dilluns, 29 d’abril de 2013

Clixé antic, però ben plantejat




publicat per
23 abril de 2013
Comas Soler

Balanç positiu de les sis representacions de 'La ratera' a la Sala Cabanyes

Com a continuació d'una temporada especialment intensa, el teatre del Centre Catòlic ha estrenat una nova producció: 'La ratera' d'Agatha Christie. La peça, presentada els tres darrers caps de setmana, ha aconseguit satisfer els nombrosos espectadors que pràcticament han omplert totes les sessions.

Des que es va estrenar l'any 1952, 'La ratera' no ha deixat mai de representar-se a Londres i es diu que amb les més de 25.000 funcions que se n'han fet en aquesta ciutat és l'obra més vista de tota la història. El desllorigador d'aquest èxit és la intriga, el mateix ingredient que amb tota l'astúcia del món l'autora va fer servir per amanir les seves populars novel·les i vendre'n milers de milions d'exemplars.

Qui és l'assassí?
Però en el teatre, com en tantes altres facetes de la vida, ni els rècords ni les estadístiques més contundents, són sinònims de qualitat artística. I avui 'La ratera' peca d'anacronisme: no és gaire més que un cromo vell i repetit. Agatha Christie ens hi presenta vuit persones aïllades per la neu en un hostal enmig del camp que es veuen embolicades en un crim. En un ambient enclaustrat, totes resulten implicades per recels i sospites. La qüestió és saber qui és l'assassí, un misteri que es resol amb un cop d'efecte que força un desenllaç inesperat i que permet lligar tots els caps que s'han deixat anar al llarg de la representació. Per aconseguir aquesta sorpresa final cada situació prèvia està plenament condicionada per la dosificació minuciosa del suspens. Comptat i debatut, és un artifici eficaç que manté l'interès de l'espectador però que hipoteca l'acció dramàtica i fa que els personatges siguin plans i tòpics.

Treball coral
La producció que la Sala Cabanyes ha fet de 'La ratera' l'han dirigida junts en Toni Grané i l'Enric Lucena, amb un repartiment en què, a part del mateix Lucena, tot són noms molt de la casa que de manera coral donen prou bé el tipus que els correspon. Com de costum hi ha també un ample equip que en el vessant artístic i tècnic fa de coixí eficaç d'una escenificació solvent. Es podria dir que en el muntatge hi pesa l'aire retro i que no acaba de ser rodó. Però gairebé, si es tenen en compte les circumstàncies. L'important és que al final de la funció la generositat dels aplaudiments demostra perfectament que ha acomplert de manera satisfactòria l'expectativa del públic congregat. O sigui, que la virtut inqüestionable d'aquesta posada en escena és la concordança òptima entre producte i parròquia. Un treball mesurat que es mereix sobradament poder rodar pels circuits de teatre amateur.

Publica un comentari a l'entrada