Publicat per
Mié, 30/03/2016 por Ramon Bassas
A la meva ciutat aquest any se celebra el
centenari dels Pastorets, amb la versió de Ramon Pàmies (“L’estel de
Natzaret”), i amb músiques pròpies que s’interpreten en directe, organitzada
per la secció teatral d’un cercle catòlic d’obrers a iniciativa d’un capellà
que, per cert, també va casar els meus avis (que es van conèixer quan eren
adolescents en aquest centre) i els meus pares. Així que força membres de la
meva família i uns quants amics i coneguts meus hi han participat i, òbviament,
forma part dels records més vius de la meva infantesa, marcada també per
aquesta cita anual. És innombrable la gent que hi ha estat vinculada i no és
estrany, entre els meus conciutadans, deixar anar uns versos amb qualsevol
pretext. Cada any fan una desena de representacions i en totes s’ha de penjar
el cartell de “complet”. L’esforç, la generositat i la creativitat dels qui ho
munten, units a una tradició arreladíssima, doncs, fan pensar que aquest
centenari augura un futur encara molt llarg.
A l’hora de valorar-ne els mèrits, d’aquest
“espectacle musical de gran format” amb el ritme “vigent al segle XXI”, com
s’anuncia a la web, se’n destaquen uns quants. Especialment, l’enorme capacitat
de ser escola de teatre, tant per actors, per directors o pel treball tècnic,
en aquest llimb entre l’artesanal i el professional tan fecund. Escola que es
tradueix en altres muntatges d’alta qualitat o en carreres ben assentades. O,
també, l’aprenentatge de coordinar equips, de promoure activitats de caràcter
popular, de creure’ns que som societat civil. I de les relacions, amistats i
referents personals que hi sorgeixen.
Sí. Jo, però, encara hi trobo un aspecte
millor, si pot ser. Més enllà del relat nadalenc, farcit d’elements de la
cultura popular i dels evangelis apòcrifs, i del missatge pla que podem deduir
fàcilment, jo sempre he pensat que els Pastorets són un advertiment molt seriós
sobre què significa la vida adulta. Adreçat als infants, sí, i també als que
som més grans. Els dubtes del fill pròdig (i l’acolliment incondicional del
pare), unes lluites entre el bé i el mal que s’esdevenen “fora” de la realitat
(perquè en ella no són gens evidents), la força del desig, la metàfora del camí
que mai no cessa… A mi em sembla tot molt ben explicat i m’agradaria, aquest
any, que també en parléssim. No tot és espectacle.
Article per a la revista Foc Nou (febrer 2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada