Els veritables mestres del teatre es troben més aviat fora
de l’escena. I generalment no tenen cap interès en el teatre com a màquina per
repetir convencions i reproduir clixés. Ells busquen l’origen del batec, els corrents
vius que tendeixen a evitar les sales d’actuació i les multituds propenses a
copiar un món o altre. Fem còpies enlloc de crear mons que estan centrats o
fins i tot condicionats a un debat amb el públic, a emocions que creixen sota
la superfície. I realment no hi ha res que pugui revelar les passions amagades
millor que el teatre.
La majoria de vegades me’n torno a la prosa com a guia. Dia
sí dia també em trobo pensant en escriptors que fa gairebé cent anys van
descriure de manera profètica però també continguda el rebuig dels déus
europeus, el crepuscle que va submergir la nostra civilització en una foscor
que encara ha d’il·luminar-se. Estic pensant en Franz Kafka, Thomas Mann i
Marcel Proust. Voldria també avui incloure-hi John Maxwell Coetzee, entre aquest
grup de profetes.
El seu comú sentit de l’inevitable fi del món –no del
planeta sinó del model de les relacions humanes- i de l’ordre social i el caos,
és punyentment actual per nosaltres aquí i ara. Per a nosaltres que vivim
després de la fi del món. Que vivim malgrat crims i conflictes que diàriament
esclaten en llocs nous més ràpid del ritme que els mitjans ubics poden
mantenir.
Aquests conflictes esdevenen de seguida avorrits i
s’esvaeixen dels reportatges de premsa, per no tornar-hi mai més. I ens sentim
indefensos, horroritzats i acorralats. Ja no som capaços de construir torres, i
els murs que tenaçment construïm ja no ens protegeixen de res, ans al contrari,
ells mateixos requereixen la protecció i la cura que consumeixen gran part de
la nostra energia vital. Ja no tenim la força per provar d’entreveure què hi ha
més enllà de la porta, rere el mur. I per això és exactament que el teatre
hauria d’existir i on hauria de buscar la seva força. Per aguaitar allà on
mirar està prohibit.
“La llegenda cerca explicar el que no pot ser explicat.
Perquè es basa en la veritat i cal que acabi en l’inexplicable”, així és com
Kafka va descriure la transformació de la llegenda de Prometeu. Sento
profundament que les mateixes paraules haurien de descriure el teatre. I és
aquesta classe de teatre, fonamentat en la veritat i que troba el seu final en
l’inexplicable el que desitjo per a tots els seus treballadors, aquells que són
a escena i aquells que són a la platea, i ho desitjo amb tot el meu cor.
Krzysztof Warlikowski
Traducció: Teatre Municipal de l’Escorxador (Lleida)
L’autor:
Krzysztof Warlikowski (Polònia, 1962) és un dels grans directors
d’escena europeus de la seva generació. En col·laboració amb l’escenògrafa
Małgorzata Szczęśniak, Warlikowski és el creador d’ imatges teatrals
excepcionals. El seu procés de treball, que porta els actors a les capes més
profundes de creativitat, li ha permès, sense obviar els autors contemporanis,
representar Shakespeare des de perspectives inèdites o tragèdies gregues des d’un
punt de vista subversiu.
Des de 2008 és el director artístic del Nowy Teatr de
Varsòvia, on ofereix una visió molt personal del rol del teatre dins la
societat, que passa per la participació dels espectadors en el debat sota el
lema "Sortir del teatre".
Els muntatges de Warlikowski, que també inclouen l’ òpera,
han voltat pels millors escenaris i festivals del món recollint nombrosos
guardons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada