divendres, 11 de març de 2016

Londres, Nova York... i la Saleta

Sala Cabanyes munta en primícia ‘L’audiència’, de Peter Morgan

  • Comas Soler
  • Dimarts, 08 Març 2016 11:35
L'Audiència
Tot just una setmana després d’haver donat el tret de sortida del seu Centenari i d’haver superat el compromís que significava la gala inaugural de l’efemèride, la Sala Cabanyes ja ha estrenat la primera de les produccions pròpiament teatrals inclosa en el programa de tot un any de celebracions. I el resultat ha estat notable. Es tracta de ‘L’audiència’, de Peter Morgan, que inicialment tenia previstes sis representacions les dues darreres setmanes de febrer i que ha hagut de prorrogar-se amb tres més, durant els primers dies de març.

Cofoisme britànic

Encara que també sigui autor d’una altra obra teatral (‘Frost/Nixon’, que l’any 2010 es va poder veure al Monumental en versió catalana feta pel Teatre Lliure) Peter Morgan és principalment un guionista de cinema i televisió. Nascut a Londres el 1963, amb els seus textos, que sovint són recreacions literàries de fets històrics, ha obtingut una fama notòria i un extens palmarès de nominacions i premis. Aquest és el cas, per exemple, del guió de la pel·lícula ‘The Queen’ sobre la reina Elisabeth II d’Anglaterra que el 2006 va dirigir Stephen Frears i que va protagonitzar Helen Mirren, amb Oscar inclòs. De ‘L’audiència’, doncs, es pot dir que és una seqüela de ‘The Queen’, ja que va ser a partir dels bons dividends obtinguts pel film que Morgan es va decidir a escriure-la pensant en el mateix personatge i idèntica protagonista.
L’obra descriu les audiències reservades que Elisabeth II ha anat mantenint setmanalment amb set dels successius primers ministres que ha tingut el Regne Unit des que va ser coronada l’any 1952 fins ara. S’estructura com un seguit d’escenes independents, sense ordre cronològic, que van endavant i endarrere en el temps. El relat imaginari que en fa Peter Morgan dóna versemblança a uns diàlegs plens de confidències o anècdotes, salpebrats amb tocs d’humor anglès, però tan abocats a ser complaents amb el sistema polític britànic, amb la seva institució reial i amb la senyora que fa més anys que en deté la corona, que semblen escrits per algun redactor de revista de paper couché. Sigui com sigui, malgrat distingir-se més per aquest cofoisme que no pas per la força dramàtica, ‘L’audiència’ va ser un èxit quan el 2013 es va muntar al West End londinenc amb Helen Mirren en el paper principal. Dos anys més tard va fer el mateix al Broadway de Nova York. Que se sàpiga, no s’ha representat enlloc més.

Sorpresa agradable

I vet aquí que ara arriba en Pere Vàzquez, un dels directors més dinàmics i visionaris de Sala Cabanyes, que decideix muntar-la a l’espai petit del Centre Catòlic i n’encarrega una traducció expressa. Per a l’ocasió, deixa de banda les seves inquietuds envers les noves dramatúrgies, abraça el més absolut dels convencionalismes, converteix la Saleta en la simulació kitsch d’una estança privada del palau de Buckingham o del castell de Balmoral, engresca un elenc de catorze persones, els fa fer un text anodí i aconsegueix un resultat de categoria. Una agradable sorpresa.
El que ja no té res d’inesperat és que Paquita de la Hoz s’erigeixi en la mestressa absoluta de cada funció. D’entrada, perquè ho marca el guió. Però sobretot perquè té el cul més pelat d’actuar dalt d’un escenari que Elisabeth II de seure al tron de la Gran Bretanya. La reina que compon, sorneguera, val un imperi. També són remarcables les altres actrius: Roser Dresaire i Mireia Lorente en el paper de la sobirana petita i jove, respectivament, i Imma Llorens en el d’una malcarada Margaret Thatcher. Pel que fa als integrants masculins del repartiment, quan els toca, compleixen prou bé el seu rol. Cadascun dóna el tipus que li escau i, en conjunt, demostren com és de profús l’assortit de barons madurs que posseeix la Sala.
A més de donar per descomptada, com sempre, la correcció de la feina de totes les vessants tècniques, cal fer una menció especial a l’equip de vestuari, perruqueria i maquillatge per l’encertada caracterització dels diversos personatges i la resolució dels molts canvis exigits per la discontinuïtat narrativa. Així, a Pere Vàzquez i a tots els que han treballat colze a colze amb ell se’ls ha de reconèixer l’embruix d’haver convertit ‘L’audiència’, que és un bon tros de plom, en una petita peça de bijuteria. I amb quina gràcia!
publicat per
www.totmataro.cat

Publica un comentari a l'entrada