dimecres, 20 de juny de 2012

'Oh happy day!': l'infortuni d'una mala tria




La Sala Cabanyes fa un dispendi de talent per a un musical sense substància

Qui hagi assistit al muntatge anomenat 'Oh happy day!' que la Sala Cabanyes ha tingut en cartell des de mig maig fins aquest darrer cap de setmana, haurà pogut experimentar la constatació immediata d'una una doble evidència.

La primera és que el teatre del Centre Catòlic sap ser fidel a la seva pròpia tradició i s'empesca el que sigui per convertir les dates dels volts de les Fires de Mataró en l'ocasió d'un espectacle musical que, després dels Pastorets, constitueixi l'altra seva gran cita anual. La segona –i encara més important–  és que el potencial artístic, tècnic i de producció que té la Sala és d'una tal magnitud i qualitat que en tot el  país hi ha ben poques entitats que el tinguin a l'abast. Una i altra evidència són dignes d'admiració. Cosa ben distinta, ara, és el resultat.

Plantejament valerós
Aquest any el repte ha estat confegir una comèdia musical a partir de la base argumental de la popular pel·lícula 'Sister Act' i de la seva seqüela 'Sister Act 2', protagonitzades a principis dels anys noranta per l'actriu Whoopi Goldberg. I cal remarcar que els esforços que s'hi han dedicat són extraordinaris, començant per una interessantíssima i inèdita coproducció amb l'Escola Municipal de Música, que hi ha aportat la direcció musical i l'orquestració amb dos combos formats per dotze alumnes que durant les nou funcions realitzades s'han alternat en la interpretació de les melodies en directe, com a treball de final de curs.

De la dimensió pretesa pel muntatge de 'Oh happy day!' n'és un indicador el fet que l'encapçali en Toni Grané, el president de l'entitat. Envoltat d'un amplíssim equip de treball, ha abordat tant la creació del guió de l'obra com del seu suport musical. Així s'han gestat adaptacions de temes dels films originals, d'altres de peces provinents del repertori tradicional del gòspel, algunes altres de tonades catalanes contemporànies i fins i tot s'han compost cançons expressament.

Més mèrits
La posada en escena s'ha decantat també meritòriament per un vast model participatiu, que dóna paper a un munt d'intèrprets. D'aquesta manera, a més de la vintena d'actors i actrius que tenen pròpiament un rol en el repartiment, entren en joc un estol de monges, de frares i de joves estudiants que amplien el planter fins a quatre vegades més. I, a sobre, els cants que s'executen en escena es reforcen amb una seixantena de veus procedents d'un cor d'adults situat en el fossat dels músics i de dos altres d'infantils disposats en unes llotges laterals. Aspectes igualment remarcables d'aquest 'Oh happy day!' són el vestuari i la caracterització dels personatges, o bé els seus moviments coreogràfics. En l'àmbit tècnic s'ha de parlar d'una escenografia molt versàtil que sap aprofitar amb mobilitat qualsevol espai disponible, d'una il·luminació eficaç i d'una projecció de vídeo que també fa el seu efecte.

Frustració
La llàstima és que un projecte engrescador, emprès a base d'inventiva i de tant d'esforç col·lectiu, s'acabi malbaratant per culpa d'haver volgut donar forma a una historieta que no és altra cosa que una americanada sense suc ni bruc. Perquè és sobretot la banalitat argumental –i potser també les presses i un esquematisme desmesurat– el que impedeix que el muntatge agafi consistència i fa que es frustrin totes les expectatives. La primera part és una successió de quadres sense travar, amb talls constants i d'una pesantor esfereïdora. La segona, tot i que pren més volada, no aconsegueix capgirar les febleses. I és que la buidor es paga. Caríssima. S'imposa, doncs, triar més bé.  

publicat per
Comas - Soler
18 de juny de 2012

Publica un comentari a l'entrada