La Sala Cabanyes fa un dispendi de talent per a un musical
sense substància
Qui hagi assistit al muntatge anomenat 'Oh happy day!' que
la Sala Cabanyes ha tingut en cartell des de mig maig fins aquest darrer cap de
setmana, haurà pogut experimentar la constatació immediata d'una una doble
evidència.
La primera és que el teatre del Centre Catòlic sap ser fidel
a la seva pròpia tradició i s'empesca el que sigui per convertir les dates dels
volts de les Fires de Mataró en l'ocasió d'un espectacle musical que, després
dels Pastorets, constitueixi l'altra seva gran cita anual. La segona –i encara
més important– és que el potencial
artístic, tècnic i de producció que té la Sala és d'una tal magnitud i qualitat
que en tot el país hi ha ben poques
entitats que el tinguin a l'abast. Una i altra evidència són dignes
d'admiració. Cosa ben distinta, ara, és el resultat.
Plantejament valerós
Aquest any el repte ha estat confegir una comèdia musical a
partir de la base argumental de la popular pel·lícula 'Sister Act' i de la seva
seqüela 'Sister Act 2', protagonitzades a principis dels anys noranta per
l'actriu Whoopi Goldberg. I cal remarcar que els esforços que s'hi han dedicat
són extraordinaris, començant per una interessantíssima i inèdita coproducció
amb l'Escola Municipal de Música, que hi ha aportat la direcció musical i
l'orquestració amb dos combos formats per dotze alumnes que durant les nou
funcions realitzades s'han alternat en la interpretació de les melodies en
directe, com a treball de final de curs.
De la dimensió pretesa pel muntatge de 'Oh happy day!' n'és
un indicador el fet que l'encapçali en Toni Grané, el president de l'entitat.
Envoltat d'un amplíssim equip de treball, ha abordat tant la creació del guió
de l'obra com del seu suport musical. Així s'han gestat adaptacions de temes
dels films originals, d'altres de peces provinents del repertori tradicional
del gòspel, algunes altres de tonades catalanes contemporànies i fins i tot
s'han compost cançons expressament.
Més mèrits
La posada en escena s'ha decantat també meritòriament per un
vast model participatiu, que dóna paper a un munt d'intèrprets. D'aquesta
manera, a més de la vintena d'actors i actrius que tenen pròpiament un rol en
el repartiment, entren en joc un estol de monges, de frares i de joves
estudiants que amplien el planter fins a quatre vegades més. I, a sobre, els
cants que s'executen en escena es reforcen amb una seixantena de veus
procedents d'un cor d'adults situat en el fossat dels músics i de dos altres
d'infantils disposats en unes llotges laterals. Aspectes igualment remarcables
d'aquest 'Oh happy day!' són el vestuari i la caracterització dels personatges,
o bé els seus moviments coreogràfics. En l'àmbit tècnic s'ha de parlar d'una
escenografia molt versàtil que sap aprofitar amb mobilitat qualsevol espai
disponible, d'una il·luminació eficaç i d'una projecció de vídeo que també fa
el seu efecte.
Frustració
La llàstima és que un projecte engrescador, emprès a base
d'inventiva i de tant d'esforç col·lectiu, s'acabi malbaratant per culpa
d'haver volgut donar forma a una historieta que no és altra cosa que una
americanada sense suc ni bruc. Perquè és sobretot la banalitat argumental –i
potser també les presses i un esquematisme desmesurat– el que impedeix que el
muntatge agafi consistència i fa que es frustrin totes les expectatives. La
primera part és una successió de quadres sense travar, amb talls constants i
d'una pesantor esfereïdora. La segona, tot i que pren més volada, no
aconsegueix capgirar les febleses. I és que la buidor es paga. Caríssima.
S'imposa, doncs, triar més bé.
publicat per
Comas - Soler
18 de juny de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada