La Sala Cabanyes es retroba amb Guimerà i
‘Terra baixa’
Quan es repassa la relació de les peces
teatrals produïdes per Sala Cabanyes al llarg dels seus cent anys d’activitat,
crida l’atenció la poca presència que hi ha tingut Àngel Guimerà, un dels
autors més importants del teatre català de tots els temps. D’ell, només hi
consta l’escenificació de la tragèdia ‘Joan Dalla’, el 1934, i del drama
‘Mossèn Janot’, els anys 1946 i 1952, a part de la seva obra més coneguda, ‘Terra
baixa’, que va dirigir Josep M. Cusachs el 1968. Per això ha estat una decisió
raonable tornar-la a portar a escena aquesta temporada en què l’entitat celebra
el seu Centenari, perquè a la programació no hi podia faltar algun títol
representatiu de la nostra dramatúrgia més clàssica. Del muntatge se n’ha fet
càrrec Josep M. Rabassa, un dels sèniors de la casa.
Autor consagrat
Àngel Guimerà (1845-1924), que també fou
polític, periodista i poeta, està considerat com la figura més rellevant de la
tradició dramàtica en llengua catalana. Autor de més de quaranta peces de
categoria diversa, assoleix el seu moment de plenitud a l’última dècada del
segle XIX amb ‘Maria Rosa’, ‘La filla del mar’ i sobretot ‘Terra baixa’, obra
que el consagra internacionalment, amb traduccions a moltíssims idiomes,
versions cinematogràfiques i adaptacions operístiques i musicals. El seu
protagonista, en Manelic, interpretat professionalment durant molts anys per
l’actor Enric Borràs (1863-1957) que en va fer una creació arquetípica, esdevé
el més gran dels herois engendrats per l’escena del país. La difusió i la gran
acceptació popular aconseguida arreu han fet de ‘Terra baixa’ un text
intensament representat, sigui en el circuit professional o en l’amateur. Tot i
això, la producció dramàtica de Guimerà no s’ha deslliurat mai de reprensions
que li retreuen un llast de tics romàntics i el desfasament respecte als
corrents renovadors de la seva època.
Però la voluntat de reivindicar la vigència de
l’obra guimeraniana i d’alliberar-la de clixés antiquats ha portat també, des
de fa temps, alguns actors i directors d’escena a intentar adaptacions que
revitalitzessin l’essència de ‘Terra baixa’. En aquest sentit es poden citar
les propostes de Josep Montanyès i Guillem-Jordi Graells (1975); de Ricard
Salvat, amb dramatúrgia de Josep M. Benet i Jornet i protagonisme del nostre
Joan Pera (1976); de Josep Montanyès amb Enric Majó (1981); de Fabià Puigserver
amb Lluís Homar (1990); de Ferran Madico amb Julio Manrique (2000); de
l’alemany Hasko Beber, la més transgressora, amb el mataroní d’origen gambià
Babou Cham encarnant un Manelic negre (2009); o la de Pau Miró amb Lluís Homar
fent ell sol tots els papers, que el públic local va poder admirar al Teatre
Monumental el novembre de 2015.
Restitució acomplerta
Ara, a la reposició duta a terme a la Sala
Cabanyes, Josep M. Rabassa ha apostat per una opció conservadora que té com a
millor aval poder comptar amb una escenografia de Jordi Ribas que un segle
enrere hauria fet feliç al mateix Enric Borràs. És un veritable diorama
realista que abasta fins als proscenis i que dóna un volgut accent de
pairalisme. Hi destaca la rotunditat de la porta del molí on s’esdevé el drama,
que expressa bé la càrrega simbòlica de la captivitat brutal a què està sotmesa
la Marta –la protagonista femenina– i alhora la frontera rigorosa que
descomparteix tot allò dominat pel cacic Sebastià de la llibertat que hi pot
haver més enllà d’aquests confins.
Al seu costat el vessant interpretatiu és més
discret, segurament perjudicat per alguna errada de càsting. I malgrat que
actors i actrius compleixin voluntariosament amb el rol atribuït, el muntatge
acaba patint una reducció excessiva a una pugna de bons i dolents. Així queden
menys evidents d’altres conflictes que enriqueixen la trama de l’obra, com la
dependència i passió sexual mútua entre la Marta i l’amo, les febleses
contradictòries del mateix Sebastià com a tirà conscient que està perdut, la
virilitat que constitueix el germen de l’arravatament de Manelic, la contraposició
idíl·lica entre les virtuts de la natura i allò malmès per la societat, o el
rerefons d’opressió social i la necessitat de rebel·lia. Això no obstant,
Rabassa i el seu equip salven amb la correcció deguda el compromís de restituir
el títol més emblemàtic de Guimerà en el repertori de la centenària Secció
Teatral del Centre Catòlic. Que no és poc.
Publicat per
26 d’octubre de 2016
Comas Soler
Enllaç
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada