17/03/13
02:00 - MANUEL CUYÀS
Tothom em deia que estava molt bé i al final, tot i ser
refractari al teatre d'aficionats, diumenge vaig anar a la Sala Cabanyes i vaig
poder atrapar l'última funció d'El diari d'Anna Frank. Una mica massa llarg –a
la Sala Cabanyes tenen interioritzat el ritme dels Pastorets i per menys de
dues hores no s'hi posen–, però teatre d'aficionats del bo. Bé el decorat, molt
bé els llums, i uns actors, cosa rara, de dicció intel·ligible. No em vaig
perdre ni una paraula, ni dels grans ni de la nena que interpreta tan bé la
protagonista. Hi falla la sensació d'angoixa, que és la que hauria d'explicar
els cops de geni dels personatges tancats més de dos anys en un lloc tan reduït
i amb el perill de ser descoberts pels nazis, però tampoc es pot demanar tant.
El programa que donaven a l'entrada “actualitzava” l'obra
dient que encara al món hi ha guerres, persecucions i deportacions. Jo, si em
permeten i sense obviar el que el programa indica, la vaig “actualitzar” d'una
altra manera. Feia uns dies que un polític espanyol, expresident d'Extremadura,
havia equiparat el president Artur Mas amb Hitler. ¿Manté Artur Mas algú tancat
en unes golfes per raó cultural, religiosa o ideològica? ¿Ha donat ordres a un
esbirro perquè robi la bicicleta de l'Anna Frank o d'alguna altra nena? Un cop
descoberts i desplaçats a camps d'extermini, dels vuit amagats a “la casa del
darrere” en va sobreviure només un, el pare d'Anna. Ella i la seva germana van
morir de tifus al camp de Bergen-Belsen, uns dies abans de ser alliberat. Què
hi pinta aquí al mig Artur Mas? Molt bé els de la Sala Cabanyes per
recordar-nos que no hi pinta res. Ja ho sabíem, però mai sobren les
“actualitzacions”. Seria ideal fer-ne partícips els expresidents d'Extremadura
que no saben res de res, però tampoc en aquest cas es pot demanar tant.
L'edició catalana que tinc del Diari –editorial Selecta– la
vaig adquirir a la llibreria de la casa d'Amsterdam on Anna Frank i els altres
van viure ocults. Hi tenen totes les traduccions en totes les llengües. El noi
de la botiga –jueu– em va preguntar quin idioma era aquell. Li ho vaig
explicar, li vaig donar unes notícies sobre Catalunya i les seves ànsies de
llibertat, i per la cara que va fer jo diria que ho va entendre, que ho va
trobar raonable i que em va veure una persona normal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada