75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008
Ara fa deu anys, em vaig trobar un dia amb en Josep Mª Cusachs i amb aquella cara de murri que acostuma a posar-se cada matí quan es lleva, em va dir:
-Escolta nano, (ell diu “nano” als qui tenen ni que sigui un any menys que ell), t’he de proposar una cosa i no em pots dir que no.
Jo per aquella època encara no havia après a dir no, a excepció de totes aquelles coses i situacions a les que en Raimon diu no. Per tant vaig dir que sí, que ja hi podia comptar. Estava naixent “Rapsòdia catalana” i amb ella la meva entrada a Sala Cabañes com a membre actiu, perquè com a espectador ja la coneixia com a bon mataroní (d’adopció).
El record que em queda d’aquella primera experiència amb l’amic Josep Mª és immillorable. Es va crear un ambient magnífic, vaig fer noves coneixences i noves amistats. Vaig aprendre amb totes les companyes i companys a estimar més la nostra cançó popular i vaig transformar aquella falsedat benevolent que diu que parlant la gent s’entén amb una nova afirmació: és cantant que la gent s’entén! Es va fer un treball relaxat i rigorós alhora i tots en vam sortir molt més rics i realitzats.
“Rapsòdia Catalana” va ser la clau que em va obrir la porta als Pastorets. Un altre Josep Mª (Cabré) , aleshores president, em va proposar de dirigir-ne la música. Jo no havia dirigit mai una obra d’aquesta envergadura i per altra banda, sembla ser que a la Sala s’acabava de viure una mena de guerra civil de la qual encara quedaven velles ferides per tancar o altres de mal cicatritzades. Per això em vaig prendre el meu temps abans de donar una resposta que va ser afirmativa perquè encara no havia après a dir que no i sobre tot perquè la proposta era una autèntica tentació difícil de rebutjar.
Tot el que sé de música ho he après amb la mateixa tècnica de l’aprenentatge de la bicicleta. Com s’aprèn a anar amb bici? Doncs anant-hi. Amb la música exactament igual. Per a mi, dirigir “Els Pastorets” va ser un autèntic aprenentatge. Van ser tres anys de lliçons pràctiques de música. Hi vaig viure molts moments d’emocions profundes però si hagués d’explicar el moment més màgic, no en tindria cap dubte. Va ser el dia que a primera fila hi havia el mestre Enric Torra i en acabar l’espectacle se’m va ocórrer que havia de passar-li la batuta i que fos ell qui dirigís l’Apoteosi final. Veure els ulls emocionats de l’enyorat mestre dirigint la música que tants anys abans havia escrit va ser per a mi la millor apoteosi. No em puc estar de dir que gràcies als Pastorets vaig tenir la gran sort de conèixer una persona amb una sensibilitat i art fora del que es considera normal. M’estic referint a Neil Harbisson. Quan dirigeixes la música de totes les representacions dels Pastorets arriba un moment ,és clar, que ja et saps de memòria tot el guió i tots els gags i és difícil que res et sorprengui. Doncs bé, he de reconèixer que jo vaig riure tots i cadascun dels dies amb la presència d’en Neil dalt de l’escenari, molt ben acompanyat, cal dir-ho, per en Xevi Ribas. Quina magnífica sintonia s’establia entre els dos! No oblidaré mai el final de festa tradicional que s’acostuma a fer després de l’última representació. En Neal sol dalt de l’escenari, sense paraules, només amb música seva, deixant caure al pou, amic i còmplice de tantes tardes i vespres, els elements característics del seu personatge i marxant totalment trencat d’escena, però sobreposant-se finalment a la tristesa, va ser una de les millors lliçons teatrals que mai he rebut. Aquella nit vaig descobrir que es pot somriure mentre els ulls ploren.
No vull, però, deixar de banda totes les altres persones que dediquen una gran part del seu temps i del seu art a la tasca de preparar cada any aquest miracle dels Pastorets. És d’admirar i d’agrair tot el seu esforç, la seva responsabilitat, el seu lliurament generós a la causa.
I com que una cosa porta a l’altra, l’últim director pastorívol amb qui vaig compartir feina, en Carles Maicas (si el teatre no tingués ja nom, i molt antic per cert, se li hauria de dir maicas) em va engrescar perquè fes teatre com a actor. “El cant de la balena abandonada” va ser l’obra que em va veure néixer com a actor. Com que el títol parlava de cant i jo hi sortia com a actor, hi va haver qui es va pensar que es tractava d’un musical. No era ben bé això sinó que parlava de tres germans enfrontats per portar la seva anciana mare a una residència. Gràcies Encarna, Teresa i Joan Carles (un record molt entranyable i un petó). I ja hi tornem a ser novament amb la tècnica de l’aprenentatge de la bicicleta. Quines lliçons i com viu el teatre en Carles! Com que últimament treballo sovint amb el seu fill, en Moisès, ja no m’estranya res. De tal buc tal eixam (els espanyols en diuen “de tal palo tal astilla).
I a partir d’aquí he treballat amb molts d’altres, i sempre amb bona connexió i aprenent un munt de tots ells: en Toni Blanch (Oliver, El mag d’Hoz), en Joan Peran (Els pirates del Maresme), Xevi Ribas (que em va deixar cec als Pastorets), en Josep Mª Cusachs sempre present, nova Rapsòdia, homenatges a en Miquel Martí i Pol, a en Josep Mª de Sagarra, a en Josep Punsola i a tants d’altres.
75 anys aixecant el teló són molts comparats amb els meus deu anys (de sala Cabañes vull dir). Ja sé que això no vol ser cap felicitació però no puc estar-me de felicitar totes i cadascuna de les persones que formen la Sala per tota aquesta feina admirable d’enriquiment cultural de la ciutat. I moltes gràcies a totes les persones que han confiat en mi per a algun dels seus projectes.
Segueixo a la disposició de tots. I encara em costa dir no, a excepció, ja ho he dit, de totes aquelles coses i situacions a les que deia no el cantant de Xàtiva.
Genís Mayola Serrat
Ara fa deu anys, em vaig trobar un dia amb en Josep Mª Cusachs i amb aquella cara de murri que acostuma a posar-se cada matí quan es lleva, em va dir:
-Escolta nano, (ell diu “nano” als qui tenen ni que sigui un any menys que ell), t’he de proposar una cosa i no em pots dir que no.
Jo per aquella època encara no havia après a dir no, a excepció de totes aquelles coses i situacions a les que en Raimon diu no. Per tant vaig dir que sí, que ja hi podia comptar. Estava naixent “Rapsòdia catalana” i amb ella la meva entrada a Sala Cabañes com a membre actiu, perquè com a espectador ja la coneixia com a bon mataroní (d’adopció).
El record que em queda d’aquella primera experiència amb l’amic Josep Mª és immillorable. Es va crear un ambient magnífic, vaig fer noves coneixences i noves amistats. Vaig aprendre amb totes les companyes i companys a estimar més la nostra cançó popular i vaig transformar aquella falsedat benevolent que diu que parlant la gent s’entén amb una nova afirmació: és cantant que la gent s’entén! Es va fer un treball relaxat i rigorós alhora i tots en vam sortir molt més rics i realitzats.
“Rapsòdia Catalana” va ser la clau que em va obrir la porta als Pastorets. Un altre Josep Mª (Cabré) , aleshores president, em va proposar de dirigir-ne la música. Jo no havia dirigit mai una obra d’aquesta envergadura i per altra banda, sembla ser que a la Sala s’acabava de viure una mena de guerra civil de la qual encara quedaven velles ferides per tancar o altres de mal cicatritzades. Per això em vaig prendre el meu temps abans de donar una resposta que va ser afirmativa perquè encara no havia après a dir que no i sobre tot perquè la proposta era una autèntica tentació difícil de rebutjar.
Tot el que sé de música ho he après amb la mateixa tècnica de l’aprenentatge de la bicicleta. Com s’aprèn a anar amb bici? Doncs anant-hi. Amb la música exactament igual. Per a mi, dirigir “Els Pastorets” va ser un autèntic aprenentatge. Van ser tres anys de lliçons pràctiques de música. Hi vaig viure molts moments d’emocions profundes però si hagués d’explicar el moment més màgic, no en tindria cap dubte. Va ser el dia que a primera fila hi havia el mestre Enric Torra i en acabar l’espectacle se’m va ocórrer que havia de passar-li la batuta i que fos ell qui dirigís l’Apoteosi final. Veure els ulls emocionats de l’enyorat mestre dirigint la música que tants anys abans havia escrit va ser per a mi la millor apoteosi. No em puc estar de dir que gràcies als Pastorets vaig tenir la gran sort de conèixer una persona amb una sensibilitat i art fora del que es considera normal. M’estic referint a Neil Harbisson. Quan dirigeixes la música de totes les representacions dels Pastorets arriba un moment ,és clar, que ja et saps de memòria tot el guió i tots els gags i és difícil que res et sorprengui. Doncs bé, he de reconèixer que jo vaig riure tots i cadascun dels dies amb la presència d’en Neil dalt de l’escenari, molt ben acompanyat, cal dir-ho, per en Xevi Ribas. Quina magnífica sintonia s’establia entre els dos! No oblidaré mai el final de festa tradicional que s’acostuma a fer després de l’última representació. En Neal sol dalt de l’escenari, sense paraules, només amb música seva, deixant caure al pou, amic i còmplice de tantes tardes i vespres, els elements característics del seu personatge i marxant totalment trencat d’escena, però sobreposant-se finalment a la tristesa, va ser una de les millors lliçons teatrals que mai he rebut. Aquella nit vaig descobrir que es pot somriure mentre els ulls ploren.
No vull, però, deixar de banda totes les altres persones que dediquen una gran part del seu temps i del seu art a la tasca de preparar cada any aquest miracle dels Pastorets. És d’admirar i d’agrair tot el seu esforç, la seva responsabilitat, el seu lliurament generós a la causa.
I com que una cosa porta a l’altra, l’últim director pastorívol amb qui vaig compartir feina, en Carles Maicas (si el teatre no tingués ja nom, i molt antic per cert, se li hauria de dir maicas) em va engrescar perquè fes teatre com a actor. “El cant de la balena abandonada” va ser l’obra que em va veure néixer com a actor. Com que el títol parlava de cant i jo hi sortia com a actor, hi va haver qui es va pensar que es tractava d’un musical. No era ben bé això sinó que parlava de tres germans enfrontats per portar la seva anciana mare a una residència. Gràcies Encarna, Teresa i Joan Carles (un record molt entranyable i un petó). I ja hi tornem a ser novament amb la tècnica de l’aprenentatge de la bicicleta. Quines lliçons i com viu el teatre en Carles! Com que últimament treballo sovint amb el seu fill, en Moisès, ja no m’estranya res. De tal buc tal eixam (els espanyols en diuen “de tal palo tal astilla).
I a partir d’aquí he treballat amb molts d’altres, i sempre amb bona connexió i aprenent un munt de tots ells: en Toni Blanch (Oliver, El mag d’Hoz), en Joan Peran (Els pirates del Maresme), Xevi Ribas (que em va deixar cec als Pastorets), en Josep Mª Cusachs sempre present, nova Rapsòdia, homenatges a en Miquel Martí i Pol, a en Josep Mª de Sagarra, a en Josep Punsola i a tants d’altres.
75 anys aixecant el teló són molts comparats amb els meus deu anys (de sala Cabañes vull dir). Ja sé que això no vol ser cap felicitació però no puc estar-me de felicitar totes i cadascuna de les persones que formen la Sala per tota aquesta feina admirable d’enriquiment cultural de la ciutat. I moltes gràcies a totes les persones que han confiat en mi per a algun dels seus projectes.
Segueixo a la disposició de tots. I encara em costa dir no, a excepció, ja ho he dit, de totes aquelles coses i situacions a les que deia no el cantant de Xàtiva.
Genís Mayola Serrat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada