Sara Espígul: "A totes les actrius ens fa por
desaparèixer pel fet de ser mares"
Sara Espígul Ginebra (Mataró, 1984) ha anat construint la
seva carrera com a actriu amb tenacitat i paciència, amb constància i
determinació. Formada al teatre amateur, s'ha consolidat a les taules dels
principals teatres de Barcelona, mentre la popularitat li ha arribat després de
donar la rèplica sensata al Joel Joan d'El crack. Ara protagonitza Afanys
d'amor perduts al Teatre Nacional, amb direcció de Pere Planella, i acompanyada
d'un ampli repartiment amb altres joves actors que trepitgen fort, com Peter
Vives o Mima Riera.
Estàs al teu millor moment? Acabes de fer Temps salvatge,
Ivanov, Ovelles i ara protagonitzes Afanys d'amor perduts...
Només el fet de poder treballar del que m'agrada, que per
mi és la millor feina del món, a mi ja em fa molt feliç. I sobretot perquè ho
puc combinar amb la maternitat, que és la cosa que, al costat d'actuar, m'ha fet
més feliç a la meva vida. Poder combinar les dues coses em dona un equilibri.
Si només treballés estaria desequilibrada i si només cuidés la meva filla,
també.
Per arribar fins aquí has picat molta pedra. El teu cas
no és el de la nena prodigi que es converteix en l'artista revelació, sinó una
carrera de constància, feta des de baix.
Jo vaig començar fent teatre amateur a la Sala Cabañes de
Mataró, fent Els Pastorets i d'altres obres...
D'on han sortit noms com Joan Pera, Jordi Bosch, Pep
Plaza o Clara de Ramon, per exemple!
Vam tenir la possibilitat de desenvolupar les nostres
maneres de fer com a actors en un teatre, amb una sala esplèndida i un equip de
professionals molt potents. Allà em van donar classe gent molt bona i després
vaig entrar a l'escola Memory, justament quan hi estudiava la Carlota Olcina, i
després vaig estudiar a Eòlia, on vaig tenir molt bons professors, i també vaig
fer cursos al Timbal. He picat d'aquí i d'allà per anar-me formant. La primera
oportunitat que vaig tenir va ser amb la Marta Buchaca a Les nenes no haurien
de jugar a futbol, al Versus Teatre, ja fa uns quants anys. I després ja he
anat enllaçant obres i n'estic molt agraïda.
Quan vas decidir que volies ser actriu?
La meva mare em diu que sempre explico el mateix, però la
veritat és que vaig anar amb els meus pares a veure Germans de sang i aquell
espectacle, com per molta gent de la meva generació, va ser una revelació. Hi
actuava el Roger Pera, la Gemma Brió -que em va fascinar-, l'Àngels Gonyalons,
etc., i combinava text i musical. Va ser un descobriment que em va permetre
identificar moltes de les meves inquietuds. Tenia 11 anys i partir d'allà va
començar una bola de neu que no ha parat de créixer fins el dia d'avui.
Deies que et vas enamorar de l'actuació amb Germans de
sang. El teatre musical era la teva primera passió?
Al Memory vaig fer dansa, claqué, cant, però generalment
sempre he fet teatre de text.
El teatre és el teu hàbitat natural?
Em passo el dia actuant. Fins i tot la meva filla em diu
que no ho faci....! Però és que casa estic envoltada d'actors, els meus amics
són actors, i és una mica una bogeria.
Amb 11 anys vaig anar a veure 'Germans de sang' amb els
meus pares i va ser una autèntica revelació
Desconnectes alguna vegada?
Tinc algunes amigues que no són d'aquest món i són molt
necessàries aquest equilibri que et deia i que és tan necessari.
Com van arribar els primers papers?
La primera obra me la va donar la Marta Buchaca
directament però recordo especialment el càsting d'Una vella coneguda olor al
Teatre Nacional....
El teu primer paper protagonista
El meu bateig, que deia el Sergi Belbel! Fa vuit anys i
van ser uns càstings llargs i complexos. Vam fer tres tandes de càsting: ens
van agafar a moltes parelles de nois i noies per valorar quines funcionaven
millor. Va acabar sortint després d'hores i hores de treball.
Com dèiem, has arribat a aquest bon moment amb una feina
de formigueta...
La gent que em coneix em descriu així, justament, com una
petita formigueta que va fent el seu caminet sense pretendre fer grans passos
de cop, sinó a través del que aprenc cada dia i que em fa ser més completa.
No has renunciat a la maternitat i exerceixes de mare,
sent molt present en la seva criança, combinant-ho amb el teu treball...
És la famosa conciliació familiar que es diu i que costa
molt encara el dia d'avui. Costa molt unir les dues coses. De fet, és una por
que totes les actrius tenim: poder ser mares i, alhora, poder continuar
treballant. Jo he tingut molta sort perquè sempre m'han respectat els meus
espais i les meves necessitats. Per exemple, assajant de matins, per poder-ho
combinar amb la meva parella.
Tenies por que la teva carrera que tot just s'enlairava
quedés aturada?
A totes les actrius ens fa por desaparèixer. Penses que
seran molts mesos, que a tu et passen molt lents però que de cara a l'exterior
passen molt ràpids. A vegades veiem una actriu que ha estat mare i torna a
treballar i no ens n'hem adonat. És feina de tots donar papers a actrius
embarassades, que es troben bé i poden treballar amb plenitud de condicions, i
a dones amb fills petits, a les que sovint es descarten per fer determinades
obres. Això de no donar segons quin paper a una mare és un pensament erroni,
perquè sovint necessitem combinar aquesta cosa, tant absorbent com bonica, que
és la maternitat, amb la passió d'actuar. Els directors que ens descarten pel
fet de ser mares de nens petits, que ens truquin, que ja decidirem nosaltres!
Què t'ha ensenyat la maternitat que hagis pogut aplicar
al teatre?
Em vaig quedar embarassada justament quan havia de fer
una obra amb l'Emma Vilarasau, que finalment no vaig poder fer. Jo estava molt
nerviosa i enfadada em va dir una cosa que no he oblidat mai: "Tranquil·la
perquè aquesta serà la millor obra que podràs fer mai". Jo sóc ambiciosa,
en el bon sentit de la paraula, però ser mare m'ha donat un equilibri, un
terra, un pes necessari, una altra escala de prioritats que et fa veure que no
pots fer qualsevol cosa a qualsevol preu perquè tens un ésser petit que et
necessita. Ara quan no treballo també sóc feliç, perquè la meva filla omple el
buit que tenia abans, quan si no estava treballant, tenia l'ansietat d'estar
aturada. Ser mare m'ha fet més completa.
Nascuda en una família d'artistes, la teva filla creus
que tindrà inquietuds teatrals?
Jo la vull apartar de tot això. Evidentment, si vol
dedicar-s'hi de gran, jo no li posaré entrebancs, però, d'entrada, enxubar-la
en aquest món on tot és inestabilitat i desequilibri no ho faré. Prefereixo
donar-li uns altres valors i que es formi, i si després, malgrat tot, vol ser
actriu, evidentment que l'ajudaré.
Com has viscut l'emergència de la lluita feminista al
teatre?
Les dones hem de pressionar per equilibrar una balança
que està totalment desequilibrada. Necessitem ser visibilitzades d'una manera
que no ho estem encara i, per això, necessitem el suport de tots els homes del
nostre voltant. Evidentment, totes hem viscut moments de discriminació per ser
dones, però només unint-nos amb els homes i no pas fent-los la guerra
aconseguirem millores per construir una situació millor. La confrontació no
crec que sigui vehicle per aconseguir res.
El món teatral està molt dominat pels homes?
I molts dels papers bons per a fer són pels homes i
nosaltres fem de comparsa.
Les dones hem de pressionar per equilibrar una balança
que està totalment desequilibrada. I, per això, necessitem el suport de tots
els homes del nostre voltant
Ara estàs al TNC fent de protagonista en una obra on les
dones tenen un paper molt rellevant
Justament ahir llegia un article de Dona'm escena on deia
que els personatges femenins de Shakespeare són rics i complexos, uns papers
que totes les actrius voldríem fer, però, que, si t'hi pares a pensar, són
personatges maltractats pels homes: Ofèlia, Julieta, Lady Macbeht, totes acaben
malament
I, sobre, quan van ser escrits els interpretaven homes!
Això és molt fort! Però, quan em van passar l'obra Afanys
d'amor perduts em va sorprendre molt el tractament femení que feia Shakespeare:
totes són dones amb capacitat de decidir el seu destí i que no es deixen manar
ni influir pels homes. Decideixen com, quan i on volen fer les coses.
Posen les regles.
Això és molt modern per l'època en què va ser escrit. I
és molt bonic que t'ofereixin fer un paper en una obra on les "ties"
tallen el bacallà!
Sobretot davant d'uns homes cultivats però tan pallussos.
En el moment que estem araobra amb d mateix, crec que és
molt bo que es faci una ones empoderades. Com deia, perquè la balança
s'equilibri s'ha de decantar cap al costat de les qui sempre hem estat en la
pitjor banda.
Com és que Shakespare continua dient-nos tantes coses
cinc-cents anys després?
Shakespeare és un autor tan modern que a qualsevol època
la gent se l'ha pogut agafar i interpretar-lo per parlar dels seus problemes i
anhels quotidians. Parla de coses tan universals que tothom s'hi pot sentir
representat i té tantes capes de lectura que atrau tant a gent culta com a gent
que no l'ha llegit mai, a qui li agrada la comèdia i a qui li agrada el drama.
Shakespeare abasta tot amb un mestratge absolut. Que avui en dia fem una obra
de fa cinc segles i la trobem d'una modernor absoluta és l'èxit per
excel·lència.
I que d'aquí a cent anys continuï fent-se.
Aquesta és la màgia d'un autor tan potent com
Shakespeare.
De fet, a Barcelona hi pot haver diversos muntatges de
Shakespeare en una temporada o que s'hi inspirin, com La tendresa. No és una
moda passada ni passatgera.
És un vehicle fantàstic per parlar de coses molt nostres.
Hamlet, El rei Lear, Romeu i Julieta, parlen de tantes coses que no te'ls
acabes.
Quin personatge de Shakespeare t'agradaria fer?
De molt petita amb la meva millor amiga ja llegíem els
diàlegs de Romeu i Julieta. He de dir que sempre em tocava fer de Romeu, però.
Voldries fer de Julieta, vaja.
M'agradaria, tot i que potser em veurien massa gran.
Directors de teatre de Catalunya, truqueu a la Sara
Espígul per fer la Julieta.
Qualsevol de les obres de Shakespeare em semblen
interessantíssimes: Una Lady Macbeth, per exemple!
Quines han estat les actrius de referència per tu?
L'Anna Lizaran, a qui no podem continuar gaudint, per
exemple.
Hi vas treballar?
Mai, però jo estava assajant quan ella feia Agost i ens
trobàvem fent el cigarret de rigor abans d'entrar. Sempre tenia una paraula o
una frase per dir-te i que t'obria tot un món. I, com si res, se n'anava amb la
seva alegria seva i la seva màgia. La Clara Segura és el meu màxim referent,
perquè toca drama, comèdia, canta, balla, i ho fa tot bé... És una crack!
Shakespeare és un autor tan modern que a qualsevol època
la gent se l'ha pogut agafar i interpretar-lo per parlar dels seus problemes i
anhels quotidians
Parlant de cracks, la sèrie El crac és la teva eclosió
televisiva.
Jo havia fet un personatge secundari a El cor de la
ciutat, però poder fer de Sandra a El crac va ser un regal. Ser dirigida per
l'Hèctor Claramunt i el Joel Joan, als qui admiro profundament, grans
professionals, exigents amb ell mateixos i, evidentment, amb els altres, i als
qui considero dels millors directors amb qui he treballat, ha estat una de les
millors experiències de la meva vida. Jo no era coneguda i, de cop i volta, em
van donar la possibilitat d'encarnar la dona del Joel. A la primera temporada
estava envoltada d'un repartiment increïble, però a la segona, a sobre, em van
posar entre dos bèsties com el Joel i el Julio Manrique, a qui també admiro
profundament, amb qui aprenia constantment.
Tu eres l'única que tenia seny...
L'única amb dos dies de front, perquè, noi, allò era un
daltabaix diari! (riu) Era una bogeria! Estava treballant però estava era molt
feliç d'estar envoltada d'aquesta gent amb tant de talent. Va ser una gran
escola.
Representàveu el món del teatre per dins...
Una exageració del nostre sector, però sempre està bé
riure's de les coses i, més, d'alguna cosa que ens prenem tan seriosament. El
sentit de l'humor ha de ser present arreu i en Joel aconsegueix aquesta
capacitat de riure's de les coses.
Al cinema encara no hi has treballat?
He fet Barcelona nit d'estiu i algunes tv-movies, com
Clara Campoamor. La mujer olvidada,... però no he acabat d'introduir-m'hi i
m'agradaria.
Has fet poc cine potser pel fet que t'hauries de
traslladar a Madrid?
Això avui en dia no és un problema, perquè els
representants et porten a càstings sense cap problema. M'he quedat més un
vessant més teatral i televisiva, i m'encantaria fer més cinema.
Catalunya continua sent una pedrera d'actors, oi?
Les sèries de televisió espanyoles estan farcides
d'actors catalans i els catalans som molt ben rebuts allà. Espero que això
continuï sent així, malgrat el context que estem vivint.
Creus que dins la professió hi ha por a pronunciar-se
públicament o comprometre's políticament?
A molta gent li fa por parlar per les conseqüències que
pugui tenir, sí. És una llàstima que no puguem dir el que sentim i pensem,
perquè hi ha gent perseguida per les seves cançons o per les seves expressions
artístiques. En aquest sentit, no hi ha dia que passi que no pensi en la gent
empresonada, i em provoca una tristesa infinita. Cada moment feliç que visc em
fa connectar amb la injustícia dels empresonats innocents i les seves famílies,
que no els poden viure.
A molta gent li fa por parlar per les conseqüències que
pugui tenir. És una llàstima que no puguem dir el que sentim i pensem
+ info – publicat per
Joan Safont
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dissabte, 16 de febrer de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada