dimarts, 23 de febrer de 2016

Cent anys de Pastorets



Publicat per
19 de febrero de 2016
Manuel Cuyàs

“Una “gala” amb una estora vermella fins al carrer inicia la celebració


Dissabte passat, nit de gala a la Sala Cabañes de Mataró, amb estora vermella fins al carrer. S'hi donaven els Oscar? Els Gaudí? S'hi començava a celebrar que el dia de Nadal de l'any 1916, ara farà un segle, un grup d'actors hi va representar per primer cop els Pastorets. A l'entrada, a banda i banda de l'estora, hi havia dos cavalls vius. Què hi fan aquí aquests cavalls si la zoologia dels Pastorets es limita a un be i un ase? Algú de l'organització em confia: “Recordi que entre la gent de teatre es diu ‘molta merda' per desitjar-se sort.” Efectivament, els cavalls produïen la substància requerida amb absoluta indiferència al pudor. Jo no sé si el motiu de la presència cavallina era un altre però l'explicació respon a la manera de ser de la gent de la Sala Cabañes, que sempre està de broma: dels actors en diuen “tomàquets”, del seu teatre en diuen “Sala que m'Enganyes” i un dia a una espectadora que va preguntar si el teatre tenia aire condicionat li van obrir la porta del carrer i li van dir: “Sí, senyora, refrigeració carrier”. (Carrier havia estat el nom d'una marca d'aparells refrigerants). A còpia de fer els Pastorets la gent de la Sala Cabañes parla com Jonàs i Mataties, la parella còmica del drama sacre escrit per Ramon Pàmias. Si molts Pastorets de Catalunya es basen en l'obra de Josep M. Folch i Torres, a Mataró es va optar des del primer dia pel text moralitzant de Pàmias que té la paràbola del fill pròdig com a fil conductor de l'acció que culmina amb el naixement del Rei del Cel –d'“en Patuel”, segons havien cantat els actors a l'escenari perquè la casa de disfresses Patuel subministrava el vestuari–. Vol dir això que els Pastorets de Mataró és una olla i una barrila? És una de les peces de teatre d'aficionats més acurades que es puguin trobar. Tot funciona: els actors, la música en viu, la tramoia... Si no fos així no rebria cada any carretades d'espectadors de tot el país que omplen les deu funcions preceptives i que en l'època de La guerra de les galàxies es deixa seduir per uns decorats de paper i una lluna que fa llengots als pastors morts de por. Així és com s'arriba a cent anys, només interromputs per altres guerres més terrenals. Però a la Sala Cabañes es fan altres musicals i altres obres, sempre de producció pròpia, i la nit de dissabte ens van oferir un tast de les més aclamades. L'última, la versió de Mamma mia que –em diran exagerat– arriba a superar la que fan ara a Barcelona, i en català. A Barcelona també fan L'avar de Molière, amb Joan Pera. El gran Pera es va formar als Pastorets de la Sala Cabañes. Com Boris Ruiz, com Jordi Bosch, com molts directors i tècnics que es belluguen per les entranyes dels teatres més professionals. I els cavalls allà a fora desitjant sort o vés a saber què, i que sigui per molts anys.
Publica un comentari a l'entrada