75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008
Xavier Ubach
Les fotos
1956-Xavier Ubach i Joaquim Llorens a La Passió de Sala Cabañes
1960-Xavier Ubach interpretant el Satanàs de Els Pastorets de Mataró
No m’agrada solemnitzar els records però sí que voldria explicar d’una manera planera i senzilla algunes fites de la meva participació al Centre Catòlic de Mataró i particularment les meves col•laboracions a Sala Cabañes.
El meu company de classe al col•legi Valldemia era en Josep A. Arenas i Sampere, avui canonge de la catedral de Barcelona, i teníem ambdós unes ganes boges de sortir a l’escenari, jo en algunes festes de la mare de Deu de la Llum ja llegia algun poema a l’escenari del col•legi i en Joe, que tenia una veu d´ escolà de Montserrat, no li donaven gaires oportunitats. De les moltes converses del món teatral , el nostre pa de cada dia, va sorgir l’oportunitat de fer-nos d’Acció Catòlica, un moviment cristià de la parròquia de Sant Josep i de rebot la gran oportunitat de fer teatre a la Saleta.
Just varem arribar en el moment que només es muntaven obres d’actors, les dones es dedicaven a explicar el catecisme les tardes del diumenge i altres mes agosarades acompanyaven a la Montserrat Vallhonesta, una pianista que amenitzava les representacions de L’estel de Natzareth, text exacte que el representat a la Sala Cabañes. En els repartiments de les obres ja he dit que només intervenien homes, en els Pastorets també, la figura de la Verge era representada per en Torres o bé en Salas, dos militants d´A.C. que produïen la riota del cor de les dames que sempre acompanyaven a la pianista.
Les obres representades eren editades per la Galeria Salesiana i vaig intervenir en moltes d’elles, però després de fer el Naïm i de fer l’àngel Sant Miquel amb el meu amic Arenas consideràvem que ja era el moment de passar a la sala gran, però no teníem molt clara la manera de fer el traspàs i dedicar-nos a un treball mes professional. Semblava impossible que dues sales, en el mateix edifici, amb el mateix text dels Pastorets , fossin tant llunyanes i tant independents. Nosaltres teníem coneixements dels Peredejordi, Colomer, Planas, Mataró, Vidiella, Casas... Ells no sabien mai qui trepitjava la Saleta ni el que es feia en aquell escenari estret i petit que hi passàrem els millors anys de la nostra vida.
Recordo aquell dia com un jorn memorable, jo estava en plena representació de Pastorets, l’escena de la foguera, al costat del meu pare en Jehú, l’interpretava en Manel Navarro, i molt baix va córrer la veu que a la sala hi havia un grup de tres d’aquells gran actors que tan admiràvem. Eren en Jaume Colomer, en Manel Planas i en Pere Peredejordi.
A la fi de l’espectacle en Jaume Colomer, era el portaveu, va proposar-me fer una petita intervenció en La Passió que començava molt aviat. El meu paper es desenvolupà en el decorat d’en Leonardo de Vinci, vull dir “el sant sopar” i jo era en Felip, un apòstol que deia “Soc jo, Senyor”... Desprès vingueren altres papers, el Naïm i Satanàs als Pastorets i a La Passió el Centurió, Sant Joan i finalment el Jesús i es va produir el moment de “penjar els hàbits “ per en Jaume i dedicar-se molt professionalment a passar la lletra del protagonista perquè no es notés el canvi d’actor.
A Jaume Colomer i a Pere Peredejordi els hi dec tot, estic segur que mai trobaré dues persones de tanta benevolència i tendresa disposades ajudar-me i a comprendre, mes endavant, els textos dels clàssics i moderns.
Gràcies a Sala Cabañes i a la seva gent , he pogut desenvolupar, en el curs de la meva professió, la feina feta a la radio i a la tele; gràcies a Sala Cabañes he pogut aconseguir aquell punt de cendra i aquell grau de bonhomia que he admirat i estimat sempre.
Xavier Ubach.
Xavier Ubach
Les fotos
1956-Xavier Ubach i Joaquim Llorens a La Passió de Sala Cabañes
1960-Xavier Ubach interpretant el Satanàs de Els Pastorets de Mataró
No m’agrada solemnitzar els records però sí que voldria explicar d’una manera planera i senzilla algunes fites de la meva participació al Centre Catòlic de Mataró i particularment les meves col•laboracions a Sala Cabañes.
El meu company de classe al col•legi Valldemia era en Josep A. Arenas i Sampere, avui canonge de la catedral de Barcelona, i teníem ambdós unes ganes boges de sortir a l’escenari, jo en algunes festes de la mare de Deu de la Llum ja llegia algun poema a l’escenari del col•legi i en Joe, que tenia una veu d´ escolà de Montserrat, no li donaven gaires oportunitats. De les moltes converses del món teatral , el nostre pa de cada dia, va sorgir l’oportunitat de fer-nos d’Acció Catòlica, un moviment cristià de la parròquia de Sant Josep i de rebot la gran oportunitat de fer teatre a la Saleta.
Just varem arribar en el moment que només es muntaven obres d’actors, les dones es dedicaven a explicar el catecisme les tardes del diumenge i altres mes agosarades acompanyaven a la Montserrat Vallhonesta, una pianista que amenitzava les representacions de L’estel de Natzareth, text exacte que el representat a la Sala Cabañes. En els repartiments de les obres ja he dit que només intervenien homes, en els Pastorets també, la figura de la Verge era representada per en Torres o bé en Salas, dos militants d´A.C. que produïen la riota del cor de les dames que sempre acompanyaven a la pianista.
Les obres representades eren editades per la Galeria Salesiana i vaig intervenir en moltes d’elles, però després de fer el Naïm i de fer l’àngel Sant Miquel amb el meu amic Arenas consideràvem que ja era el moment de passar a la sala gran, però no teníem molt clara la manera de fer el traspàs i dedicar-nos a un treball mes professional. Semblava impossible que dues sales, en el mateix edifici, amb el mateix text dels Pastorets , fossin tant llunyanes i tant independents. Nosaltres teníem coneixements dels Peredejordi, Colomer, Planas, Mataró, Vidiella, Casas... Ells no sabien mai qui trepitjava la Saleta ni el que es feia en aquell escenari estret i petit que hi passàrem els millors anys de la nostra vida.
Recordo aquell dia com un jorn memorable, jo estava en plena representació de Pastorets, l’escena de la foguera, al costat del meu pare en Jehú, l’interpretava en Manel Navarro, i molt baix va córrer la veu que a la sala hi havia un grup de tres d’aquells gran actors que tan admiràvem. Eren en Jaume Colomer, en Manel Planas i en Pere Peredejordi.
A la fi de l’espectacle en Jaume Colomer, era el portaveu, va proposar-me fer una petita intervenció en La Passió que començava molt aviat. El meu paper es desenvolupà en el decorat d’en Leonardo de Vinci, vull dir “el sant sopar” i jo era en Felip, un apòstol que deia “Soc jo, Senyor”... Desprès vingueren altres papers, el Naïm i Satanàs als Pastorets i a La Passió el Centurió, Sant Joan i finalment el Jesús i es va produir el moment de “penjar els hàbits “ per en Jaume i dedicar-se molt professionalment a passar la lletra del protagonista perquè no es notés el canvi d’actor.
A Jaume Colomer i a Pere Peredejordi els hi dec tot, estic segur que mai trobaré dues persones de tanta benevolència i tendresa disposades ajudar-me i a comprendre, mes endavant, els textos dels clàssics i moderns.
Gràcies a Sala Cabañes i a la seva gent , he pogut desenvolupar, en el curs de la meva professió, la feina feta a la radio i a la tele; gràcies a Sala Cabañes he pogut aconseguir aquell punt de cendra i aquell grau de bonhomia que he admirat i estimat sempre.
Xavier Ubach.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada