75 anys aixecant el teló : “va ser el 76 o el 77”

Fotos Miquel Ros

75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008

Miquel Ros i Vila

En dic Miquel, no recordo si va ser a finals del 76 o 77 del mil•lenni passat que acompanyava a les meves dues germanes per apuntar-se a Pastorets.

L’entrada al centre en aquells moments era per el bar, un espai molt ampli amb una barra al davant, parets engroguides per el fum de tabac, taules amb gent jugant a cartes o al dòmino, en front una porta de vaivé que al altre costat a l’esquerra l’antic vestíbul de la sala i a la dreta un passadís llarg i alt amb portes a dreta i esquerra. L’olor que desprenia era de rescumit, de vell.

Recordo que anant per els passadissos amb les meves germanes direcció a la antiga secretaria de la sala, al final de tot, actualment la biblioteca, pensava, bon lloc per poder-hi jugar i amagar.

Darrera una porta de fusta amb vidre translúcid i havia el president i les secretaries, unes i els altres en van convèncer de sortir a ball de dimonis i pastor o sia de “artista” per manca de homes, -el problema de sempre-.

Al anar coneixen el teatre les seves dependencies i començar a veure els” intringulis” del escenari en vaig engrescar a col•laborar amb els tramoistes quant no feia d’artista, en aquella època eren “professionals”, el que m’ha agradava i segueixo, es la part de manualitats, escotillons, efectes especials, muntatges, enfilat per la pinta o arriant fermes, participant amb tot el que podia, els de casa no en veien mai el pel, sempre a la Sala, desprès de treballar, dissabtes, diumenges, nits i un llarg etc...
Vaig sortir a varies obres, alguns tenia un petit paper de protagonista, d’altres , la majoria, de secundari, el meu paper estel•lar, a Pastorets, va ser de Thasis, d’altres, capità a la Blancaneus i de padrí, d’esbirro, d’indi, catalanet a l’obra Patufet etc. desprès de això ja vaig deixar l’aspecte artístic, ja que no acabava de trobar el meu lloc i en vaig dedicar solsament a la tramoia. Engrescat com sempre participo per primera vegada a les Santes, amb els muntatges, ens anomenen brigades roges, per el color de la samarreta, molts som membres de la sala, i actualment segueix així.

Vaig viure amb il•lusió la remodel•lació de les dependencies del Centre Catòlic, el nou vestíbul de la sala, la boca del teatre, el canvi de cadires de platea i del amfiteatre, una curiositat es que les butaques les varem anar a desmuntar del desaparegut cinema Cerdanyola, en el sostre, baixant el fals postís de fusta i arpillera de color blau marí, la transformació de les galeries de llums , el soterrani , la caldera i un llar etc... els anys van passa’n, durant un temps vaig ser membre de la junta de la Sala.

Després de tornar de la “mili” en vaig casar amb una “artista” i tenim dues filles de 21 i 16 anys, tots estem vinculats al teatre, uns més que altres, actualment, ja fa temps, soc membre de la junta del Centre Catòlic.

Molt bons amic he fet, uns ens han deixat per sempre, d’altres seguim en contacte i altres seguim treballant junt, festes, farres, sortides, Can Pradell, Núria, Burriac, Mont Cabre, La Molina etc..., uns bons records, fent l’indi, rient, plorant, maleint els ossos, treballant per la sala i el centre amb més o menys encert però seguin endavant, amb il•lusió, engrescant a altre gent, més petits, més joves ja que aquest, seran, els que ens facin el relleu i puguin dir el mateix que diem nosaltres quins bons temps passar, i que bé ho passem ara a la Sala, al nostre Centre Catòlic.