Ferran Camps mima el pròleg i ornamenta la resta en el seu
primer any com a director
publicat per
Cugat Comas i Fotos d'Anna Aluart
www.totmataro.cat
2 de gener de 2013
Els Pastorets de Mataró es van estrenar el passat 22 de
desembre sota la direcció de Ferran Camps. El qui la darrera dècada havia fet
de Naïm agafava el timó de la nau insígnia de la Sala Cabanyes després que un
fill pròdig com havia estat Josep Rodri els hagués revolucionat durant els dos
anys anteriors. De Rodri ja se’n va parlar molt, va tirar pel dret i va
proposar –amb la seva pròpia coherència, quedi dit– una visió trencadora de
l’obra nadalenca. Darrera seu el camí s’esbiaixava i es podia fer ferma aquella
aposta o tornar als Pastorets com “el que són, el que han de ser, el que han
estat sempre”, perillosa expressió que sovinteja a la Sala.
Els Pastorets de Camps es deixen estar de revolucions i van
a per les revelacions. Camps explica que el primer que va fer quan va entomar
l’encàrrec de dirigir l’Estel de Natzaret va ser reunir-se amb el jovent de la
Sala perquè aquest li revelés com veien ells aquesta obra. Hi ha hagut
directors de Pastorets que ha estat aquesta la pedra amb la que van topar, la
implicació del jovent –del talent emergent– pel que el director jove es va
voler rodejar d’ell per a l’envit. Primer efecte revelació i un resultat bo de
bones a primeres: el pròleg.
Gran pròleg
El pròleg és de llarg el millor d’aquests Pastorets. Heidi
Consegal l’ha repensat i és la gran revelació. Canvien les coreografies, la
connexió entre una i altra superstició –una bruixa que imita una nimfa, per
exemple– i l’acte en si respira frescor. Molta frescor. El final de l’Infern
amb els dimonis “pujant” a la terra per conquerir-la també resol bé un punt on
sovint no s’entenia com acabava el pròleg i les noves figures coreogràfiques
funcionen bé, molt bé. El dia de Sant Esteve algun caneló va jugar una mala
passada a algun músic, però res massa destacable. Al pròleg és on surt el
jovent, és on hi ha camp per córrer, és on la imaginació flueix. S’hi nota, i
es veu. Inici a dalt de tot per l’obra d’enguany.
Ornaments i efectes
De la resta de novetats hi havia màxima expectació per veure
ben bé què era i com era això que plouria en directe en escena. A la lluita
entre el bé i el mal i just en el moment en què la disputa arriba al seu punt
àlgid –Naïm prometedor però tendre, gent jove pa tou– plou de forma literal a
l’escenari. L’efecte impressiona i revela, sí, i també quan Gabriel a la Casa
de Maria baixa dels cels volant. Són dos detalls novedosos i efectistes que
pertanyen a la categoria d’ornaments. No
són ni esquelet ni múscul per l’obra. Són detalls tècnics que aproximen més que
no pas sumen.
A l’hora de la veritat i sabent com se sap que pel cap del
nou equip de direcció encara hi ha coses per fer i millorar, els Pastorets
d’enguany són efectistes en el detall però no han acabat de reblar el clau i
d’invertir tendències d’anys enrere. La interpretació, per exemple, sembla
revisada –i la recuperació de text hi ajuda– però segueix pecant del de sempre.
Es canta el vers que toca però no es diu ni s’entén el que es garla. Hi ha
novetats ben escollides i oportunitats “populatxeres” per a actors de tota la
vida. I sempre hi ha aquell punt que s’admira per la majestuositat de l’obra,
pel mèrit del que comporta, per l’espectacular equip humà que la fa possible.
Sabent que Camps té el jovent remant amb ell és d’esperar
que les revelacions l’any que ve vagin més enllà del pròleg i dels efectes. Que
de bones a primeres Satanàs no aparegui com el perdedor sinó que planti cara.
Que ara que és coherent el text sigui conseqüent la interpretació i que tota la
maquinària de la casa rutlli més, sembli més greixada. Mataró pot seguir
traient pit de tenir el tros d’espectacle que tenim i s’ha de congratular que a
la Sala hi hagi qui hi ha però, com bé diu Grané cada cop que en parla, als
Pastorets fa falta cuidar-los. Ferran Camps té l’oportunitat l’any que ve de
ser més que el director d’un bon pròleg, les olors i la pluja en escena. Sols
cal que endreci el que ara sembla apilonat i acabar de revelar-se. Mentrestant,
tothom a complir i fent cap a la Sala Cabanyes. Una cosa bona que fem a Mataró.
Encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada