75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008
En aquest article l'autor analitza la versió que Joan Peran va realitzar de l’obra “Alló que tal vegada s’esdevingué” de Joan Oliver , estrenada a la Sala Cabañes coincidint amb Les Santes 1993. L'obra va ser interpretada per actors joves, molts d'ells sense experiència teatral anterior.
Crònica de Mataró
14 octubre de 1993
Cultura i Oci
Sàgar Malé
Joan Oliver escriu al 1930 una peça teatral anomenada Allò que tal vegada s’esdevingué: Joan Oliver, Pere Quart, publica el 1936 Alió que tal..., una suposada crònica que reconstrueix en clau sarcàstica el mite d’Adam i Eva: un Adam cretí i gandul, partidista per una par del fill figaflor i impresentable de l’Abel, i oposat per una altra al seu únic fill autènticament responsable i sensible, Caím; l'acció ens porta que el crim de Caim a Abel sigui perfectament justificable. Caim es el bo! Res mes sarcàstic.
Joan Oliver es el poeta de la sàtira per excel·lència en llengua catalana, la qual cosa ja dona peu que els seus textos tinguin lectures "¡ideològiques". Als anys de guerra i postguerra franquista un text d'un autor satíric que agafa un mite bíblic on es mostra la lluita entre dos germans ja dona peu a lectures molt concretes. Però si a més resulta que en la versió de Joan Oliver el personatge que habitualment es bo (Abel) és convertit en un impresentable i el dolent (Caim) és l’únic mínimament intel·ligent de la família, la lectura que s'esdevé és clarament ideològica (per molt que l'obra, en realitat, s'escrivís sis anys abans de la guerra civil).
Però la posada en escena de Joan Peran utilitza actors adolescents (alguns d'ells sense experiència teatral) la qual cosa per si sola ja tendeix a dil.luir els topics de tipus ideològic que els anys han format i que potser cal netejar. No vull dir que els joves siguin "animes purés i netes d'esperit", però en la mentalitat contemporània i aquí, la caiguda de valors d'una burgesia decadent sona a xino i les tensions ideològiques franquistes ja queden com a histories dels
pares.
En aquesta versió aquesta peca es pot lliurar(i de fet es lliura) a l'humor per l'humor i a una comèdia de connotacions humanes ja que, deixem-nos de punyetes, avui per avui les recomanacions de mites bíblics ens remeten mes als referents cinematogràfics de Mel Brooks o Monty Pyton (fins i tot els Picapiedra), als acudits basats en l’absurd i a les sàtires socials, que a les provocacions per "l'ultratge a la religió" (entre d'altres coses perquè el perill avui no es la religió sinó el conservadorisme).
No és estrany que en la posada en escena de Peran es jugui amb l’acudit-gag o amb els detalls acronológics (la cabana de fusta amb l'antena de tele). Per una altra banda ens descobreix l'aspecte humà, el missatge humà, que al meu entendre es tan important en aquesta peça; Joan Oliver juga al que hagués passat si els personatges del Gènesi, enlloc de ser mites elevats , haguessin estat personatges de carn i os?
Es d'aquí don sorgeix l'humor, de l’”estranyesa" de veure aquells personatges tan mítics convertits amb qualitats humanes (des de la fragilitat serena de la Nara de Lina Villá, al cràpula caricaturesc de l’Adam de Josep Plaza, passant pel vital adolescent del Caím de Dani Escorsa) immersos en una escenografia (de Ramón) que té mes elements del realisme humanista dels pessebres que dels espais mítics.
De fet Alló que tal vegada s'esdevingué pot entendre's com una d'aquelles menes de propostes - tallers, potser irregulars a nivell de resultats , però que ajuden a donar visions fresques a obres marcades pels topics i que donen bones oportunitats a actors de nova fornada.
En aquest article l'autor analitza la versió que Joan Peran va realitzar de l’obra “Alló que tal vegada s’esdevingué” de Joan Oliver , estrenada a la Sala Cabañes coincidint amb Les Santes 1993. L'obra va ser interpretada per actors joves, molts d'ells sense experiència teatral anterior.
Crònica de Mataró
14 octubre de 1993
Cultura i Oci
Sàgar Malé
Joan Oliver escriu al 1930 una peça teatral anomenada Allò que tal vegada s’esdevingué: Joan Oliver, Pere Quart, publica el 1936 Alió que tal..., una suposada crònica que reconstrueix en clau sarcàstica el mite d’Adam i Eva: un Adam cretí i gandul, partidista per una par del fill figaflor i impresentable de l’Abel, i oposat per una altra al seu únic fill autènticament responsable i sensible, Caím; l'acció ens porta que el crim de Caim a Abel sigui perfectament justificable. Caim es el bo! Res mes sarcàstic.
Joan Oliver es el poeta de la sàtira per excel·lència en llengua catalana, la qual cosa ja dona peu que els seus textos tinguin lectures "¡ideològiques". Als anys de guerra i postguerra franquista un text d'un autor satíric que agafa un mite bíblic on es mostra la lluita entre dos germans ja dona peu a lectures molt concretes. Però si a més resulta que en la versió de Joan Oliver el personatge que habitualment es bo (Abel) és convertit en un impresentable i el dolent (Caim) és l’únic mínimament intel·ligent de la família, la lectura que s'esdevé és clarament ideològica (per molt que l'obra, en realitat, s'escrivís sis anys abans de la guerra civil).
Però la posada en escena de Joan Peran utilitza actors adolescents (alguns d'ells sense experiència teatral) la qual cosa per si sola ja tendeix a dil.luir els topics de tipus ideològic que els anys han format i que potser cal netejar. No vull dir que els joves siguin "animes purés i netes d'esperit", però en la mentalitat contemporània i aquí, la caiguda de valors d'una burgesia decadent sona a xino i les tensions ideològiques franquistes ja queden com a histories dels
pares.
En aquesta versió aquesta peca es pot lliurar(i de fet es lliura) a l'humor per l'humor i a una comèdia de connotacions humanes ja que, deixem-nos de punyetes, avui per avui les recomanacions de mites bíblics ens remeten mes als referents cinematogràfics de Mel Brooks o Monty Pyton (fins i tot els Picapiedra), als acudits basats en l’absurd i a les sàtires socials, que a les provocacions per "l'ultratge a la religió" (entre d'altres coses perquè el perill avui no es la religió sinó el conservadorisme).
No és estrany que en la posada en escena de Peran es jugui amb l’acudit-gag o amb els detalls acronológics (la cabana de fusta amb l'antena de tele). Per una altra banda ens descobreix l'aspecte humà, el missatge humà, que al meu entendre es tan important en aquesta peça; Joan Oliver juga al que hagués passat si els personatges del Gènesi, enlloc de ser mites elevats , haguessin estat personatges de carn i os?
Es d'aquí don sorgeix l'humor, de l’”estranyesa" de veure aquells personatges tan mítics convertits amb qualitats humanes (des de la fragilitat serena de la Nara de Lina Villá, al cràpula caricaturesc de l’Adam de Josep Plaza, passant pel vital adolescent del Caím de Dani Escorsa) immersos en una escenografia (de Ramón) que té mes elements del realisme humanista dels pessebres que dels espais mítics.
De fet Alló que tal vegada s'esdevingué pot entendre's com una d'aquelles menes de propostes - tallers, potser irregulars a nivell de resultats , però que ajuden a donar visions fresques a obres marcades pels topics i que donen bones oportunitats a actors de nova fornada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada