En qualsevol lloc on hi hagi societat humana, l’irreprimible
Esperit de la Representació es manifesta.
Sota els arbres dels petits llogarets i sobre sofisticats
escenaris en grans metròpolis; en salons d’actes d’escoles i en camps i en
temples; en suburbis, en places públiques, en centres cívics i en el subsòl de
les ciutats, la gent es reuneix en comunió al voltant dels efímers mons
teatrals que creem per expressar la nostra complexitat humana, la nostra
diversitat, la nostra vulnerabilitat, en carn i os, alè i veu.
Ens reunim
per plorar i per recordar; per riure i contemplar; per aprendre i afirmar i imaginar.
Per meravellar-nos davant de la destresa tècnica, i per
encarnar déus. Per prendre alè col·lectivament davant de la nostra capacitat
per a la bellesa i la compassió i la monstruositat.
Venim per esdevenir més enèrgics i per enfortir-nos. Per
celebrar la riquesa de les nostres diverses cultures, i per dissoldre les
fronteres que ens divideixen.
En qualsevol lloc on hi hagi societat humana, l’incontenible
Esperit de la Representació es manifesta. Nascut de la comunitat, porta les
màscares i els vestits de les nostres diverses tradicions. Guarneix les nostres
llengües i ritmes i gestos, i esclareix un espai en el nostre
medi.
I nosaltres, els artistes que treballem amb aquest esperit
antic, ens veiem obligats a canalitzar-lo cap als nostres cors, les nostres
idees i els nostres cossos per revelar les nostres realitats en tota la seva
mudanitat i brillant misteri.
Però en aquests temps en què tants milions de persones
lluiten per sobreviure, estan patint sota règims opressius i un capitalisme predador
i fugen dels conflictes i de les dificultats; en què la nostra privacitat és
envaïda perls serveis secrets i les nostres paraules són censurades per governs
opressius; en què els boscos estan sent anihilats, les espècies exterminades i
els oceans enverinats: què ens hem de veure obligats a revelar?
En aquest món de poders desiguals, en què els diversos
ordres hegemònics proven de convèncer-nos que una nació, un gènere, una
preferència sexual, una religió, una ideologia, un marc cultural és superior a
tots els altres, és realment defensable insistir que les arts
haurien de desvincular-se de les agendes socials?
Els artistes d’estadis i escenaris ens conformem amb les
asèptiques demandes del mercat, o prenem el poder de què disposem per crear un
espai en els cors i les ments de la societat, per reunir la gent al nostre
voltant, per inspirar, captivar i informar, i crear un món d’esperança i
col·laboració sincera?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada