De Ramon , Josep Fadó, Josep Maria Malé, Fina Abulí , Immaculada Llorens , Rita Minguillón, Immaculada Gironés , Maria Angels Serra, Josep Riera , Francesc Cano i , en general a tots els joves actuants.
Pel que fa a la direcció , hem d’assenyalar que la seva versió s’encaminaria més a l’espectacularitat ; en aquest aspecte , la nota ha de ser altament positiva ; i en tot cas li retrauríem una certa morositat en algunes escenes de la primera part, especialment al seu final, mancant de ritme. Potser això va corregir-se a les altres funcions.
Ja hem dit que la sala estava plena , amb el senyor Alcalde, regidors i destacades persones de l’intel.lectualitat mataronina.
Els aplaudiments sovintejaren i al final fou requerida a l’escenari la presència de l’autor , que va rebre una ovació persistent i efusiva. No va adreçar la paraula al públic , cosa que hauria estat plenament justificada davant d’una inequívoca mostra de complaença. Es limità a saludar i, mostrant una vegada més el seu enginy , anà a besar la ma a la reina.
Cronica de Mataró
6 de juny de 1985
Joan Torres
El 25 de juny va ser diada festiva i memorable a la Sala Cabañes. El local ple completament , curull de personalitats de la vida política i cultural mataronina i un clima, més que expectant , encuriosit i esperançat davant l’estrena d’una producció que , el 1982 , va obtenir el premi de teatre Joan Santamaria i que fa referència a uns fets ocorreguts a la nostra ciutat el 1708.
Aquets clima , aquest ambient, no es veieren pas frustrats , afanyem-nos a dir-ho, en el curs de la representació ; ben al contrari, el practicaren totalment.
Josep Fradera i soler es un escriptor de gran categoria , un home culte i sensible , que juga amb l’humor , l’ironia , fins i tot amb el sarcasme , però no cau mai en la causticitat. Així , el tractament que ha donat a l’historia que ens conta , o a la petita anècdota , si volem , que ha portat a l’escenari , gaudeix de les característiques esmentades. Va contar-nos els fets sense enfatisme, planerament , amb agudes observacions , recreant acuradament època i personatges , sense deixar-se portar pel seu mataornisme de soca-rel ni en conseqüència , rebaixar-se amb l’actitud dels barcelonins d’aquell temps. Bo i així , i aquest és un altre del seus mèrits , l’esforç dels mataronins per a complaure els regis personatges que s’hostatjaren a casa nostra queda ben palès. Com tantes vegades , el poble es desviu per assumir el paper que se l’hi ha encomanat , esmerçant en la comesa tota la seva capacitat , sense esperar cap gratificació als seus esforços. Com de costum , el poderosos no agraeixen aquesta prestació; però això en Fradera ho sap prou bé , i no en fa qüestió de principis.
L’obra està molt ben construïda i el seu diàleg és fluid i enginyós. Es tracta doncs , en resum d’una peça ben feta, que potser, en el tetralogia de l’autor (inèdita encara en gran part) no ocupa el lloc mes destacat , però plenament recinida i que conforma sobrerament la qualitat del seu autor.
La posada en escena de la formació de Sala Cabañes va resultar molt espectacular. S’utilitzaren , crec que per primera vegada , les plataformes giratòries , i els decorats ens semblaren francament encertats i de bon veure. Potser en algun moment (l’escena del convent sobretot) la llum escassejava; però això es “pecataminuta”. El vestuari, cuidat també com ja es habitual a Sala Cabañes , el mateix que l’ambientació.
Queden interpretació i direcció. Tota aquesta ressenya es dol de la manca de temps per aprofundir en molts conceptes. No podem per tant , parlar de tots i cadascun dels gairebé seixanta actors que petjaren l’escenari. Per raó dels seus papers, remarquem la bona tasca de Mari Pua Montoro , Pere Anglas jr., Josep M. De Ramon , Josep Fadó, Josep Maria Malé, Fina Abulí , Immaculada Llorens , Rita Minguillón, Immaculada Gironés , Maria Angels Serra, Josep Riera , Francesc Cano i , en general a tots els joves actuants.
Pel que fa a la direcció , hem d’assenyalar que la seva versió s’encaminaria més a l’espectacularitat ; en aquest aspecte , la nota ha de ser altament positiva ; i en tot cas li retrauríem una certa morositat en algunes escenes de la primera part, especialment al seu final, mancant de ritme. Potser això va corregir-se a les altres funcions.
Ja hem dit que la sala estava plena , amb el senyor Alcalde, regidors i destacades persones de l’intel.lectualitat mataronina.
Els aplaudiments sovintejaren i al final fou requerida a l’escenari la presència de l’autor , que va rebre una ovació persistent i efusiva. No va adreçar la paraula al públic , cosa que hauria estat plenament justificada davant d’una inequívoca mostra de complaença. Es limità a saludar i, mostrant una vegada més el seu enginy , anà a besar la ma a la reina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada